Les arrels de l'Holocaust es poden trobar el 1921 al programa del Partit Nazi. Allà ja s'advertia que els jueus serien expropiats i desposseïts de la nacionalitat alemanya i expulsats del país. Però l'Holocaust va anar més enllà de la qüestió jueva: els nazis volien suprimir tot allò que representés una oposició o una anomalia al seu model social ideal.

L'esclat de la Segona Guerra Mundial no va comportar l'adopció de cap política de deportació a camps de concentració per part del Govern del III Reich. Imbuït per la idea que la brutalitat inspirava respecte i convençut de l'eficàcia del terror com a instrument, el règim nazi va utilitzar sistemàticament des de les seves beceroles el confinament per assolir objectius tant polítics com econòmics, i va concebre els camps amb la clara intenció de reprimir l'oposició.

Dachau, el primer camp
El març del 1933, al cap de dos mesos d'haver conquerit el poder i amb 60 presos polítics majoritàriament socialdemòcrates i comunistes, els nazis van inaugurar a la població de Dachau, prop de Munic, el primer camp de concentració, que lluïa a la seva entrada la llegenda 'Arbeit macht frei' ('El treball allibera'). En aquella teòrica etapa de "reeducació" mitjançant el treball, la rutina i l'organització de Dachau esdevenen el paradigma en què s'emmirallaran la resta de camps que s'obriran al país (Sachsenhausen el 1936, Buchenwald el 1937, Mauthausen el 1938 i Ravensbrück i Flossenbürg, el 1939) fins a l'inici de la guerra.

Per distingir a quina classe pertanyien els reclusos, es van usar triangles de tela sobre l'uniforme ratllat que duien: verd per als criminals comuns, vermell per als presos polítics, negre per als titllats d'"antisocials i paràsits", rosa per als homosexuals, violat per als clergues i marró per als gitanos. Als jueus se'ls reservava l'estrella de David de color groc. Durant el primer any, el camp va allotjar uns 4.800 presoners; el 1937, ja n'hi havia 13.260. En conjunt, un milió d'alemanys van ser tancats als camps de concentració entre el 1933 i el 1939 i més de 32.000 van ser executats. Ja en ple conflicte, Dachau s'adaptarà per ser escenari d'exterminis i d'experiments amb éssers humans realitzats pels metges nazis.

El primer contingent important de jueus no va arribar a Dachau fins al 1938, arran de l'annexió d'Àustria i dels disturbis de l'anomenada 'Nit dels vidres trencats', disturbis contra les propietats hebrees instigats pels mateixos dirigents del règim, i que van incloure saquejos, incendis, detencions i assassinats. L'odi contra els jueus, assenyalats per Hitler com a enemics de la raça ària i responsables de tots els mals d'Alemanya, inclosa la derrota en la Primera Guerra Mundial, es va plasmar de la manera més violenta.

Els jueus alemanys de la dècada del 1930 eren descendents d'immigrants establerts en terres germàniques segles enrere. Al llarg del temps, per desigs d'assimilació o de millora social o professional, molts s'havien convertit al cristianisme o s'havien casat amb cristians, fets que els comportaren un progressiu allunyament dels seus orígens culturals i religiosos. Comptat i debatut, la comunitat jueva alemanya estava tan integrada al país que, en produir-se l'adveniment del nazisme, no va donar-se per al·ludida davant les proclames antisemites de Hitler. Els seus membres se sentien alemanys, no jueus, i al principi alguns van simpatitzar amb els nazis en considerar que aquests volien frenar la irrupció a Alemanya d'elements indesitjables.

Les lleis racials de Nuremberg
Tanmateix, la promulgació el 1935 de les lleis racials de Nuremberg, que segregaven la població no ària de la societat, va esvair aquesta impressió i va generar un gran trasbals en els fills de famílies formades per aris i jueus, als qui va anomenar-se 'mischlinge', plural de 'mischling', que significa 'mestís' i, també, 'bastard'. La legislació nazi creava dues categories: els mig jueus, jueus de primer grau, i els jueus d'un quart, jueus de segon grau. Els primers tenien dos avis jueus; els segons, només un. Com que eren en part aris, no se'ls podia discriminar obertament, però tampoc no podien gaudir de tots els drets civils en ser fruit, segons els nazis, de la transgressió que representava unir aris amb jueus. En conseqüència, se'ls va prohibir ocupar llocs de responsabilitat, tenir relacions sexuals amb aris, pertànyer a organitzacions nazis i estudiar medicina i dret en les universitats, i si eren militars, se'ls vetava l'accés al cos d'oficials. Havien de ser inferiors en tot. L'impacte de les lleis de Nuremberg va ser demolidor per a moltes persones que ignoraven tenir avantpassats jueus, o que pensaven que res d'allò els afectava perquè en el seu moment aquells antics parents jueus s'havien convertit al cristianisme.

