Tot i que Hitler va qualificar els gitanos, el 10 de febrer del 1941, com la “plaga més gran per a la població rural”, la discriminació de la comunitat gitana a Alemanya havia començat molts anys enrere, abans de l’ascens del Partit Nazi.

La cronologia dels fets, exposada per la comunitat gitana davant l’opinió pública internacional en les darreres dècades —i no sempre rebuda o estudiada amb prou atenció— hauria de provocar, com a mínim, un procés de reflexió. I és que en aquest país pesa el fet que ja al 1890 se celebressin conferències sobre la 'Zigeunergeschmeiss', que literalment vol dir ‘escòria gitana’. Nou anys més tard, la policia de Baviera va crear una unitat especial d’afers gitanos i es va crear una oficina central “de lluita contra la plaga gitana”.

El 1909 la mateixa policia alemanya proposà que les persones gitanes fossin marcades amb ferro roent per a la seva identificació. I, encara més sinistre, el 1920 els doctors Karl Binding i Alfred Loche van suggerir que els gitanos fossin esterilitzats i eliminats com a poble, una proposta que Hitler va recuperar anys més tard, el 1933, quan els nacionalsocialistes van aprovar una llei per regular l’esterilització eugenèsica dels “alemanys de pell fosca”, que en aquells moments eren els gitanos i els afroalemanys descendents de les unions entre soldats africans i dones europees durant la Primera Guerra Mundial.

Però la neteja ètnica agafà cotes terrorífiques entre el 12 i el 18 de juny del 1938, coneguda com la setmana de la 'neteja gitana', durant la qual centenars de gitanos alemanys i austríacs foren detinguts i empresonats. I és que el 8 de desembre del 1938 s’aprovà definitivament un decret per combatre la 'plaga gitana', l’argot discriminatori més utilitzat durant el règim nazi per referir-se al 'poble gitano'. L’any 1939, just quan començà la Segona Guerra Mundial, el Partit Nazi va crear l’Oficina d’Higiene Racial, un organisme pseudocientífic que publicà un decret segons el qual “tots els gitanos han de ser tractats com a malalts hereditaris, i l’única solució és eliminar-los”.

El gener del 1940 es produí la primera matança en massa del 'Porrajmos', paraula bàsica quan ens referim al genocidi del poble gitano. 'Porrajmos' cobra per als gitanos la mateixa significació que 'Shoah' per als jueus. Ambdós termes es refereixen al genocidi nazi.

En començar el 1940 un grup de 250 nens gitanos foren utilitzats per a experiments mèdics al camp de concentració de Buchenwald: se’ls aplicà cianur en gas per estudiar l’estona que trigaven a morir. Fou el primer capítol d’un extermini que ja no s’aturaria. El 31 de juliol del 1941 l’Oficina de Seguretat del Reich havia decretat l’inici de la Solució Final. Començava l’eliminació sistemàtica de tots els jueus, i també dels gitanos i altres col·lectius com els homosexuals, els testimonis de Jehovà, els dissidents d’esquerra o els discapacitats físics i psíquics.

En aquells moments, a Alemanya i els països ocupats pel Reich hitlerià era considerat gitano qualsevol persona la sang de la qual presentés, en només una setzena part, sang gitana, sempre segons les lleis racials nazis. El 24 de desembre d’aquell mateix 1941 gairebé un miler de gitanos foren exterminats en una operació militar alemanya a Crimea. Gairebé tots els gitanos dels països bàltics serien assassinats o bé confinats en guetos, pas previ, en molts casos, a la deportació al camp de la mort d’Auschwitz.

Des del 1941 Heinrich Himmler, cap suprem de la SS, proposà que es mantinguessin en vida alguns gitanos a fi de ser estudiats pels antropòlegs per esbrinar si tenien arrels indogermanes. Himmler confià els experiments mèdics al Centre d’Investigació d’Higiene Racial i de Biologia de la Població, dirigit pel doctor Robert Ritter, que després d’un informe polític va concloure que els gitanos són un “poble d’orígens absolutament primitius que constitueix un subproletariat asocial i criminal, i per tant han de ser concentrats en camps de treball o, encara millor, ser directament eliminats”. Però la decisió de Himmler fou criticada per Martin Bormann, secretari de la Cancelleria del Partit Nazi, que no volia que quedés cap gitano en vida.

