Fill d’una família cristiana batetela, Patrice Lumumba va néixer l’estiu del 1925 a un poblet de la província de Kasai, al centre del país. Els batetela eren un poble que havia ofert molta resistència a la colonització belga i que va protagonitzar diversos episodis contra el treball forçat de la recol·lecció del cautxú. Patrice ja va mostrar el seu caràcter indomable d’estudiant, mentre feia gala d’una gran aptitud per als estudis: en diverses escoles va protagonitzar enfrontaments amb professors, a qui corregia quan ho considerava necessari.

Quan el 1942 va marxar cap a Stanleyville –avui Kisangani–, amb 17 anys, ja l’havien batejat amb el sobrenom d’Om’ote len’eheka (‘el gran cap que prediu el futur’; és a dir, el visionari). Aviat va interessar-se pels moviments d’organització política i va escriure per a diversos diaris congolesos. A Stanleyville, i també a Leopoldville –Kinshasa–, va treballar en diferents feines fins que va entrar a Correus i es va afiliar al Sindicat Independent de Treballadors Congolesos, del qual va esdevenir president regional el 1955. A partir d’aquí, la seva activitat política pujaria d’intensitat.

El Congo, un territori que era més de vuitanta vegades més gran que Bèlgica, des de finals del segle XIX havia estat administrat com el jardí particular del rei Leopold. Quan a mitjans dels cinquanta una gran onada emancipadora va recórrer les terres sota administració colonial britànica i francesa, es va fer pública una proposta belga, redactada per Antoine van Bilsen, segons la qual el Congo s’emanciparia progressivament en un període de 30 anys. Res més lluny de la realitat!

Mentrestant, tot un corrent de líders polítics, intel·lectuals i sindicalistes treballaven per assolir una autonomia més gran del Congo. A la capital, era especialment potent el partit ABAKO (Alliance des BaKongo), presidit per Joseph Kasavubu i seguit sobretot per l’extensa població kongo del nord-oest del país, que va guanyar-hi les primeres eleccions municipals, el 1957. En aquest context, l’octubre del 1958 Lumumba va decidir fundar el Mouvement National Congolais (MNC), del qual va esdevenir president.

Lumumba aviat va adquirir un gran protagonisme en la lluita anticolonial. Seguia escrivint en nombroses publicacions i participava en molts actes polítics. Un amic seu, Jean Vanier, un belga anticolonialista, el definia com un home lliure, sense complexos, que no es deixava trepitjar per cap dels representants del poder belga, ni abans ni després de la independència. L’administrador del territori de Katako-Kombe, que el va rebre el 19 d’agost de 1959, va escriure en el seu informe que Lumumba denunciava el pillatge dels recursos del Congo per part dels belgues, els maltractaments que continuava patint la població congolesa i la segregació racial insuportable. Aquesta manera clara de parlar s’acompanyava d’un gran magnetisme, malgrat que algunes persones que el van conèixer el consideraven un il·luminat.

Diversos testimonis, fins i tot membres de l’Administració belga, afirmaven que Lumumba provocava una espècie d’encanteri en la població, talment com un profeta, i que era evident que en poc temps esdevindria un mite a tot el Congo. Com més creixia la seva fama, més gran es feia la seva llegenda. Pierre Leroy, el darrer governador colonial de la Província Oriental, informava que la gent el considerava una persona invulnerable, que passava a través dels murs, que podia estar en diferents llocs a la vegada i del qual ja es parlava a les pregàries a les esglésies. “Sembla que estiguem veient el naixement d’una religió”, va dir un dia. Calia estar molt alerta amb aquell personatge o “la llegenda de Lumumba acabarà sent indestructible”. Ho deia el 1959.

Poc abans, el desembre del 1958, Lumumba va assistir a la Conferència dels Pobles Africans organitzada a Accra (Ghana), acabada d’independitzar. L’experiència el va marcar i va tornar al seu país amb una idea clara: calia declarar la independència del Congo com més aviat millor, i va treballar per aconseguir-ho. Al llarg del 1959 els fets es van precipitar. Al mes d’abril es va celebrar a Luluabourg el Primer Congrés dels Partits Congolesos, que va concloure amb la petició de declarar la independència l’1 de gener de 1961. A partir de llavors, les manifestacions a favor d’emancipar-se de Bèlgica van augmentar considerablement. La repressió, també.