La repressió total
La repressió total es va desencadenar la tardor del 1939 amb l'ocupació alemanya de Polònia, on vivien dos milions de jueus. Desposseïts de tot, els jueus van ser confinats en guetos, barris aïllats de la resta de la població, a ciutats com Varsòvia, Cracòvia i Lodz, on patien la manca d'habitatge, menjar i aigua. L'abril del 1940, a Oswiecim (Auschwitz, en alemany), s'obria el que havia de ser el més gran de tots els camps de concentració del III Reich.

L'expansió nazi cap a l'est arran de la invasió de la Unió Soviètica, l'estiu del 1941, va comportar un seguit d'assassinats massius de població civil perpetrats per escamots de les 'Einsatzgruppen', integrats per policies i SS. Es tracta d'un moment decisiu, ja que, de tancar jueus en guetos a Polònia, es va passar a dur a terme una veritable feina genocida, en la qual l'objectiu clar era buidar de jueus els territoris conquerits. Un exemple esgarrifós d'aquests crims es va produir al setembre a Babi Iar, a la rodalia de Kíev, Ucraïna, on al llarg de 36 hores gairebé 34.000 jueus van ser metrallats pels nazis.

Un sistema de represàlies organitzat
L'abast d'unes massacres tan enormes i indiscriminades, que per primer cop també incloïen dones, vells i nens, va fer que el govern de Hitler, conscient que la guerra seria llarga, decidís crear un sistema de represàlies més organitzat que evités traumes excessius als homes que participaven en les matances, les quals, sempre que es podia, s'intentaven deixar en mans de les poblacions locals, com va ocórrer en Lituània, Ucraïna o Letònia.

La 'solució final' al conflicte jueu
El 20 de gener del 1942 es van reunir durant 90 minuts al suburbi berlinès de Wannsee, sota la presidència de Reinhard Heydrich, el cap de l'Oficina de Seguretat del Reich i 15 càrrecs de les SS i del Govern per estudiar la que s'anomenaria 'solució final' del problema jueu.

Les complicacions de la guerra obligaven a precipitar el destí dels 11 milions de jueus que hi havia a Europa. Sense usar mots com 'extermini' o 'eliminació', Heydrich va ser prou clar sobre les intencions del règim en anunciar la mesura de deportar aquella gent cap a camps de concentració perquè treballessin fins a la fi. I en aplicació del que s'havia acordat a Wannsee, amuntegats sense miraments en trens de bestiar, els jueus polonesos van ser duts des dels guetos fins als camps de Belzec, Sobibor i Treblinka, i els de la resta del continent sota control nazi, a Auschwitz-Birkenau, Bergen-Belsen, Dachau i Mauthausen. En aquests darrers centres, també s'hi van internar una nova categoria d'enemics del Reich, identificats amb un triangle blau: els espanyols que havien lluitat a favor de la República durant la guerra civil.

El gas es va imposar aviat com el mètode més efectiu per matar a escala industrial dins dels camps. En nom de la puresa de la raça ària, ja s'usava per suprimir malalts incurables i discapacitats físics i mentals des del 1939, com també s'usava el monòxid de carboni que expulsaven unes camionetes condicionades com a cambres de gas itinerants. Finalment va ser un pesticida barat i fàcil de produir, el Zyklon B, el que va escampar massivament la mort en cambres de gas dissenyades com a dutxes comunitàries. Els cadàvers s'incineraven en crematoris contigus, un cop se'ls arrabassaven cabells, dents d'or i tot allò que es considerés valuós.

Alguns presos, segons quin fos el seu estat, eren assassinats només arribar al camp, i la resta es convertien en esclaus. L'extenuació, la fam, les malalties i les tortures van ajudar els nazis en la seva tasca d'extermini. I a tot això, s'hi van afegir els experiments científics dels metges dels camps. Sovint, amb el desig d'avalar amb proves biològiques les teories sobre la superioritat ària, es van fer servir homes, dones i nens en assajos que els provocaren malalties infeccioses, esterilitat, deformitats o la mort. En aquest apartat es va fer tristament famós el cap de l'Oficina Mèdica d'Auschwitz, Josef Mengele, especialitzat en la investigació dels bessons i del color dels ulls.

