Primera guerra mundial

Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial

En lloc d'evitar nous conflictes, els tractats que van posar fi a la contesa van sembrar la llavor d'una catàstrofe que seria pitjor de la viscuda entre el 1914 i el 1918

Jordi Mata
11 de novembre de 2018

El 18 de gener del 1918, amb la guerra encara viva, Woodrow Wilson, president dels Estats Units, va exposar 14 punts per assolir una pau duradora que aspiraven a objectius com la llibertat de comerç i de navegació, la reducció d’armament i la prohibició d’acords secrets. Aquest pla va xocar amb els interessos dels seus aliats europeus quan va arribar l’hora de discutir, a partir del gener del 1919, quina mena de pau s’havia d’establir. La Gran Bretanya intentava mantenir l’antic equilibri de les potències continentals i França, amb part del seu territori devastat i havent patit gairebé un milió tres-cents mil morts entre civils i militars, exigia duresa amb els vençuts. L’idealisme de Wilson no podia avenir-se amb una política hereva del segle XIX i que mirava a curt termini. ‘La guerra que havia de posar fi a totes les guerres’ va tenir el seu epíleg en un conjunt de tractats que, amb la pretensió de reorganitzar el món per tal d’evitar més conflictes, van ser la llavor d’una catàstrofe pitjor que la viscuda entre el 1914 i el 1918. La societat de la postguerra, lluny d’imaginar tragèdies futures, començava a llepar-se les ferides alhora que assimilava modes i mentalitats que trencaven amb el passat més recent.

1 Alemanya va entrar en crisi després de la multa establerta al tractat de Versalles
Manifestació contra el tractat de Versalles davant del Reichstag, el 15 de maig de 1919
Manifestació contra el tractat de Versalles davant del Reichstag, el 15 de maig de 1919

El 28 de juny del 1919, cinc anys exactes després de l’atemptat de Sarajevo, se signava a Versalles el tractat de pau entre les potències aliades i Alemanya. Aquest país, considerat responsable de la guerra, havia d’indemnitzar els danys patits pels aliats (avaluats en trenta-dos mil milions de dòlars de l’època), a banda de lliurar-los les seves colònies, reduir les seves forces armades, tornar Alsàcia i Lorena a França i altres zones a Bèlgica i Dinamarca, i cedir Prússia Oriental per a la formació de Polònia. Alemanya perdia una vuitena part del seu territori i una desena part de la seva població.

Crisi econòmica
La república de Weimar va quedar marcada per haver acceptat a Versalles una pau copsada com una rendició incondicional i per una crisi econòmica que va causar una hiperinflació. La moneda va perdre tot valor, el cost de la vida es va multiplicar per setze i el 1923 una lliura de pa costava tres mil milions de marcs. 

Intervenció nord-americana
La qüestió de les indemnitzacions, que ofegava l’economia internacional, es va suavitzar mercès a la intervenció nord-americana, que va aplicar el pla Dawes. La reducció del deute alemany combinada amb un important flux d’inversions dels Estats Units cap a Alemanya va activar el sistema financer mundial. Els alemanys van poder complir amb les seves obligacions amb els creditors europeus, que al seu torn pagaven els deutes contrets amb els Estats Units durant la guerra. La normalització econòmica va generar un esperit de concòrdia i col·laboració entre els antics enemics que es va estendre a l’espai polític, com va demostrar el fet que Alemanya ingressés a la Societat de Nacions el 1926. Malauradament, el clima d’entesa no duraria gaire.

L'ultima partida del deute
Alemanya va efectuar el darrer pagament estipulat en el tractat de Versalles l’octubre del 2010. La partida, de 69,9 milions d’euros, havia estat aprovada en els pressupostos generals de l’estat d’aquell any.

2 El ressentiment i la crisi econòmica van provocar l'ascens del nazisme a Alemanya
Adolf Hitler amb altres acusats durant el seu judici pel putsch de Munic
Adolf Hitler amb altres acusats durant el seu judici pel putsch de Munic Wikimedia Commons

El govern alemany, exclòs d’unes negociacions en què només van participar els vencedors, va considerar el tractat de Versalles com un dictat imposat per la força, situació que generaria un fort ressentiment a l’antic Reich i afavoriria el posterior ascens del nazisme.