Al mes d’octubre Lumumba i el seu partit van encapçalar una manifestació a Stanleyville que va ser durament reprimida. El resultat: una trentena de morts a mans de soldats belgues. El líder del MNC seria detingut i condemnat a mig any de presó sota l’acusació d’atemptar contra la seguretat de l’Estat amb excitació de la població contra els poders establerts i incitació a la desobediència davant les lleis. Abans del judici, va enviar una carta als jutges des de la presó, on deia: “Comportant-se com ho fa, l’Administració ensenya als futurs dirigents congolesos a instaurar la dictadura en aquest país i a enviar a presó tot ciutadà, qualsevol líder, que gosi criticar la política dels poderosos [...]. Senyor president del Tribunal, l’Administració del nostre país no ha d’usar la justícia com a instrument de venjança de cara als partits o líders que no s’adhereixin cegament a la seva política”.

Davant l’augment de la tensió, el Govern belga va canviar d’estratègia i va organitzar una taula rodona a Brussel·les per negociar. Els delegats congolesos van constituir un front comú i van exigir, entre altres condicions, l’alliberament de Lumumba. El Govern belga hi va accedir i, així, el líder del MNC va assistir a les negociacions a la capital belga. Fruit de les converses, es va acordar l’organització d’unes eleccions el 21 de juny de 1960.

El MNC va ser el partit més votat a les primeres eleccions lliures de la República del Congo i Lumumba es va convertir en el primer ministre. Kasavubu, de l’ABAKO, va ser designat president, un càrrec honorífic però sense funcions executives. Amb el seu nou rol, Lumumba va viatjar per tot el món per tal d’internacionalitzar la causa del Congo lliure. Però no només políticament, sinó també econòmica, cosa que li va comportar l’enemistat d’alguns estats i de corporacions que explotaven els recursos naturals congolesos.

El dia de la proclamació de la independència del Congo, el 30 de juny de 1960, Balduí, el rei de Bèlgica i el president Kasavubu van fer els seus parlaments oficials al Palau de la Nació de Leopoldville. El primer va desgranar les virtuts del rei Leopold II i la bona feina dels belgues al Congo durant tot el segle XX; el segon va agrair la col·laboració dels belgues i va felicitar-se per aquell gloriós dia històric per a tots els congolesos. Aleshores, Lumumba, que oficialment no havia de fer cap parlament, es va aixecar, va pujar a la tarima i va adreçar unes paraules a tots els assistents, entre els quals hi havia moltíssima premsa internacional, en un discurs que ha passat als annals de la història.

Lumumba no va escatimar elogis als combatents per la independència ni va estalviar cap record sobre les atrocitats que els belgues havien protagonitzat contra la població civil congolesa. Davant del rei, del governador i de l’elit belga present, va fer referència a l’esclavatge i al treball forçat: “Hem experimentat el treball forçat a canvi d’una paga que no ens permetia satisfer la nostra fam, vestir-nos, tenir allotjament decent o criar els nostres fills com a éssers estimats”. Al racisme: “Matí, tarda i nit érem sotmesos a burles, insults i cops perquè érem negres. [...] No hem oblidat que a les ciutats les mansions eren per als blancs i les cabanes en ruïnes per als negres; que un negre no era admès en cines, restaurants ni botigues reservats per als europeus”. A l’explotació: “Hem vist les nostres terres confiscades en nom de lleis aparentment justes, que donaven reconeixement només al dret de la força”. Al patiment sofert: “Hem experimentat patiments atroços, hem estat perseguits per conviccions polítiques i creences religioses, i exiliats de la nostra terra natal: la nostra sort va ser pitjor que la mateixa mort. Qui podrà oblidar els tiroteigs que van matar tants dels nostres germans, o les cel·les on eren llançats sense pietat aquells que no estaven disposats a sotmetre’s durant més temps al règim d’injustícia, opressió i explotació fet servir pels colonialistes com a eina de la seva dominació?”.

El rei Balduí i molts belgues, que havien acceptat aquella independència a contracor i no volien perdre el control sobre les riqueses del Congo, van adonar-se que Lumumba mai no seria un titella i que controlar el país a la manera neocolonial no seria fàcil, més encara quan Lumumba havia afirmat que nacionalitzaria les sucoses mines d’urani al sud del país perquè beneficiessin a tot el poble congolès. Amb aquestes paraules, havia signat la seva primera sentència de mort.

Va ser a partir de llavors que, segons diverses fonts, espies belgues i nord-americans van omplir de micròfons el despatx de Lumumba: per a la CIA i els serveis secrets belgues, esborrar-lo del mapa era una prioritat. I val a dir que no hi van estalviar esforços. El cap de la CIA d’aleshores, Allan Dolles, va proposar assassinar-lo mitjançant un dentífric enverinat. L’acció directa es va acabar descartant a favor d’un pla més subtil i habitual durant la guerra freda: donar suport als enemics congolesos de Lumumba perquè fossin ells els que s’embrutessin les mans.

