La setmana abans del Nadal del 1914, en alguns indrets del front occidental, els homes dels bàndols britànic i alemany (i en menor nombre, el francès) van començar espontàniament a cantar-se nadales els uns als altres des de les trinxeres. En alguns casos, la tensió es va reduir fins al punt que les tropes sortiren a trobar l’enemic per dur-los regals, com cigarretes, xocolatines o porcions de formatge. La nit de Nadal i el dia 25, molts soldats van trepitjar la terra de ningú i es van trobar per intercanviar records i menjar, per celebrar cerimònies conjuntes d’enterrament dels caiguts i, fins i tot, per jugar partits de futbol.

El terror dels comandants
Aquest simbòlic —i efímer— moment de pau no va ser, però, generalitzat; es calcula que hi van participar uns 100.000 homes, però a molts llocs els combats van continuar, i en d’altres només es va arribar a petits acords per recuperar els cossos dels soldats abatuts. Evidentment, que confraternitzessin amb l’enemic va escandalitzar l’estat major dels exèrcits, que van posar el crit al cel i van prohibir terminantment aquella conducta impròpia. En els anys següents, es van ordenar bombardejos d’artilleria la vigília de Nadal per evitar temptacions, i les tropes es rotaven al front per evitar que travessin una familiaritat excessiva amb els seus veïns de trinxera.

Partit de futbol durant la treva de Nadal del 1914 / Wikimedia Commons