A més, el malestar per la crisi econòmica alemanya seria aprofitat per Adolf Hitler, líder d’una petita formació d’extrema dreta, el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, que va provar de donar un cop d’estat a Munic el novembre del 1923, acció que va acabar amb vint morts. El fracàs el va dur a la presó, però la seva va ser una condemna lleu, inferior a un any, ja que el seu discurs revengista va ser ben rebut en un ambient afí al nacionalisme més extrem. Aquell episodi va fer visible Hitler i va situar-lo en la carrera cap al poder.

3 Es va crear la Societat de Nacions, precedent de l'actual ONU
Societat de Nacions
Societat de Nacions Wikimedia Commons

Tot i participar en l’elaboració del tractat, els Estats Units no van ratificar-lo per la seva tradició aïllacionista, el rebuig a implicar-se en aliances permanents, i el 1921 van enllestir per separat tractats de pau amb Alemanya, Àustria i Hongria. Per tant, la tasca de fer efectiu el que s’havia acordat a Versalles va recaure en les afeblides França i la Gran Bretanya, que solien discrepar a l’hora d’actuar. La paradoxa nord-americana es va fer més evident amb la creació, segons havia proposat Wilson, d’una organització internacional que impedís el recurs a la guerra i fomentés la cooperació entre estats.

Aquesta organització amb vocació universal i precedent de l’actual ONU, la idea de la qual substituïa el principi de l’equilibri entre les potències vigent des de la pau de Westfàlia (1648), va ser la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Però els Estats Units mai no va formar-ne part, tot i haver instat que s’inclogués la seva constitució al tractat de Versalles, com tampoc no van formar-ne part al principi els països derrotats i l’URSS.

4 Van néixer noves nacions, però es van ignorar les diferents nacionalitats dins d'un mateix estat
Repartiment de l'imperi austrohongarès segons els tractats de Saint-Germain-en-Laye i del Trianon
Repartiment de l'imperi austrohongarès segons els tractats de Saint-Germain-en-Laye i del Trianon

El mapa de l’Europa oriental i balcànica es va transformar profundament arran de la desintegració de la monarquia danubiana i tot seguint, teòricament, el principi d’autodeterminació nacional també propugnat pel president dels Estats Units, Woodrow Wilson. El tractat de Saint-Germain-en-Laye amb Àustria (1919), el de Neuilly amb Bulgària (1919) i el del Trianon amb Hongria (1920) van modificar la frontera d’aquests països i van permetre el naixement d’altres estats, com Polònia, Txecoslovàquia i el Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, la futura Iugoslàvia.

Poc respecte a les nacionalitats
Però el poc respecte, a la pràctica, cap a les nacionalitats es va fer evident davant la presència de diferents minories ètniques dins d’un mateix estat. A Txecoslovàquia hi havia una minoria alemanya; a Romania. una d’hongaresa, i a Polònia, una de russa, una de jueva i una d’alemanya. En l’extrem contrari, els aliats van prohibir que Àustria s’unís amb Alemanya de cara a englobar en una república federal els territoris germànics. Tot plegat generaria conflictes interns en la majoria d’aquests països, que desenvoluparien formes de govern dictatorials per tal de combatre’ls.

5 La sensació de 'victòria mutilada' a Itàlia va provocar l'ascens del feixisme
Mussolini i els camises negres durant la Marxa sobre Roma de 1922
Mussolini i els camises negres durant la Marxa sobre Roma de 1922 Wikimedia Commons

Itàlia no havia tret de la seva participació en la guerra els beneficis que se li havien promès, situació que va fer que es parlés d’una 'victòria mutilada'. Aquest malestar va créixer al llarg del bienni 1919-1920, amb un seguit de vagues i d’ocupacions de fàbriques per part dels obrers, influïts per l’èxit de la revolució soviètica. Aquests factors van abocar cap a la crisi el model parlamentari de l’estat liberal i van afavorir l’emergència d’un moviment polític, el feixisme, liderat per un exsocialista, Benito Mussolini, que es va presentar com a garantia d’ordre.

