Quan l'any 1933 Hitler aconsegueix el poder, Alemanya té prop de cinc milions de persones sense feina. Els seus assessors econòmics li recomanen que estatalitzi les grans empreses. Però Hitler no els fa cas, ja que pensa que les grans organitzacions industrials li seran una ajuda cabdal per guanyar una guerra que creu imminent i necessària. En un dels seus discursos, Hitler parla de la ‘Gleichschaltung', és a dir, "la coordinació de la voluntat política", que es basa a integrar cada element de la vida nacional alemanya dins la maquinària social nazi. Només així, pensa el dictador, podrà consolidar la dictadura militar. Dit i fet, les empreses, grans, petites i mitjanes es posen al servei del Führer, ja que el veuen com la persona adient per treure el país de la depressió econòmica que pateix. En qüestió de mesos, els anuncis comercials que es publiquen a la premsa germànica esdevenen una oda a un color polític, el color del nazisme.

A Metzingen, una població situada al sud de Stuttgart, un petit taller de sastreria no deixa perdre l'oportunitat i s'afegeix a la causa nazi. El 1933, al diari del poble, ‘Alb-Neckar-Zeitung', s'hi pot trobar l'anunci següent: "Uniformes de les SS, les SA i les JH [Joventuts Hitlerianes]. Roba de feina, d'esport i de pluja. Ens la fem nosaltres mateixos, amb bona i reconeguda qualitat i amb bons preus. Boss. Roba mecànica i de feina, a Metzingen. Firma homologada per les SA i les SS. Uniformes amb la llicència del Reich". L'autoria d'aquest anunci s'ha d'atribuir a Hugo Boss (1885-1948), el fundador i amo d'aquesta petita fàbrica de Metzingen. És el mateix Hugo Boss que posava els fonaments d'una firma de prestigi que avui en dia va associada amb l'alta societat i l'èxit empresarial.

Però cal anar deu anys enrere per entendre aquesta inserció publicitària. Hugo Boss crea el seu taller de confecció l'any 1923. El negoci, però, no és gens rendible i el 1931 és a punt d'anar-se'n en orri. Boss no pot pagar els 22 treballadors i la fabricació d'impermeables i roba de feina no té gaire sortida. Però els temps canvien a Alemanya en començar la dècada dels trenta. L'NSDAP, Partit Nacionalsocialista Alemany, assoleix importants quotes de poder i Hugo Boss no dubta a afiliar-s'hi. Ho fa l'1 d'abril de 1931, amb el número 508.889.

Amb el carnet nazi a la mà, el sastre de Metzingen canvia l'estratègia comercial, enfocant-la cap a les forces armades i les nounates SA, SS i JH. Les forces d'assalt (‘Sturmabteilung', o SA) havien nascut a la primeria de la dècada dels anys vint per protegir els oradors nazis en les concentracions públiques. Eren coneguts com els ‘camises brunes'. Hugo Boss va començar a fabricar camises d'aquest color. El març del 1923 apareixen les forces de defensa (‘Schutzstaffel', o SS). Eren els ‘camises negres'. Boss en pren bona nota. I el 1926 treien el cap les Joventuts Hitlerianes (‘Hitlerjugend', o HJ). Calia roba per vestir tot aquest moviment que el 1934 tenia tres milions i mig de membres. El negoci era rodó i Hugo Boss no el va deixar escapar. Arracona la fabricació de roba civil per tenyir de marró i de negre la seva producció. I, si fem cas de les xifres, les coses li van rutllar d'allò més bé: l'any 1934 adquireix una empresa que es dedicava a fabricar mocadors, el 1939 compra una fàbrica de teles i l'empresa ja compta amb 99 treballadors, i, el 1945, disposa de 128 empleats.

