Carme Ruscalleda: "Se'm va encongir el cor"

Em trobava a Calella de Mar amb dues tietes. Érem a la consulta de la podòloga i de sobte va entrar el seu fill per dir-nos-ho. La notícia ens va caure a sobre com si fos una bomba. Recordo com se'm va encongir el cor. De seguida vaig pensar: "Precisament ara que semblava que teníem encarrilat el camí de la llibertat i la democràcia…". La meva tieta àvia, que havia viscut la guerra, és la que es mostrava més espantada, tot i que d'espantades ho estàvem les tres. En arribar a Sant Pol, vaig anar cap a la botiga que teníem, una carnisseria. Ja teníem tota la carn a punt i vam fer horari normal. Amb tot, només van venir un parell de clientes.
A la nit tampoc no vam canviar la nostra rutina i ens vam trobar amb una colla d'amics i veïns amb qui havíem quedat per preparar el Carnaval. Tothom parlava del mateix i un sentiment de por generalitzada surava en l'ambient. No recordo haver vist la televisió però sí que a la ràdio continuaven fent música i que vaig anar a dormir força tard.

Jo era a Frankfurt per assistir a una fira de productes relacionats amb l'empresa en la qual treballava. El vespre del dia 23 vam passar per davant d'un cinema que feien una pel·lícula porno i vam decidir d'entrar-hi. Quan es va acabar la pel·lícula vam tornar cap a l'hotel i a l'habitació vam posar la televisió alemanya. Ens vam adonar que parlaven d'Espanya però només enteníem els noms propis: "Tejero", "Milans del Bosch", "ETA" i aleshores ens vam imaginar que potser la banda terrorista havia fet algun atemptat. Al matí següent, ens van impactar els titulars dels diaris, algun de sensacionalista que posava alguna cosa com "Putsch Militaren Spanien", fins i tot en alemany ho vam entendre perfectament. Vam trucar a l'empresa per saber quina era la situació però de seguida ens van tranquil·litzar. Vam agafar l'avió tal com estava previst. En arribar, tothom m'explicava les anècdotes, alguns fins i tot havien cremat papers! Em va saber una mica de greu haver-m'ho perdut tot plegat.

Treballava a Mataró. Fèiem l'assaig general de ‘La vídua trapella', l'adaptació que havia fet M. Aurèlia Capmany de l'obra de Carlo Goldoni. Al teatre hi havia força gent, entre ells, el meu fill Roger, que feia de productor. De sobte, va sonar el telèfon i va ser el Roger qui va atendre la trucada. Era la dona de l'Alfred Lucchetti. Li va dir que hi havia "una mena de cop d'estat" i que avisés el seu marit, que el passava a recollir en cotxe immediatament per marxar cap a França.

Tots ens vam espantar. En aquells moments, moltes persones ja s'havien posicionat políticament, així que per a moltes persones la situació era realment delicada. Personalment, més que por el que recordo és haver sentit molta ràbia, de pensar que allò no s'acabava mai i que mai no podríem estar del tot tranquils. Per cert, que els Lucchetti, finalment, no van arribar a marxar.

Jo vivia a Begur però dos dies a la setmana treballava de relacions públiques a la discoteca Studio54 de Barcelona, on em trobava el 23-F. Només hi érem el conserge i jo i va ser ell qui va pujar al despatx per dir-m'ho. Li vaig demanar si em podia comprar un transistor per poder escoltar la ràdio. Vaig continuar treballant i en acabar la jornada vaig marxar cap a l'hotel. Vaig seguir la resta d'esdeveniments sola a l'habitació. No tenia por, perquè no creia que a mi personalment em pogués passar res, però sí que era estranya la sensació de silenci que es respirava arreu. Vaig escoltar la ràdio i mirar la televisió fins que va sortir el rei, tot i que aleshores ja estava mig endormiscada. Al matí següent vaig anar a la feina amb normalitat, amb l'única diferència que me'n vaig endur el transistor. Des d'aquell dia tinc el costum de dur sempre amb mi una petita ràdio.