Mussolini arriba al poder
Tot barrejant un nacionalisme exagerat de tall imperialista, el rebuig al marxisme i la defensa d’un estat autoritari, Mussolini va aplegar al seu voltant una burgesia que el va finançar, espantada pels avenços del proletariat, i gran part del poble, que desitjava que acabés aquella etapa d’anarquia. Amb el sistemàtic ús de la violència i sense la legitimació de les urnes, el feixisme, esdevingut partit el 1921, va conquerir el poder el 1922, quan el rei d’Itàlia, Víctor Manuel III, va encarregar a Mussolini que formés govern. El 1926, la dictadura feixista ja era un fet i es convertia en el patró de les diverses dictadures de dretes que s’escamparien pel continent.

6 La cruesa de la postguerra a la Gran Bretanya va desencadenar diversos conflictes, com el d'Irlanda
Fotografia del 1920 o 1921 de la columna Seán Hogan de l'Exèrcit Republicà Irlandès durant la guerra angloirlandesa
Fotografia del 1920 o 1921 de la columna Seán Hogan de l'Exèrcit Republicà Irlandès durant la guerra angloirlandesa

La postguerra per a la Gran Bretanya també va ser crítica, malgrat la victòria. Havia perdut mercats que ara controlaven els Estats Units, més forts després del conflicte. D’aquesta pèrdua, se’n va ressentir la productivitat i l’atur es va disparar. Tot i això, el conflicte més greu es va localitzar a Irlanda. El 1916, una insurrecció nacionalista a Dublín havia estat sufocada mitjançant una repressió brutal per part anglesa que va girar l’opinió pública irlandesa a favor dels revoltats. Del 1919 al 1921 les forces britàniques i les de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), que combatia l’enemic amb tàctiques guerrilleres i terroristes, van deixar un saldo de mil cinc-cents morts. Finalment, la solució va ser dividir Irlanda en dues zones: l’Ulster, que es mantindria integrat al Regne Unit, i l’Estat Lliure d’Irlanda (Eire), que tindria la consideració de domini. Allò no va satisfer ningú, i el conflicte irlandès es perllongaria al llarg del segle.

7 Va créixer la tensió i la malfiança entre França i Alemanya
Tropes franceses abandonen la ciutat de Dortmund durant l'ocupació militar de la conca del Ruhr
Tropes franceses abandonen la ciutat de Dortmund durant l'ocupació militar de la conca del Ruhr

Els maldecaps de França en aquest període van ser sobretot econòmics. Les seves prioritats, d’acord amb el guió del tractat de Versalles, eren cobrar les indemnitzacions i protegir-se davant Alemanya, tant per refer la seva malmesa economia com per impedir la recuperació del seu rival. El rigor gal es va palesar quan el govern alemany, el 1922, va demorar el pagament del deute en forma de carbó i fusta. La reacció de París va ser ocupar militarment el gener del 1923 la conca del Ruhr, el cor miner i industrial d’Alemanya, per cobrar les reparacions. Tal mesura només va aconseguir empitjorar l’economia i les relacions d’ambdues parts, i França va haver de retirar-se de la zona progressivament. En la mateixa època, el govern francès havia començat a projectar una línia de fortificació i defensa al llarg de la frontera amb Alemanya, la línia Maginot, que devia el seu nom a qui la va promoure, André Maginot, ministre de la Guerra. La malfiança cap al veí no afluixava.

