L'octubre del 1964 no fou un mes qualsevol a Cardona. Entre la curiositat i la sorpresa, els vilatans contemplaren l’arribada d’una corrua de camions de grans dimensions carregats de material tècnic i un exèrcit de professionals del món del cinema per iniciar els preparatius del rodatge d’una pel·lícula. No es tractava d’un altre rodatge domèstic per elaborar una peça per al No-Do. La magnitud de la caravana feia presagiar que quelcom d’especial faria trontollar, per uns dies, la vida quotidiana d’aquesta vila del Bages. Tot i que els més informats ja n’havien sentit rumors, fins que no arribà la caravana ningú no s’acabà de creure que l’il·lustre director nordamericà Orson Welles hagués escollit el castell de Cardona per al rodatge d’una producció que encara no tenia títol definitiu. El dia 11, el diari 'La Vanguardia' (a la imatge) afirmava que l’arribada de Welles a Cardona “ha despertado una inusitada curiosidad. Por el momento han sido solicitadas 300 personas para tomar parte como extras en la filmación de estrenas".

El director de Wisconsin feia temps que volia adaptar a la gran pantalla algunes obres teatrals de William Shakespeare. No pensava en una superproducció, com havia estat la cèlebre 'Ciutadà Kane', però era un dels projectes més il·lusionants per a un Welles atret pels personatges que Shakespeare havia retratat de l’Anglaterra de l’edat mitjana. Aquesta il·lusió es concretaria en 'Campanades a mitjanit', que seria la darrera pel·lícula rodada amb blanc i negre per Orson Welles i que molts cinèfils han considerat com un dels millors films del mestre.

La història del rodatge a casa nostra arrancà de la iniciativa i la voluntat de dos productors, Emiliano Piedra i Ángel Escolano, que van aconseguir convèncer una productora suïssa per finançar un projecte per contractar Orson Welles per rodar a la península Ibèrica. De fet, aquest també hi posà, i molt, de la seva part, admirador com era de les terres hispàniques. Només cal recordar que del 1955 al 1967 feu diversos viatges per rodar amb una càmera personal de 16 mil·límetres, i sense pretensió de convertir aquest material en cap pel·lícula, la vida i els costums de la Península, sobretot el flamenc, les processons de Setmana Santa i la festa navarresa de San Fermín, com havia fet el novel·lista Ernest Hemingway.

La primera opció va ser Suïssa
Però abans de decantar-se per l’Estat espanyol, la primera opció que havia plantejat la productora associada de Suïssa fou rodar a l’antiga Iugoslàvia. Ni pensar-hi. La presistència de Piedra i Escolano i els informes favorables dels responsables de localització van decantar la balança cap al sud d’Europa. Diverses poblacions castellanes, navarreses i, òbviament, Cardona van ser els escenaris escollits finalment per Orson Welles per rodar-hi la seva història.

En una entrevista, admetia que havia vist en les runes del castell l’espai ideal per recrear l’essència medieval que volia donar a la pel·lícula. I és que cal recordar que aleshores la fortalesa de Cardona estava en estat de semiabandonament, fet que, paradoxalment, entusiasmà Welles.

Cardona va viure una autèntica revolució aquells dies. La majoria de cardonins hi van prendre manera d’una manera o altra, alguns com a extres i d’altres, com la família Davins, propietària de l’Hostal Perico, donant menjar a Welles i altres membres del seu equip, que anaven a sopar a l’històric establiment cardoní. Les actuals mestresses, Teresa i Margarita Davins, que aleshores tenien 12 i 9 anys, respectivament, recorden que Welles devorava “botifarra i escudella amb carn d’olla” gairebé cada dia.

Sempre amb un got de whisky a la mà
La seva imatge és la d’un home físicament immens, amb un omnipresent got de whisky a la mà, que sempre demanava menjar en una taula fora al carrer. Mai no tenia fred, recorden. “Duia una capa negra que crec que no se la va treure mai”, comenta la Teresa. “Diuen que tenia un caràcter molt fort, encara que amb nosaltres sempre es va mostrar molt amable, excepte quan treia foc pels queixals per haver d’esperar un o dos dies per poder tenir conferència telefònica amb els Estats Units”. Quan les jornades de treball es van intensificar, Welles demanà a la família Davins que els pugessin la teca al mateix castell: “Havíem de fer menjar per més d’un centenar de persones”, diuen.

Al castell, a més de Welles, també veieren de ben a prop Lawrence Olivier i John Gielgud, dos dels millors actors que han interpretat Shakespeare damunt de l’escenari d’un teatre. Però un dels personatges més coneguts pels vilatans de Cardona i pels curiosos de fora era l’actor espanyol Fernando Rey (a la imatge). I, a més, no es pot obviar l’admiració que desfermaven les populars i belles actrius nord-americanes Jeanne Moreau i Marina Vlady. “Vlady era una celebritat i una bellesa. Algun dia s’havia quedat a dormir a l’hostal”. I és que l’equip de la pel·lícula no s’allotjava a Cardona. Cada nit, en acabar  a feina, es traslladaven en un hotel de Berga. Però un dia “la Vlady estava tan cansada que ens va demanar de quedar-se a dormir a casa, li vam  dir que teníem una habitació però que no tenia llum; va acceptar encantada”, recorden les germanes.

Expliquen que a la col·legiata romànica de Sant Vicenç, situada dins el recinte del castell i on es van rodar les seqüències de la coronació, es va produir una forta discussió entre Welles i el seu director d’il·luminació. Aquest argumentava que no podia assegurar una bona llum artificial en els plans oberts perquè els pilars de la col·legiata estaven massa junts. Welles no ho veia de la mateixa manera i, oferint una bona mostra del seu caràcter tossut, va decidir que després de rodar en diversos punts de l’Estat espanyol, tal com estava planificat, tornaria a Cardona per enllestir els darrers plans. Però, potser perquè tenia ganes de tornar a Amèrica o bé perquè no volia crear tensions en el seu equip, la segona part del rodatge a Cardona mai no va ser una realitat.

A les acaballes d’octubre, els camions van marxar per la mateixa carretera per la qual havien arribat, en direcció a Àvila. Dos anys després, el periodista Josep Tomàs Cabot, en un article dedicat a Cardona, explicava que al castell encara es guardaven peces de roba usades en el rodatge, fins i tot un barret que va utilitzar Welles.

Una pel·lícula ben acollida per la crítica
El film va tenir un èxit notable. Les crítiques van destacar la força visual de les escenes rodades al castell de Cardona i el paper sublim de Welles interpretant un Falstaff gros, bevedor, còmic en alguns moments, maquiavèl·lic i amant de les dones. La pel·lícula es va estrenar a les sales de cinema el 1965 i va estar nominada a la Palma d’Or del Festival de Canes 1966.