Assajava al Teatro Escorial. Cap a les sis o set de la tarda, tota la companyia vam emprendre el retorn cap a Madrid. La ràdio del minibus en què anàvem estava engegada i ho vam sentir tot jo diria que en directe. En aquell primer moment no érem conscients que fos tan greu com vam saber al cap d'una hora, i, d'entrada, ningú no es va preocupar en excés. Ja a Madrid, jo havia quedat amb el director del Teatro Español, José Luis Alonso, i vam decidir apropar-nos al Congrés. A la plaça de davant hi havia una pila de gent i el que més em va impressionar és que no parava d'arribar-n'hi més.

Després d'una hora vaig tornar cap a casa, a Gran Vía amb plaza España. De camí vaig començar a ser conscient de la gravetat de la situació. Els carrers estaven buits i aleshores sí que vaig tenir por. En arribar a casa vaig engegar el televisor i em vaig quedar penjat del telèfon tota la nit. A les sis de la matinada, amb alguns d'ells vam decidir tornar al Congrés, però ja no vam poder accedir a la plaça, estava tota acordonada i ens vam haver de quedar darrere l'hotel Palace. Allí vam veure una cosa molt curiosa, nou o deu policies armats amb metralletes saltant per les finestres per la part de darrere del Congrés... Mai no he sabut què carai feien.

Jo era a la redacció d'El Jueves', al carrer de Rocafort. Teníem la ràdio posada, algun canal de música d'aquells de "xumba, xumba". A mitja tarda va pujar el guarda de seguretat i ens va dir que havíem de desallotjar l'edifici, que la Guàrdia Civil havia entrat al Congrés i que no sabíem si la nostra redacció podia ser un objectiu militar. Vam sortir tots molt ordenadament, sense pressa, amb tranquil·litat. Ningú no estava espantat en aquells moments. Quan vaig arribar a casa, vaig posar tant la ràdio com la televisió i recordo haver començat a rumiar què fer si tot allò anava de debò. Vaig parlar per telèfon amb alguns companys i al final vaig decidir que si tot continuava així marxaria a Figueres. Així, si anaven mal dades seria més a prop de la frontera. Però al cap d'una estona va sortir el rei i ja me'n vaig anar a dormir tranquil. Al matí següent, el dibuixant Jaume Perich em va trucar a la redacció per saber si treballàvem i li vaig dir que sí i que ja pensàvem a fer un número especial dedicat a la "nit dels transistors". Mentre ens reuníem per preparar-lo, ja hi va haver gent que va començar a fer volar hipòtesis i teories sobre si tot havia estat un muntatge per fer una "neteja", que si quin exèrcit de pandereta, que si quina pena de país que no ens acabem de lliurar mai dels "salvapàtries"… En fi, que un sisè sentit ja ens va fer intuir que hi havia més tema del que semblava.

Era a casa del Toni Cruz amb el Miquel Àngel Pascual, els meus dos companys de La Trinca. Treballàvem en un nou disc, 'Nou de trinca', i vam rebre una trucada del dibuixant Jaume Perich. "Ha entrat la Guàrdia Civil al Congrés!", ens va dir. Aleshores vam engegar el televisor. Hi havia la carta d'ajust amb marxes militars. Vam engegar la ràdio, i també: marxes militars. Aleshores vam saber que a València havien sortit els tancs i recordo que en aquest moment sí que vam pensar: "Ui, ui, ui, això es complica". Durant unes hores va ser com si tot quedés congelat. Vaig marxar a casa meva i ho vaig seguir per la SER. Recordo haver sentit Jordi Pujol dient: "Tranquils, tranquils". L'ambient era molt silenciós. Jo, més que por, sentia ràbia perquè era evident que allò podia representar un gran pas enrere. Pensava: "Si tot això triomfa, el país no ho resistirà, tots els progressos que hem fet, tota la il·lusió...". El matí següent ens vam tornar a trobar amb el Toni i el Miquel Àngel. Teníem ja feta la cançó de la "La dansa del sabre", perquè ja feia mesos que hi havia "ruido de sables" sobre un possible cop d'estat i nosaltres havíem inclòs una cançó que tractava aquest tema. És clar! Vam refer tota la lletra, rememorant la nit anterior. Tal com estava previst, el disc va sortir al mercat al cap de poques setmanes i aquella cançó va ser un gran èxit. Crec que és una de les cançons més fresques que hem fet mai.