8 El desmembrament de l'imperi Otomà va desencadenar un conflicte entre Grècia i Turquia
El primer ministre grec Elefthèrios Venizelos signant el tractat de Sèvres
El primer ministre grec Elefthèrios Venizelos signant el tractat de Sèvres

La derrota turca a la guerra es va ratificar amb la signatura del tractat de Sèvres el 1920 entre els aliats i els turcs, que va reduir els límits de l’imperi Otomà a l’àrea d’Istanbul i als territoris d’Anatòlia, en part ocupats per tropes italianes i gregues, i sotmetia els estrets dels Dardanels i del Bòsfor al control internacional. Però el poder real a Turquia era en mans d’un moviment nacionalista, dirigit per Mustafà Kemal, que exigia la inviolabilitat d’Anatòlia i no acceptava la pau de Sèvres. La crida de Kemal a defensar la integritat del país va dur a un conflicte cruent que va enfrontar els turcs amb els grecs, encarregats pels aliats de mantenir l’ordre, que el 1922 van haver d’evacuar les zones que administraven. El triomf turc va obligar els aliats a obrir noves negociacions de pau que es van concretar en el tractat de Lausana (1923), que corregia el que s’havia pactat a Sèvres. Turquia conservava la totalitat d’Anatòlia i el domini dels estrets.

Desmembrament de l'imperi Otomà
El desmembrament de l’imperi Otomà ja s’havia decidit durant la Primera Guerra Mundial. El 1916, els representants de la Gran Bretanya i França, Mark Sykes i François Georges-Picot, van acordar el repartiment de l’Àsia otomana: Síria i el Líban per a França, Palestina i Mesopotàmia per a la Gran Bretanya. Les tribus àrabs, que, per instigació britànica, combatien els turcs amb la idea d’assolir la seva independència, ignoraven aquest rerefons. Quan es va acabar la guerra i es van constituir nous estats com l’Iraq o Transjordània, la Gran Bretanya va situar a Palestina un assentament jueu fruit de les seves converses amb el moviment sionista, que desitjava una llar en la terra dels seus avantpassats.

9 Occident va perdre la confiança en el progrés
Soldats alemanys morts després de l'explosió d'una mina durant la batalla de Messines, el 1917
Soldats alemanys morts després de l'explosió d'una mina durant la batalla de Messines, el 1917

La confiança en el progrés en tots els àmbits, inherent a Occident des de la Il·lustració, havia desaparegut. La barbàrie de la guerra havia destruït les coartades d’uns pobles que s’afiguraven civilitzats i que anhelaven una regeneració. El món anterior al conflicte, victorià, amb barba, levita i faldilles fins a terra que ballava el vals, va transformar-se en un de rostres afaitats i jaquetes que s’havia escurçat la faldilla fins a mitja cama i es bellugava al ritme del xarleston i del jazz. L’entusiasme per la guerra el 1914 va tenir el seu revers en la posterior eclosió del pacifisme, impulsat pel tètric espectacle de ferits i mutilats. La guerra havia perdut l’aura de la cavallerositat, bandejada per les matances a escala industrial.

10 Europa va perdre la supremacia mundial i el vot femení es va implantar a diversos països
Dues imatges de dones treballant a fàbriques de munició angleses publicades el 1915 a la revista 'The War Budget'
Dues imatges de dones treballant a fàbriques de munició angleses publicades el 1915 a la revista 'The War Budget'

Una Europa arruïnada havia cedit als Estats Units la supremacia mundial. El segle de la burgesia s’havia extingit, la via revolucionària havia avisat que existien alternatives al capitalisme liberal, i semblava que la democràcia havia d’imposar-se aviat malgrat tot. Després de la massiva incorporació de la dona al món del treball per les necessitats bèl·liques, el vot femení va implantar-se a Holanda, Noruega, Alemanya, Luxemburg i altres països, i també, parcialment, al Regne Unit. L’automòbil i l’avió van adquirir protagonisme, i l’esport va popularitzar-se i va deixar de ser practicat només per aristòcrates i professionals. Fins i tot l’univers es va haver de mirar d’una altra manera quan Albert Einstein va presentar la seva teoria de la relativitat, que en certs supòsits suposava una impugnació de la física clàssica newtoniana.

Subscriu-t'hi

Portada del número 204 del SÀPIENS (març 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto