Segona guerra mundial

La fi de la Segona Guerra Mundial i l'inici de la guerra freda

El pols entre l'URSS i els EUA per l'hegemonia del món posterior a la contesa va comportar l'aparició d'un nou ordre geopolític, la partició d'Alemanya i la desaparició dels antics imperis colonials

Pere Puig
21 de maig de 2019
1 La sovietització dels països satèl·lit
D'esquerra a dreta, Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Josif Stalin a la conferència de Jalta l'any 1945
D'esquerra a dreta, Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Josif Stalin a la conferència de Jalta l'any 1945 Govern Federal dels Estats Units / Wikimedia Commons

Mentre els països aliats estaven centrats en els judicis als caps nazis i en la desnazificació d'Alemanya i Àustria, els soviètics pensaven en la franja de territori que separava Alemanya de l’URSS i que, per a ells, no podia quedar de cap manera en la incertesa. Durant el període d’entreguerres, els països que ocupaven aquest territori —és a dir, Polònia, Hongria i Romania— van tenir governs hostils amb Moscou, i per a Stalin això era inacceptable.

Com que els comunistes no tenien gaire implantació en aquests estats, va promoure la formació de coalicions amb socialistes i antifeixistes per arraconar els antics poders i, un cop aconseguit, utilitzar les coalicions com una ruta cap al poder. Com va resumir en privat Walter Ulbritcht, líder dels comunistes de l’Alemanya de l’Est, el 1945 la política del Partit Comunista “és molt clara: ha de semblar democràtica, però hem de tenir-ho tot sota control”. En paral·lel, milícies populars calumniaven, colpejaven, arrestaven i afusellaven els seus oponents electorals. D’aquesta manera, Polònia, Bulgària, Hongria i Romania van caure ràpidament dins la influència directa de l’URSS.

Per la seva banda, els aliats, tot i les seves recances, van tolerar aquests moviments a l’Europa oriental, però el cop d’estat de Praga va reactivar les reticències inicials. La traïció dels comunistes a Txecoslovàquia va obrir els ulls als socialistes de l’Europa occidental, que mai més es posicionaren al costat dels soviètics.

2 El pla Marshall
Imatge del 1948 amb un cartell que anuncia la reconstrucció del Berlín Occidental amb el finançament del pla Marshall
Imatge del 1948 amb un cartell que anuncia la reconstrucció del Berlín Occidental amb el finançament del pla Marshall Arxiu Nacional dels Estats Units / Wikimedia Commons

L’arribada del pla Marshall va sepultar definitivament les esperances dels comunistes de França, Itàlia i l’Alemanya occidental. El Programa de Reconstrucció Europeu va ser anunciat pel secretari d’Estat nord-americà George Marshall en un discurs a Harvard el 5 juny del 1947. Per tirar-lo endavant calia una important coordinació entre els països, i aquell estiu es va organitzar una conferència a París a la qual, després de molts dubtes, va acudir també l’URSS. Moscou aviat va declinar l’oferiment i va obligar els seus països satèl·lit a fer el mateix, al·legant que el pla era un instrument de l’imperialisme nord-americà. Tot i la campanya dels partits comunistes de cada país, 16 estats van acceptar l’ajuda i es van reunir en una altra conferència a París, el setembre del 1947.

El triple objectiu de la conferència de París
La conferència tenia un triple objectiu: impedir la insolvència europea (que hauria tingut nefastes conseqüències per a l’economia nord-americana), prevenir l’expansió del comunisme a Europa i crear una estructura que afavorís la implantació i el manteniment de règims democràtics.

El cop comunista de Praga el febrer del 1948 va precipitar l’aprovació per part del Congrés nord-americà del Pla, l’abril del 1948. Es calcula que, en total, va representar un ajut de 13.000 milions de dòlars entre el 1947 i el 1952, i va ser essencial per a la recuperació econòmica i l’assentament dels règims democràtics a l’Europa occidental.

Marshall Plan poster

Cartell de promoció del pla Marshall en què es pot llegit: "Sigui quin sigui el clima només junts aconseguirem la prosperitat" / Wikimedia Commmons

3 La partició d'Alemanya
Una dona saluda els seus familiars des de la part est de Berlín l'any 1961
Una dona saluda els seus familiars des de la part est de Berlín l'any 1961 Dan Budnik / Wikimedia Commons

L’1 de juny del 1948, l’anunci del pla Marshall per unificar els tres territoris alemanys sota control francès, britànic i nord-americà per crear un únic estat va acabar de despertar les ires de Stalin. El juny del 1948, l'URSS va tallar les comunicacions de Berlín, situada dins l'àrea soviètica però dividida també en quatre parts iguals que el país.