Però això no és tot. Durant la guerra, Boss també treballarà en els uniformes de l'exèrcit de terra alemany, el ‘Heer', i rebrà comandes de la Secció de Vestuari (‘Bekleidung') de l'Estat Major (‘Stab'). A Hugo Boss, per tant, no li va faltar feina. La logística nazi era excepcional i la diversitat del vestuari del Tercer Reich era una mina per a un sastre que estigués ben connectat amb l'aparell. Per obra i gràcia del nazisme, el taller de Metzingen deixa enrere la delicada situació econòmica i esdevé la segona companyia tèxtil més important d'Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

L'escassetat de mà d'obra durant el conflicte bèl·lic no va ser un obstacle per a l'espectacular reflotament de l'empresa. Hugo Boss no va dubtar a fer servir mà d'obra de treballadors forçats de l'estranger, sobretot dones poloneses, país annexionat pel Tercer Reich. Les SS van facilitar a Boss la incorporació de 20 polonesos procedents de camps de concentració. De fet, aquesta situació era generalitzada en la indústria alemanya entre el 1939 i 1945. Es calcula que el 1944, a Alemanya i a Àustria, uns vuit milions de civils (majoritàriament de Polònia i Rússia) van treballar contra la seva voluntat per a la indústria del Reich. A més, la llei nazi prohibia que els treballadors autòctons alemanys ajudessin els nous ‘companys'. Ignorem quina actitud va mostrar Hugo Boss cap als seus subordinats estrangers, tot i que una vaga de fam per part d'un grup de polonesos del taller de Metzingen fa pensar que la situació no devia ser gens agradable, sinó més aviat el contrari. També s'ha comprovat que entre el 1940 i el 1941 a l'empresa d'Hugo Boss hi treballaven 30 presos francesos.

L'any 1945, Hugo Boss va ser declarat "beneficiari" del règim nazi i la seva empresa va ser qualificada com a "important" dins l'entramat econòmic de la dictadura d'Adolf Hitler, dues condicions que van comportar a Hugo Boss perdre el dret de vot i una multa de 80.000 marcs (equivalent a uns 270.000 euros actuals). Aquest import el va pagar amb diners obtinguts gràcies a la venda de grans quantitats de seda per a paracaigudes, que Boss havia comprat al mercat negre durant la Segona Guerra Mundial. De res li va servir la ‘neteja' que va fer a l'empresa, reciclada en la fabricació d'uniformes per als treballadors ferroviaris i de correus, ni el recurs que va presentar als tribunals de justícia. Hugo Boss mai no va obtenir el perdó del govern de la nova República Federal Alemanya i va morir el 1948 amb el nom tacat per la ignomínia.

L'autèntica història d'Hugo Boss ha restat amagada durant més de cinquanta anys en una llista de comptes bancaris suïssos no reclamants de l'època del Tercer Reich. Va ser l'estiu de 1997 quan es va fer públic que el nom de l'empresari alemany figurava en un dels documents. La investigació, a més, confirmava que molts bancs de la Confederació Helvètica van ajudar els industrials del Reich, bé perquè no van tenir manies a l'hora de mantenir comptes nazis, bé perquè després de la guerra no volien donar a conèixer els béns dipositats de les víctimes de l'Holocaust.

No cal dir que Hugo Boss, SA ha silenciat la notícia, argumentant que no tenen documentació de l'època i, per tant, no poden fer cap judici de valor. Amb tot, un dels quatre fills del fundador de la prestigiosa marca, Siegfried Boss, va admetre en declaracions a un setmanari austríac que el seu pare havia estat membre del partit nazi, malgrat que va esgrimir que aquesta era una situació generalitzada durant la Segona Guerra Mundial, ja que tota la indústria alemanya treballava per al Führer i per als nazis. De tota manera, el ressò internacional del descobriment no ha estat gaire rellevant, si fem un repàs de les hemeroteques dels últims anys. En aquest sentit, Hugo Boss, SA ha posat punt final a aquesta història argumentant que no són una empresa que es dediqui a estudiar la història, sinó a vendre camises i altres peces de roba de qualitat.