El 22 de juny de 1940, França va signar l’armistici amb Alemanya. Els alemanys ocuparen la meitat nord del territori i la costa atlàntica; la resta, quedà en mans d’un govern presidit pel mariscal Petain. Aquest govern, servil als interessos alemanys, instaurà un estat autoritari. Fou l’anomenada ‘Revolució Nacional’. Els valors catòlics tradicionals, el retorn a la França eterna i rural, la xenofòbia contra els jueus i francmaçons i la persecució dels elements republicans i d’esquerres, eren els pilars sobre els quals se sustentava el nou règim.

La repressió afectà molts aspectes de la vida quotidiana. Un dels àmbits on la depuració fou més intensa va ser l’ensenyament, on molts professors d’idees avançades foren apartats de la seva feina. Un altre grup que patí intensament la repressió fou el Partit Comunista Francès, que hagué de reconstruir la seva infraestructura en la més estricta clandestinitat.

La formació de la Resistència francesa
La Resistència a l’ocupació alemanya es va començar a estructurar a partir de l’estiu del 1940. Aquesta, que no esdevindria un organisme unificat fins a l’any 1944, era integrada per diversos grups, a voltes enfrontats entre ells. D’una banda, els grups vinculats en major o menor gran al general De Gaulle crearen els Mouvements Units de Resistance i l’Armée Secrete. D’altra banda, el Partit Comunista Francès impulsà la seva pròpia organització resistent, els Franc-tireurs et Partisans (FTP), molt actius en la lluita de guerrilles. Al costat d’aquests elements també hi havia els grups de guerrillers republicans espanyols i els militars rebels de l’Organisation de Resistance de l’Armée.

Les primeres activitats de la Resistència
Les primeres activitats s’adreçaren a l’evacuació de persones a través dels Pirineus. Nombroses xarxes actuaren durant aquests anys per les muntanyes nord-catalanes. Però la primera acció pública de la Resistència tingué lloc el 28 d’agost del 1940. Pierre Solanes, un estudiant de 15 anys, realitzà uns fulls cridant la població a unir-se a la lluita iniciada per De Gaulle. Posteriorment, aquest estudiant i altres formaren el grup 1 de la companyia 4101 de l’FTP, autors de diversos sabotatges urbans a Perpinyà.

Fins al 1942, la Resistència, a part de les activitats d’evasió, se centrà exclusivament en la propaganda contra el règim. A partir d’aquest any, s’iniciaren els atemptats i sabotatges, que s’intensificaren amb la invasió de les tropes alemanyes al territori de Vichy. El 12 de novembre del 1942 l’exèrcit nazi entrà a Catalunya del Nord i assumí el comandament contra la Resistència i el control de les duanes. L’any següent, les forces de l’Eix començaren a patir les primeres derrotes, fet que intensificà les activitats resistents. A partir de llavors, s’aguditzà el conflicte entre francesos partidaris i contraris al règim de Vichy. Els col·laboracionistes francesos crearen la ‘Milice Française’, cos paramilitar encarregat de reprimir “la petita minoria terrorista que posa en perill l’ordre i la pàtria”. Per la seva banda, la Resistència va iniciar una campanya d’atacs sistemàtics contra les forces d’ocupació.

Els fets es precipitaren a partir de la invasió aliada de Normandia. Durant el juny de 1944, les accions del maquis s’intensificaren, convençuts que la caiguda del feixisme era qüestió de mesos. El grup Henri Barbusse, desfet pràcticament en un combat a la localitat occitana de Plèus i reorganitzat, es trobava replegat al pic Cogolló, on era avituallat per resistents de Vernet i Fillols. Aquesta situació fou denunciada per alguns col·laboracionistes a les tropes alemanyes. Es formà un grup integrat per 45 duaners alemanys i vuitanta milicians. L’atac es produí el 28 de juny, però el maquis aconseguí aturar l’ofensiva. Després d’hores de combat, els rebels es dirigiren cap al refugi de Cortalets. En aquesta cabana romangueren nou dies. Un maquisard ferit, Célestin Durand, fou evacuat a Prada, on l’atengué i amagà Brigitte Saletes.

