L’Enola Gay, l’avió que transportava la bomba, es va enlairar a les 2.45 h del 6 d’agost des de l’illa de Tinian, situada enmig de l’oceà Pacífic. Anava acompanyat de dos bombarders més que havien de comprovar les condicions meteorològiques per al llançament, fer fotografies, filmar i prendre dades de l’explosió. La bomba, que tenia el sobrenom de Little Boy, es va llançar a les 8.15 h, amb un retard de només 17 segons sobre l’hora prevista.

Les paraules Enola Gay es van fer tristament famoses per ser el sobrenom del bombarder des del qual es va llançar la bomba atòmica. El dia abans d’enlairar-se, el pilot d’aquell Boeing B-29 Superfortress, el coronel Paul Tibbets, el va batejar amb el que era el nom de soltera de la seva mare.

Enola Gay també va ser el títol d’una de les cançons més populars del grup britànic Orchestral Manoeuvres in the Dark (OMD), que es va publicar el 1980 en el seu segon àlbum, Organisation. La lletra qüestionava l’ús de la bomba i incloïa al·lusions directes al sobrenom de l’explosiu –Little Boy– i a l’hora en què va ser detonada. La cançó va ser un èxit i va vendre cinc milions de còpies a Europa.

Des de 1995 l’Enola Gay s'exhibeix a l’Steven F. Udvar-Hazy Center de Virgínia, que forma part de l’Smithsonian National Air and Space Museum.

El nom en clau de la missió d’aquell 6 d’agost era Silverplate (safata de plata), un nom que inicialment s’havia utilitzat per al programa secret que havia de desenvolupar una versió del bombarder Boeing B-29 Superfortress que fos capaç de llançar la bomba atòmica. Aquell Silverplate formava part del projecte Manhattan, que tenia per objectiu el desenvolupament de la bomba atòmica.

Un dels riscos de la missió era que l’avió fos abatut. Per això les instruccions es van escriure en paper d’arròs, perquè els tripulants se les poguessin empassar abans de caure en mans dels japonesos. Per a més seguretat, només el pilot, el coronel Paul Tibbets, i el capità científic de la marina William Parsons sabien què transportava el bombarder. Tibbets va comunicar a la resta de la tripulació que anaven a efectuar el primer bombardeig atòmic de la història quan va rebre la confirmació que la visibilitat sobre Hiroshima era excel·lent i que podia llançar la bomba.

Kokura tenia el trist honor d’estar en els primers llocs de la llista d’objectius atòmics. El 9 d’agost de 1945, el bombarder Bockstar va sobrevolar la ciutat fins a tres vegades, però es va descartar el llançament a causa de la nuvolositat. Així, el bombarder es va dirigir cap al segon objectiu, la ciutat de Nagasaki, sobre la qual no hi havia cap núvol.

L’altra urbs afortunada va ser Kyoto, que també era a la llista d’objectius atòmics. Se’n va salvar gràcies a la insistència del llavors secretari de guerra nord-americà, Henry Stimson, que sembla que havia passat la lluna de mel en aquesta ciutat.

La bomba atòmica s’havia d’armar durant el vol, abans del llançament. Pujar a l’avió amb l’artefacte ja activat era massa arriscat pel perill de tenir un accident en l’enlairament. Per aquest motiu, els científics van elaborar un pla per acabar el procés a uns 4.572 metres, l’altitud on les possibles sacsejades que podia patir l’avió eren menys fortes i el perill de detonació accidental, mínim.

La bomba va quedar llesta per al llançament trenta minuts abans de l’arribada del bombarder al seu objectiu. Va ser llavors quan es van retirar els quatre dispositius de seguretat de l’artefacte, els quals més tard serien venuts en la subhasta de què us parlem en el següent punt.

L’any 2002, un dels membres de la tripulació de l’Enola Gay va posar a la venda quatre peces de seguretat de la bomba atòmica. Morris Jeppson havia estat el responsable de retirar les peces durant el vol. En saber que s’anaven a subhastar, el govern nord-americà va interposar una demanda al·legant que les peces encara eren de la seva propietat i que seguien classificades com a alt secret. El tribunal va rebutjar la demanda i les peces es van acabar venent per 167.500 dòlars enmig d’un gran enrenou mediàtic.

La bomba llançada sobre Hiroshima va exterminar-ho tot excepte la caixa forta del banc Teikoku, que va quedar intacta gràcies a les parets de formigó armat del subterrani on es trobava. L’any 1950, el director del banc va escriure una nota d’agraïment a Mosler Safe, la companyia que havia fabricat aquella indestructible caixa forta.

De la destrucció de l’explosió nuclear també se’n va salvar una construcció que va passar a la història amb el nom de Cúpula de la Bomba Atòmica, un edifici de 1915 que es va convertir en un memorial en record dels morts pel bombardeig.

El 1944 es va publicar Deadline, un relat de ciència-ficció de l’escriptor Cleve Cartmill que descrivia una bomba pràcticament igual a la que en aquells moments es desenvolupava en secret en el marc del projecte Manhattan. L’explosiu de Cartmill estava preparat amb urani-235 i funcionava amb un detonador accionat per un disparador. En assabentar-se de l’existència del conte, l’FBI va voler detenir totes les persones relacionades amb la història i tancar la revista on s’havia publicat, Astounding. La publicació es va salvar gràcies al seu editor, John Campbell, que va convèncer els serveis secrets amb el següent raonament: el tancament de la revista posaria al descobert l’existència d’un programa militar secret encaminat a obtenir una bomba nuclear.