El 1942, Himmler ordenà que tots els gitanos fossin deportats al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau el desembre del 1942 per eliminar-los definitivament. S’hi confinaren uns 23.000 gitanos, que foren esterilitzats, víctimes d’experiments mèdics a càrrec del criminal doctor Mengele, i aniquilats sistemàticament a les cambres de gas. Només la nit del 2 al 3 d’agost del 1944 uns 3.000 gitanos, sobretot ancians, dones i nens, van ser morts amb gas Zyklon B. Serà coneguda com la nit dels gitanos, la 'Zigeunernacht'. Moltes més persones d’ètnia gitana van morir en altres camps d’extermini nazis com Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor i Treblinka.

Del febrer del 1943 a l’agost del 1944, la zona BIIE del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau fou destinada només per a famílies gitanes. Arribaven en vagons de tren i en ingressar al camp se’ls identificava amb un triangle marró (identificació gitana) i en alguns casos amb un triangle negre (distintiu de presoner asocial).

Dels 23.000 gitanos enviats a Auschwitz, 19.000 van ser assassinats. Només els bessons foren salvats en un principi de la cambra de gas. El sinistre doctor Mengele els esperava per practicar-los les pitjors atrocitats. A més d’Auschwitz, els experiments pseudocientífics també es van produir en altres camps com Ravensbrück, Natzweiler-Struthof i Sachsenhausen.

La geografia del 'Porrajmos' en altres països europeus sota dominació nazi segueix la mateixa dinàmica dramàtica: primer eren empresonats; després, confinats en guetos, i, finalment, assassinats o bé deportats a les cambres de gas d’Auschwitz. Només en l’antiga Iugoslàvia es calcula que hi va haver unes 90.000 víctimes.

Croàcia
A Croàcia van morir uns 28.000 gitanos després de ser explotats com a mà d’obra esclava en fàbriques i construccions urbanístiques per part dels ústaixa. I a Sèrbia, la tardor del 1941, les tropes d’execució de l’exèrcit alemany van assassinar gairebé tota la població gitana del país, estimada en més de 40.000 persones.

Polònia, Holanda, Hongria, Itàlia, Albània, Romania, Txèquia, Bèlgica i França
Altres països on els gitanos van ser víctimes del 'Porrajmos' foren Polònia, Holanda, Hongria, Itàlia, Albània, Romania, Txèquia, Bèlgica i França, on les autoritats ja havien aprovat mesures restrictives contra els gitanos abans de l’ocupació nazi.

Saliers, un camp de concentració reservat a la comunitat gitana
En la zona de Vichy, sota la supervisió de Xavier Vallat, home de confiança del general Pétain, uns 3.500 gitanos van ser internats la tardor del 1940 als camps de concentració d’Argelers fins que el 1942 es va crear, a Arle, el camp de Saliers, l’únic camp reservat exclusivament a la comunitat gitana. Vivien en petites cases sense electricitat i amb unes condicions higièniques deplorables: poc menjar, poques atencions sanitàries, nens sense escolaritzar... També a Àustria, on milers de gitanos van perdre la vida als camps de Lackenbach i Salzburg, de sinistre record.

En acabar la guerra, entre un 25% i un 50% dels 'rom', és a dir, de la població gitana a Europa, que abans de la guerra era d’un milió de persones, havia estat assassinada pels nazis. Però després del terror començava l’oblit, la injustícia, la immoralitat internacional. Cap supervivent del 'Porrajmos' va ser convocat als processos de Nuremberg on es jutjaren els criminals nacionalsocialistes.

La justícia democràtica va obviar la tragèdia de centenars de milers de persones. A Nuremberg només es féu una menció tan grotesca com frívola, inexacta i desinteressada de l’extermini gitano: “Els grups d’atac [la SS] van rebre l’ordre d’afusellar els gitanos. No es va donar cap explicació del motiu pel qual un poble inofensiu, que al llarg dels segles ha regalat al món la música i el cant en tota la seva riquesa, havia de ser perseguit com un animal salvatge”.

En conseqüència, el poble gitano no va rebre cap indemnització per l’extermini perpetrat contra ells. Cinc anys després de la caiguda del nazisme, el 1950, el govern federal alemany es va desentendre dels crims admetent que no devia res al poble gitano i que totes les mesures adoptades abans del 1943 eren polítiques legítimes d’estat. Els 'rom' no tenien dret a restitució. I el doctor Ritter, l’expert racial nazi sobre els gitanos, va tornar a exercir com a psicòleg infantil, fins que l’any 1950 es va suïcidar.