Els aliats, amb els Estats Units al capdavant, van iniciar aleshores un pont aeri per proveir la ciutat, encetant una crisi que va durar 11 mesos i que va tenir dues grans conseqüències. La primera va quedar impresa en els mapes: a l’oest, naixia la República Federal Alemanya, creada pels aliats, i a l’est, la República Democràtica Alemanya, afavorida pels soviètics. La segona va ser el rearmament dels aliats a través de l’OTAN i l’establiment d’una xarxa d’aliats prosoviètics amb el pacte de Varsòvia. El món acabava de quedar polaritzat en dos blocs antagònics liderats per Washington i Moscou, que a partir de llavors i durant 40 anys van quedar immersos en una guerra freda en la seva disputa per a l’hegemonia mundial.

4 La desaparició dels antics imperis colonials a Àsia
Revolucionaris javanesos armats amb llances de bambú i alguns rifles japonesos el 1946
Revolucionaris javanesos armats amb llances de bambú i alguns rifles japonesos el 1946 Tropenmuseum / Wikimedia Commons

El naixement del nou ordre geopolític va comportar, entre altres coses, la desaparició dels antics imperis colonials europeus. Ni la Gran Bretanya, que posseïa l’imperi més gran de tots, va poder mantenir totes les seves possessions. Era la tempesta perfecta: el prestigi dels colonitzadors havia quedat per terra amb la derrota contra els japonesos. A Singapur, símbol del poder imperial britànic a Orient, una guarnició de 85.000 homes s’havia rendit a una força d’assalt de 30.000 soldats.

El paper dels Estats Units en la independència de les colònies
Les arques de les metròpolis estaven completament arruïnades, i l’ajuda econòmica del pla Marshall es va convertir en un cavall de Troia: en tot conflicte colonial els nord-americans decidien si donaven suport a la metròpoli o si pressionaven per la independència de la colònia. Aquest va ser el cas d’Indonèsia, que va proclamar la seva secessió d’Holanda dos dies després de la rendició del Japó. El 1948, els holandesos estaven a punt de sotmetre de nou l’antiga colònia, però la por dels Estats Units que la resistència s’apropés a l’URSS va impedir que Holanda assolís el seu objectiu.

El cas contrari va passar amb el Vietnam. En acabar la guerra, Truman va posar els seus vaixells a disposició de França per transportar soldats a aquest país, convençut que si el Vietnam queia en mans comunistes, es generaria un efecte dominó a la regió.

La Gran Bretanya manté els territoris més rendibles
Davant l’evidència que mantenir l’imperi era una quimera, la Gran Bretanya va optar per intentar conservar els territoris més rendibles i desfer-se de la resta. Així, els britànics van abandonar l’Índia l’agost del 1947, i Ceilan i Birmània el 1948. En canvi, van concentrar els seus esforços a mantenir la província de Malacca —que generava el 85% de la producció mundial de cautxú natural, el 45% d’estany i un 23% de crom—, Hong Kong i, de manera indirecta, el Pròxim Orient, d’on obtenien un petroli que podien pagar en lliures esterlines.

5 La desaparició dels antics imperis colonials a Àfrica
Diverses persones carreguen un civil ferit durant la guerra d'Algèria el 1963
Diverses persones carreguen un civil ferit durant la guerra d'Algèria el 1963 Reporters Associés via IMS Vintage Photos / Wikimedia Commons

La tempesta que va portar l’extermini del colonialisme a Àsia va tardar una dècada a arribar a Àfrica. França va concedir la independència al Marroc i Tunis, que eren dos protectorats, però no tenia la intenció de fer el mateix amb Algèria, on els colons francesos mantenien la ficció que aquelles terres eren províncies franceses. La lluita oberta va esclatar el 1955, amb poca fortuna per a la metròpoli, que el 1958 va donar plens poders a Charles de Gaulle perquè es fes càrrec de la situació. Un any després ell mateix va explicar en un discurs per televisió les tres possibilitats que oferia a Algèria: continuar units, la independència o una autonomia. De Gaulle s’havia convençut que “cap força pot dominar un poble que lluita per la seva independència”. Els antics imperis europeus arribaven a la seva fi, consumits per una guerra que els ho havia arrabassat tot.

Subscriu-t'hi

Portada del número 209 del SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 209 del SÀPIENS

Hans Hellermann: l'home de Hitler a Catalunya

Una investigació exclusiva de SÀPIENS

1 any de SÀPIENS i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto