Els deportats catalans havien arribat als camps d’extermini a través de quatre vies: des dels batallons de marxa, des de les companyies de treball, com a civils refugiats o com a membres de la Resistència. Els civils refugiats a la ciutat d’Angulema, on hi havia un camp de republicans espanyols, els empresonats als batallons de marxa o a les companyies de treball foren enviats majoritàriament a Mauthausen, camp conegut com el Molí d’Ossos.

El primer comboi cap als camps d’extermini va marxar d’aquesta ciutat francesa el 20 d’agost del 1940 després que l’ambaixada alemanya a Madrid preguntés al Govern franquista què havia de fer amb els dos mil republicans que tenia internats.

El ministre d’Afers Exteriors, Serrano Suñer, no va respondre, i davant el silenci se’ls va considerar apàtrides. A partir d’aleshores la deportació als camps de concentració es va convertir en sistemàtica. Només amb una diferència: un cop ocupada França, la Gestapo va passar a enviar els republicans als camps d’extermini en qualitat de rojos i els va classificar també amb una F, cosa que encara en dificulta més el recompte.

Prop de deu mil republicans espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un seixanta per cent hi van deixar la vida. Van passar catalans pels camps de Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau, Bergen-Belsen, Ravensbrück, Buchenwald-Dora, Treblinka, Auschwitz i Neuengamme. No es coneix una dada exacta del nombre de catalans que van estar o van morir als camps. Segons Montserrat Roig, a Mauthausen hi van estar 7.189 republicans espanyols. A Ravensbrück s’han comptabilitzat unes 250 republicanes, entre les quals, vint catalanes. Respecte de les defuncions, 1.800 catalans van morir a Mauthausen d’un total de 4.700-4.800 víctimes espanyoles; a Güsen van morir extenuats pels treballs forçats 1.582 catalans de 3.839 víctimes republicanes espanyoles; 499 espanyols van morir gasejats al castell de Hartheim; uns 200 republicans espanyols van morir en altres camps i més de mil durant el transport, en bombardejos o a presons de la Gestapo.

La majoria de republicans van arribar a Mauthausen entre el 1940 i el 1941 i van arribar a ser gairebé la meitat del camp, però poc després l’alta mortalitat els van convertir en testimonials. El grup més gran (65%) va morir el 1941 a causa de la feblesa, el treball, les malalties i la fam. L’hivern del 1942 va ser especialment fred i els tres anys de treballs forçats es notaven en el cos i l’ànima. Les causes de mort podien ser diverses: quan a Mauthausen hi havia una densitat de presoners massa alta i s’esperava un nou comboi, els més dèbils eren conduïts al fals sanatori del castell de Hartheim, del qual només en tornava la roba, o eren ofegats amb aigua gelada del Danubi. Les cambres de gas no van començar a funcionar fins al 1943.

El dia a dia al camp
El dia a Mauthausen començava a les sis del matí, quan sonava la campana. Aquell so trencava la possibilitat remota de gaudir d’algun somni, l’únic espai de llibertat que els quedava. “Dormíem una o dues hores, algunes somiaven, altres cridaven, d’altres ploraven, però jo necessitava tranquil·litat i només demanava dormir”, recorda Neus Català de Ravensbrück. Encara fosc es rentaven la cara i es col·locaven en formació al pati per fer el recompte. Operació que podia durar hores perquè habitualment els números no quadraven, ja que durant la nit eren diversos els presos que morien o que s’intentaven suïcidar llançant-se contra la filada. Al final, per reduir les hores drets sota la neu, cada matí els mateixos presos ja treien els cadàvers dels seus companys al pati.

A les vuit començava el treball a la pedrera o dins del camp —els republicans catalans, com que van ser un dels primers a arribar-hi, van haver de construir la seva pròpia tomba. Tots els supervivents tenen gravada a la memòria l’escala de 186 graons que havien de pujar deu o dotze vegades cada dia, carregant blocs de pedra d’entre 40 i 50 quilos. Al final de la jornada es tornava a fer el recompte. Els reclutes no es dissolien fins que l’oficial anunciava les novetats, les faltes, els sabotatges i altres transgressions. La mort, l’arribada de nous combois i el treball extenuant marcava la monotonia del camp. Els supervivents de Mauthausen solament recorden un dia que no van treballar, el 20 de juliol del 1944, quan una part dels comandants del III Reich van intentar derrocar sense èxit el Führer.

Si els homes van trobar coratge en la tragèdia, les dones també. Neus Català va definir Ravensbrück com el lloc “on va quedar patent la força invencible dels dèbils”. Segons aquesta supervivent, “la solidaritat i la cultura van ser les nostres principals armes”, explica. “Al matí et donaven un cassó com els gots de llet antiga [...] al migdia ens donaven una espècie de sopa, una cosa melosa que no tenia gust de res, anaves xuclant el que hi havia de suc i el que et quedava de sòlid era com una cullerada de sopa només de peix, nap i patata, això és tot el que hi havia de sòlid al migdia. I a la nit ens donaven pa”, recorda.

Violacions i experiments mèdics
A diferència dels homes, les dones treballaven per mantenir la indústria de guerra i la gran fortuna d’empreses com Krupp, Thyssen, Siemens o Mercedes Benz, que no van dubtar a aprofitar la mà d’obra barata. A més de les causes de mort habituals, elles van haver de patir violacions per part dels SS i experiments mèdics. Mercè Sanz, aleshores una nena, explica què van fer amb ella: “Em punxaven líquids a la columna. Recordo el dolor de l’esquena, els crits”, diu. No va ser fins uns anys més tard que va descobrir que li havien introduït la malaltia de Willebrand, una anomalia en la coagulació de la sang. “Jo sempre estava a terra ajaguda perquè quasi no podia ni caminar. De fet era el meu germà el que quan ens donaven el plat per menjar m’aixecava i em feia arribar, enfilada sobre els seus peus, a la fila. Qui no anava a la fila se l’emportaven i ja no tornava més”, explica.

El 5 de maig del 1945 set vehicles militars de l’Exèrcit nord-americà van arribar a Mauthausen quan les SS ja havien fugit. El primer camp alliberat, però, havia estat Dachau, el 29 d’abril. Però per als catalans supervivents, aquell no era el final. Tot i que eren lliures, no podien abandonar les instal·lacions perquè eren apàtrides. Fins passat un mes llarg, el Govern francès no va acceptar acollir-los, potser per compensar el tracte vexatori del 1939. Els quedava la dura tasca de refer-se de la profunda empremta que per sempre els havia provocat el nazisme.