Vallmanya, el nou refugi dels maquisards
El 7 de juliol, els maquisards foren avisats de la presència de paracaigudistes alemanys al pla Guillem. Davant la nova amenaça, decidiren marxar del xalet i refugiar-se a Vallmanya, una petita població del Conflent, llavors de 150 habitants, a la falda del Canigó. En aquest poble van ser rebuts amb tots els honors per part dels seus habitants, que fins i tot els oferiren un aperitiu de benvinguda. René Horte, el cap del maquis local, els donà indicacions sobre la situació a la zona i els situà a l’antiga mina de ferro de la Pinosa.

Simon Batlle, ànima del grup Henri Barbusse, no era el 7 de juliol al xalet. Havia sortit a fer unes missions d’enllaç i avituallament. Sense conèixer la situació, es presentà el 10 de juny a Cortalets i fou arrestat pels alemanys. Torturat i empresonat, fou executat el 19 d’agost, en plena retirada alemanya.

Durant la primera quinzena de juliol, molts grups de maquis i guerrillers espanyols es refugiaren a la zona de Vallmanya. Foren organitzats per René Horte, qui en un any de lluita havia fet inaccessible el Canigó a les tropes nazis. Aquesta aglomeració provocà problemes d’abastament, als quals feren front mitjançant petites ‘requises’ als pobles de la comarca. Precisament, el 27 de juliol tingué lloc una d’aquestes requises. Un grup de set maquisards s’apoderaren d’una camioneta a Marquixanes i carregaren dos centenars de pans que el forner els havia preparat. En el moment en què sortiren a la carretera toparen amb un comboi d’alemanys i immediatament s’inicià un foc creuat. Sis dels maquisards aconseguiren fugir, però un d’ells, Roger Roquefort fou ferit. Arrossegat per la cuneta de la carretera, intentà refugiar-se dins la vil·la Guardiola, però fou atrapat pels gendarmes. Un cop fet presoner, va ser torturat pels alemanys, i finalment fou executat per Walter Wiese, el temible cap de la Gestapo de Prada.

Els maquisards es vengen de l'assassinat d'un dels seus, Roger Roquefort
Indignats per l’assassinat de Roquefort, els maquisards refugiats a Vallmanya planejaren tornar el cop a l’enemic. El matí del 29 de juliol, 200 guerrillers ocupaven Prada, la capital del Conflent. Tallaren totes les entrades i comunicacions. Es van apoderar de totes les reserves de tabac i s’endugueren dos milions de francs. Acte seguit, posaren setge a la caserna de la Gestapo. Durant tres quarts d’hora, hi hagué un intercanvi de trets, però els maquisards no aconseguiren fer que els ocupants es rendissin. Així i tot, deixaren malferit a Walter Wiese, botxí de Roger Roquefort. Els guerrillers es retiraren abans que arribessin reforços d’altres pobles, però s’endugueren tres presoners: un soldat alemany, un gendarme i Jean Durand, acusat de col·laboracionisme. Jutjats per un tribunal popular, van ser condemnats a mort i executats.

Com a represàlia per l'assalt a Prada de Conflent, el comandament alemany decidí emprendre una acció devastadora per tal de neutralitzar-los. El 2 d’agost del 1944, dos-cents soldats alemanys i un centenar de col·laboracionistes francesos van iniciar un assalt del poble de Vallmanya. Els diversos maquis foren avisats de l’ofensiva alemanya i es prepararen per a la defensa.

