La presència nipona als Estats Units, menys visible en un primer moment que d’altres d'asiàtiques (com és el cas, per exemple, de la xinesa) data del darrer quart del segle XIX. Amb anterioritat, un grup de japonesos s’havia establert a Hawaii, arxipèlag que acabaria essent annexionat pels Estats Units l’any 1898. Una part d’ells emigraria més tard al continent, on s’unirien als nouvinguts directament del Japó. Aquests emigrants, anomenats issei (terme japonès que significa ‘primera generació’) van treballar al principi en feines dures com la construcció del ferrocarril i la mineria.

Tensió entre la població blanca
Més tard, molts d’ells es van poder establir pel seu compte, casar-se amb dones del seu país natal i fer-les portar a Amèrica. L’augment de japonesos, no obstant això, va començar a ser objecte de forta tensió entre la població blanca d’alguns llocs de la Costa Oest. La primera conseqüència va ser la promulgació del decret d’immigració del 1924, que restringia l’arribada de ciutadans procedents del Japó. En aquesta època, la majoria dels issei no tenia la nacionalitat nord-americana malgrat residir en aquest país des de feia força dècades. Però a partir dels anys trenta emergiren amb força a l’interior d’aquesta comunitat els nisei (‘segona generació’); és a dir, els fills dels emigrats des del Japó, que havien nascut en territori nord-americà, gaudien de la plena ciutadania a diferència dels seus pares i estaven més ben integrats en la societat nord-americana.

El 7 de desembre del 1941 el Japó va atacar la flota nord-americana del Pacífic, que tenia com a base la badia de Pearl Harbor (Hawaii). En les setmanes i mesos següents, la situació dels japonesos nord-americans es va fer cada vegada més difícil. A l’hostilitat de la població, que els relacionava amb l’enemic, s’hi afegiren les mesures decretades en contra seva pel govern de Washington. 

Ordre 9066 de Franklin D. Roosevelt
El 19 de febrer del 1942, havent consultat amb el secretari de Guerra Henry L. Stimson, el president Franklin D. Roosevelt firmava l’ordre executiva 9066, la qual atorgava poders al Departament de Guerra per delimitar àrees militars, de les quals es podien excloure determinats individus. Encara que no les mencionava específicament, aquesta ordre presidencial es va utilitzar directament contra les persones d’origen japonès. El 21 de març, el Congrés hi donava la seva aprovació i la llei entrava en vigor. 

Tres dies abans, Roosevelt havia signat l’ordre executiva 9012, que comportava la creació de la War Relocation Authority (WRA, 'Autoritat Militar de Reubicació'). Aquesta agència federal, sota control dels departaments de Guerra i d’Interior, tenia per missió detenir persones d’origen nipó.

La raó principal d’aquest tracte envers les persones d’origen japonès s’ha de vincular amb el profund impacte que va imprimir Pearl Harbor en la societat nord-americana. Les sospites que agents secrets del govern imperial de Tòquio a Hawaii havien facilitat informació per a l’atac japonès es van estendre injustament a tota la comunitat nipona del país.

El març del 1942 es va iniciar l’internament de japonesos americans. Una quinzena de centres d’assemblea s’encarregaven de rebre i allotjar temporalment els evacuats de les seves llars abans d’ubicar-los definitivament en algun dels deu centres de recol·locació de la WRA o entre els sis camps d’internament del Departament de Justícia. Tant els centres de recol·locació com els camps d’internament eren en realitat camps de concentració situats en zones desèrtiques o semiaïllades d’estats de la meitat oest del país com ara Nou Mèxic, Arizona, Colorado, Utah o Califòrnia.

El total de persones internades
El nombre total de persones d’origen japonès internades als camps nord-americans va ser de 120.000, el 65% de les quals eren nascudes als Estats Units. D’elles, 110.000 procedien de la Costa Oest, i la resta venien d’altres parts del país i de Hawaii. Finalment, cal incloure-hi els 5.891 nens nascuts durant la captivitat dels seus pares. És important assenyalar, d’altra banda, que no tots els membres d’aquesta comunitat van ser internats. El cas més sorprenent va ser el de les 150.000 persones d’origen nipó residents a Hawaii. Paradoxalment, els que eren més a prop de l’escenari bèl·lic, i que per tant representaven una amenaça més gran, no van ser molestats gràcies a les pressions dels sectors econòmics de les illes davant la possibilitat de quedar-se sense mà d’obra per a les seves indústries.