Només cinc dies després de proclamar la independència, va esclatar una revolta armada dins de l’Exèrcit congolès: els soldats no acceptaven tenir comandaments belgues. Els europeus van fugir cames ajudeu-me, el país es va quedar sense tècnics i tot es va paralitzar, mentre es produïen aldarulls i pillatges a àmplies zones del país. En aquest clima convuls, l’11 de juliol, la regió del sud rica en minerals, Katanga, va declarar la independència amb el suport de les tropes belgues, que havien intentat assegurar el control de les ciutats més importants. Un mes després la seguiria la regió de Kasai del Sud. Lumumba i Kasavubu van demanar ajuda a l’ONU, que hi va enviar milers de soldats en missió de pau. L’ONU va instar Bèlgica a retirar totes les seves tropes, però no va rebre resposta. Amb tot, les Nacions Unides no van intervenir-hi militarment perquè van considerar que era un “afer intern congolès”.

La tensió va augmentar fins que el 5 de setembre al matí el president Kasavubu va destituir Lumumba. Les diferències sobre com afrontar aquesta crisi, entre la posició més moderada del president i la més radical del primer ministre, van portar al trencament polític. Lumumba va reaccionar i, amb el suport del Parlament, va destituir el president Kasavubu per “alta traïció”.

En ple daltabaix territorial i polític, el coronel Mobutu Sese Seko, que era el cap de l’Exèrcit, va liderar un cop d’estat amb el suport dels Estats Units, Bèlgica i el president Kasavubu. Durant aquelles intenses setmanes, Lumumba havia intentat que l’ONU i els Estats Units s’impliquessin en la resolució del conflicte. En veure, però, que no rebia cap suport efectiu, va acabar dirigint-se a l’URSS, que, sota les regnes de Nikita Khrusxov, feia temps que denunciava la falta d’equitat de l’ONU en l’afer del Congo. La possibilitat que els soviètics controlessin els recursos del Congo esgarrifava la major part de potències occidentals. Aquí, el dirigent congolès va signar la seva segona sentència de mort.

El 10 d’octubre de 1960, Lumumba va quedar en arrest domiciliari, sota custòdia de soldats de l’ONU. Unes setmanes després va escapar del captiveri i es va dirigir a Stanleyville, on gaudia d’un amplíssim suport popular i des d’on volia organitzar la resistència. No hi va arribar mai: ell i els seguidors que l’acompanyaven van ser interceptats i detinguts pels homes de Mobutu. Poc després, el general va convocar tota la premsa internacional a l’aeroport de Leopoldville per mostrar Lumumba presoner. Davant dels mitjans d’arreu del món i de l’atenta mirada de Mobutu, Lumumba va ser humiliat i agredit. Fins i tot, van intentar fer-li menjar un paper amb el seu discurs davant de l’ONU.

Tot i la situació, Lumumba es va mantenir ferm i, a vegades, desafiant. Poc després el van traslladar a Katanga, on es trobaria amb un dels seus principals enemics, el president katanguès Moïse Tshombé. Lumumba i els seus companys, entre els quals hi havia el vicepresident del Senat, Joseph Okito, i el cap d’Estat Major, Maurice M’Polo, van ser empresonats en condicions inhumanes i, després de nombroses humiliacions, moririen cosits a trets a sang freda la nit del 17 de gener de 1961. En l’assassinat hi haurien participat homes armats de Katanga –amb la presència del mateix Thsombé– i tropes belgues. També haurien col·laborat en el crim els serveis secrets nord-americans, britànics i belgues.

Per encobrir l’assassinat –i les tortures– i per evitar que les restes marquessin un lloc de pelegrinatge, tres dies després, un grup de policies belgues va desenterrar els cossos, els va esquarterar i els va dissoldre en àcid. Segons va declarar l’antic comissari belga i llavors cap de la policia de Katanga, Gerard Soete: “No érem cirurgians. Primer vam tallar com vam poder els cossos amb una serra i després els vam llençar dins d’un barril amb 200 litres d’àcid sulfúric”. Soete, que va fer les declaracions en una entrevista a la cadena francesa Tele 5 Monde, fins i tot va reconèixer haver-se quedat dues dents de Lumumba, “com a record”.

El 2001 el Govern belga, després de la publicació d’un llibre del sociòleg Ludo de Witte inculpant Bèlgica en l’assassinat, va obrir una comissió d’investigació i va demanar perdó, però només va acceptar “una responsabilitat moral” en l’atrocitat. El 2012, els fills de Lumumba van denunciar deu ciutadans belgues que apareixien a l’informe, però la justícia belga va refusar la desclassificació dels arxius relatius a la mort de Patrice Lumumba. Mentrestant, el misteri sobre les seves últimes setmanes de vida alimenta un dels mites més poderosos que va crear el segle XX.