El dia 1 d’agost el poble va romandre en calma. Però la tranquil·litat es va trencar a primera hora de la tarda del 2 d’agost, quan la columna de soldats alemanys enfilà el camí de Vallmanya. En un primer moment, un grup de guerrillers aconseguiren aturar-los amb una emboscada a la carretera de Vallestàvia. Aquest grup, format per exiliats espanyols i comandats pel capità Manuel Galiano, resistí l’atac alemany prop de dues hores. Els guerrillers, no més d’una desena, feren front amb sols una metralladora a la columna enemiga. Malgrat la desigualtat de forces, el combat fou favorable al maquis, que causà quatre baixes a l’ocupant.

Afusellaments, saquejos i granades: la destrucció del poble de Vallmanya
Mentrestant, el maquis comandat per Etienne Bourrel, anomenat ‘Tito’, i un altre líder de nom Baixàs, evacuà la població de Vallmanya davant la imminent entrada dels alemanys. Un cop buidat el poble, els guerrillers, a causa de la manca de munició i la inferioritat numèrica, aixecaren la posició i es replegaren cap a la zona del coll de Jau. Dos vallmanyencs i dos obrers agrícoles espanyols s’havien negat a marxar amb el maquis. Quan els soldats alemanys entraren al poble, els detingueren i els afusellaren sense dilació. Posteriorment, les tropes i la milícia saquejaren el poble. El bestiar i els animals domèstics foren exterminats. El menjar i el vi foren repartits entre els soldats i les pertinences van ser carregades en camions i traslladades a Vinçà. Allà els col·laboracionistes i alguns soldats alemanys es vengueren el botí en plena plaça. I com sempre, hi hagué gent disposada a comprar-ho. Dècades més tard, el 1990, una supervivent de Vallmanya va afirmar: “jo sé d’una família que encara dorm amb els llençols brodats amb les meves inicials”.

La ira dels milicians, però, no s’atura aquí. Enutjats perquè no havien pogut fer presoner cap maquisard i s’havien trobat amb el poble buit, procediren a destruir-lo completament. Casa per casa, llançaren granades incendiàries; el poble quedà devastat en poques hores. 

Després de la destrucció de Vallmanya, les tropes alemanyes continuaren la persecució contra els guerrillers. Refugiats a la Pinosa, el grup de maquis Henri Barbusse va fer front al primer atac. Davant la superioritat alemanya, el cap del maquis, Julien Panchot, ferit en una cama, ordenà als seus homes que es retiressin mentre ell es quedà armat amb una metralladora per a protegir-los. Dos dies després, el seu germà Barthélémy trobà el cadàver i, davant la impossibilitat de traslladar-lo a cap nucli habitat, el recobrí amb unes branques. Un cop alliberada la Catalunya del Nord, el cadàver va ser recuperat pels habitants del seu poble, Cànoes (Rosselló), i enterrat amb tots els honors.

L’alliberament de la Catalunya del Nord es precipità després dels fets de Vallmanya
La mateixa nit de la destrucció de Vallmanya, foren llançats en paracaigudes sobre el Capcir dos oficials pradencs: el capità Jacques Pujol i el lloctinent Jean Felip. Amb ells anava un republicà espanyol, el sotstinent Alcovillas, encarregat de les transmissions radiofòniques. Aquests tenien la missió d’organitzar el maquis amb vista a un possible desembarcament aliat a les costes nord-catalanes.

L’alliberament s’inicià el 19 d'agost a la Fenolleda, on el maquis dirigit per Roger Gaigné gaudia de gran suport popular. Molts pobles foren alliberats, la Resistència aprofitava el nou curs de la guerra i els alemanys reculaven. Molts pobles s’alçaren en armes i el maquis comandat per Gaigné es dirigí cap a Perpinyà. Els acarnissats enfrontaments amb la Milice Française i els alemanys ompliren els carrers de morts. Finalment, la tarda del 20 d’agost Perpinyà fou alliberada per la Resistència. Era el primer territori de l’Estat francès que s’alliberava sense la intervenció dels exèrcits aliats.