A partir de la segona meitat del 1943 la situació de la guerra es veia força favorable per als Estats Units. Es va iniciar l'alliberament d'alguns interns. Molts nisei van ser autoritzats a tornar als seus antics llocs de treball. Aquells que havien rebut instrucció militar en el passat van ser enviats al front europeu. Tant el 442 Regiment de Combat com el 100 Batalló d'Infanteria, formats tots dos per nisei, es van distingir en la seva lluita contra l'exèrcit alemany. Un altre grup, els anomenats yankee samurai, van ser entrenats pels serveis d'intel·ligència de l'exèrcit per servir en la guerra del Pacífic com a intèrprets i interrogadors.

Amb la derrota de Tòquio, l’internament va deixar de ser necessari. La majoria dels camps de la WRA es van tancar entre l’octubre i el novembre del 1945, encara que el darrer no ho va fer fins al març de l’any següent.

Històricament, el secretari de la Guerra Henry L. Stimson ha estat considerat el principal impulsor de l'internament juntament amb el general John L. DeWitt al capdavant del Comandament de Defensa de l'Oest. Això ha portat a considerar que aquesta mesura va ser presa per alts càrrecs de l'exèrcit i del Departament de Guerra aliens a la Casa Blanca.

Posteriorment es va demostrar que era erroni. L'agost de 1936 (cinc anys abans de l'atac contra Pearl Harbor) el mateix Roosevelt havia deixat constància en un document, aleshores secret, que caldrien mesures contra la comunitat japonesa. Ja intuïa que els interessos de Washington i Tòquio podrien xocar en un futur no gaire llunyà. A la primeria del 1941 hi havia uns 2.000 japonesos americans sota vigilància a tot el país, els quals seran detinguts immediatament després de Pearl Harbor. Aquests estaven inclosos en una Llista A,B,C, que els classificava en tres grups segons la seva perillositat.

Els poders executiu i legislatiu van violar la cinquantena esmena de la Constitució nord-americana, que prohibeix la discriminació de ciutadans en funció de la raça en aprovar l'ordre executiva 9.066. Va ser acceptada malgrat tres membres del Tribunal Suprem (d'un total de nou), que  van votar en contra de confirmar la validesa i la constitucionalitat de les ordres executives 9.066 i 9.012.

Des del final de la guerra, la comunitat nipona va intentar cicatritzar les ferides d’aquells anys. Uns dos mil issei van retornar al seu país natal, però la gran majoria van romandre als Estats Units. A partir del 1948 va entrar en vigor el Decret de reclamacions de l’evacuació de japonesos nord-americans i es va indemnitzar els ciutadans d’origen nipó per les pèrdues materials causades per l’internament. La indemnització només va cobrir una desena part del valor total. El 1952 el Decret d’immigració i nacionalitat va estendre la ciutadania nord-americana a tots els issei. 

A partir d’aquest moment, els sansei i els yonsei (tercera i quarta generació) han destacat en tots els àmbits, des del cinema a la política. Per la seva banda, la Lliga de Ciutadans Japonesos Nord-americans (JACL, en les sigles angleses) ha dut a terme campanyes perquè no caigui en l’oblit el que va succeir. Es va decretar el 19 de febrer, aniversari de la firma de l’Ordre executiva 9.066, el Dia del Record, i anualment es fa una peregrinació al centre d’internament de Manzanar.

A la dècada dels setanta, la JACL es va mobilitzar per a reclamar al Govern nord-americà que reconegués els seus errors i assumís una indemnització per a tots els supervivents dels camps. Finalment, el govern de Washington a pagar 20.000 dòlars a cadascun d’aquests supervivents a la primeria dels anys noranta. Només la meitat dels 120.000 japonesos nord-americans que havien estat internats continuava en vida.