La notícia del genocidi passa desapercebuda
Aquest cúmul de crims era ignorat pel món. O gairebé. Mitjançant el testimoni de jueus polonesos escàpols, el diari britànic 'The Daily Telegraph' va denunciar el 25 de juny del 1942 les atrocitats que cometien els nazis. Però la notícia no va tenir cap ressò perquè la dimensió del que s'explicava resultava increïble o perquè l'atenció de tothom se centrava en les operacions bèl·liques.

Allò que passava per rumor o exageració va ser realitat a partir del 24 de juliol del 1944, quan l'Exèrcit Roig va entrar al camp de Majdanek, a Polònia, i va descobrir i revelar la tragèdia. Els alemanys, en plena retirada cap a l'oest, van voler destruir les instal·lacions i evacuar els camps, però els va faltar temps per poder ocultar la magnitud dels seus actes. A Auschwitz, alliberat el 27 de gener del 1945, es van trobar vius uns 7.000 presoners; abans, n'hi havien mort 1.100.000.

A mitjan 1944, dins d'una Alemanya a la defensiva i amb Hitler rabiós després de sobreviure a l'atemptat que un grup de militars havia ordit contra ell, els soldats 'mischlinge' que s'expulsaven de la Wehrmacht un cop se'ls identificava, van ser destinats a fer treballs forçats en els camps de l'anomenada 'Organització Todt', encarregada de construir i mantenir les comunicacions i les fàbriques d'armament. El 29 d'abril del 1945 tropes nord-americanes van entrar a Dachau i, en veure un tren carregat de cadàvers de jueus hongaresos i polonesos, van enfurismar-se fins al punt de desencadenar una matança entre els SS responsables del camp. Arribava el moment de passar comptes amb els botxins.

Un genocidi que no va afectar únicament els jueus
En la memòria col·lectiva, l'esfereïdor balanç de víctimes d'aquell malson s'ha reduït a una xifra mítica, 6.000.000, i s'ha concentrat només en el poble jueu, però la bogeria racista i discriminatòria del nazisme va afectar prou grups i comunitats perquè mai no se sàpiga del cert la quantitat exacta de persones que van perdre la vida en l'Holocaust.

Com va ser possible?
Cal tenir en compte que la consumació del genocidi més gran de la història implica preguntar-se com va ser possible. Els seus autors directes havien instaurat a peu de carrer un clima de terror tan accentuat que es van beneficiar d'una actitud còmplice o passiva per part de la ciutadania.

No hi va haver protestes ni revoltes contra una dictadura que va exacerbar la xenofòbia, empaitar la dissidència i transformar l'assassinat a gran escala en una tasca quotidiana de caràcter burocràtic. Aquest ambient de por i de misèria moral es va estendre en aquells països i territoris que el III Reich va conquerir, on no van faltar sectors de població que van col·laborar amb els invasors per càlcul o per convicció en compartir els mateixos prejudicis. Tot plegat va contribuir a fer que els nazis assolissin els seus macabres objectius.

Entre jueus i 'mischlinge' hi va haver individus que van demostrar força crueltat a la seva pròpia gent, potser per creure que això els faria passar per bons aris.

El mariscal Erhard Milch, mig jueu i ben relacionat amb la cúpula nazi, afirmava que no sabia res de l'Holocaust, quan en realitat va intervenir en la sort de 100.000 jueus hongaresos enviats a Auschwitz i va col·laborar en el foment del treball esclau.

Hans Eppinger, metge de Dachau, jueu d'un quart o mig jueu, va dedicar-se a experiments inhumans amb presoners del camp. Es va suïcidar el 1946, abans de ser jutjat.

La jueva Stella Goldschlag, coneguda com la Bella Verinosa, va ajudar la Gestapo a capturar hebreus que eren deportats a l'est, tot fent-se còmplice de la mort de centenars de persones. Per defensar-se, va al·legar que va fer el que va fer per salvar la vida.

Fritz Scherwitz, àlies d'Eleke Sirewitz, era jueu, membre del Partit Nazi i de les SS, i va controlar el camp de Lenta, a la rodalia de Riga. Va participar personalment en l'assassinat de 200 jueus a la capital letona l'octubre del 1942 i en la violació de diverses dones. Després de la guerra va treballar a Munic en una organització que ajudava els jueus a recuperar les seves propietats, fins que va ser reconegut i dut davant d'un tribunal.