Subscriu-t'hi
OFERTA ESPECIAL -16%
Subscriu-te ara i gaudeix de tot un any amb un descompte únic!
Subscriu-te ara i gaudeix de tot un any amb un descompte únic!
Història contemporània

Via Laietana: els interiors foscos de la tortura

Recollim els testimonis escruixidors d'alguns dels dissidents amb el règim franquista que van ser torturats en una comissaria cèlebre perquè hi treballaven alguns dels agents que més s’acarnissaven amb els detinguts

Antoni Batista
1 El testimoni de Tomasa Cuevas, 'la Peque': "Vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures"
Tortures a Via Laietana
Tortures a Via Laietana

El 4 d’abril del 1945, Tomasa Cuevas, la Peque, entra als calabossos de la prefectura de la via Laietana. El seu testimoni és un dels primers documents que es conserven de la història negra de la tortura. Havia fet cap a Barcelona com a desterrada, en sortir de la presó, on estava des del 16 de maig del 1939, detinguda durant la defensa de Madrid. Venia de les joventuts del Partit Comunista d’Espanya, i amb prou feines si va tenir temps d’afiliar-se al PSUC que ja va caure en mans dels despietats agents de la Brigada d’Investigació Social (BIS). Aquest cos era la policia secreta del règim, encarregat de perseguir i reprimir tots els moviments d’oposició al franquisme i directament inspirat pels mètodes nazis.

Himmler, l’inspirador
És ben coneguda la visita de Heinrich Himmler, creador de les SS i de la Gestapo, a Barcelona, l’octubre del 1940, per preparar l’entrevista de Hitler i Franco a Hendaia. Una de les seves missions era assessorar la policia dedicada a perseguir els adversaris i a criminalitzar els demòcrates. L’encarregat de preparar els agents franquistes va ser el comandant Paul Winzer, directament comissionat per Himmler, que va instal·lar-se al número 126 de la Rambla, seu de la delegació del III Reich: el seu terrorífic emblema en pedra, l’àliga sostenint l’esvàstica amb les urpes, va veure-s’hi fins a mitjans dels anys vuitanta. La primera Brigada Social és una traducció a l’espanyol de la Gestapo i Winzer actuà fins al final de la II Guerra Mundial, quan morí en un avió abatut pels aliats.

La Peque va ser de les primeres persones a tastar els seus mètodes. Em va explicar la seva història a primers dels anys setanta, quan encara es desenvolupava a la clandestinitat, en un pis amb vista a la Model. Ironies del destí immobiliari. El que li van fer a Via Laietana podria ser el resum d’un informe mèdic a punt de convertir-se en autòpsia: “La base de la columna vertebral desviada, ossos trencats, sang a l’orina i una lesió cervical que em van fer posar en mans de metges i haver de descansar dos mesos per refer-me. Mentre vaig estar a les mans de la Social em van fer de tot, però no vaig delatar ningú. Cinc anys després, l’octubre del 1950, en sortir de la presó, vaig haver de tornar a l’hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures”.

2 El funcionament de la Brigada d’Investigació Social (BIS)
La pràctica de la tortura va ser habitual durant la llarga dictadura franquista
La pràctica de la tortura va ser habitual durant la llarga dictadura franquista Getty Images

Els primers caps de la BIS, coneguda com la Social o la Secreta, van ser Pedro Polo —el torturador de Tomasa Cuevas— i Eduardo Quintela. Polo es va especialitzar en comunistes i Quintela, en anarquistes, i d’entrada se’n va anar a viure a l’antic domicili de la ministra de la CNT Frederica Montseny: l’escarni era total. Pel que fa a la VI Brigada Regional d’Informació Social, la branca de la BIS a Catalunya, es va instal·lar a la prefectura de la via Laietana, i així el nom del carrer es cruspirà l’edifici: els detinguts anaven a Via Laietana, com els de l’estalinisme anaven a la Lubianka, la plaça on habitava la seu del KGB.

La BIS s’organitzava en grups, amb els despatxos a la primera planta de la prefectura; les sales d’interrogatori, als pisos superiors, i els calabossos humits, amb ferum d’incontinències provocades pels maltractaments i del Zotal amb què pretenien desinfectar-les, al soterrani. A més dels funcionaris, tenien una xarxa de confidents, que els policies anomenaven col·laboradors, i les seves víctimes, xivatos.

Execucions a l'engròs
La primera postguerra va ser la més dura. Execucions a l’engròs de càrrecs públics, de militàncies modestes delatades per pors i enveges, llargues presons, que van afectar sobretot socialistes i catalanistes, el PSOE a Espanya i ERC a Catalunya, que eren els partits amb més presència institucional. En la fase següent, els comunistes van liderar la lluita antifranquista i el PSUC va esdevenir el partit per antonomàsia, per això la llista dels seus martiris és llarga. Perquè, a més de comunista, el PSUC també defensava i representava un cert catalanisme. No és gens estrany, doncs, que els primers testimonis del terror infligit a Via Laietana siguin el president del PSUC més carismàtic de la seva història clandestina, Gregorio López Raimundo, detingut el 1951 arran de la vaga de tramvies de Barcelona; i un dirigent del Comitè de Barcelona, Miguel Núñez, el company de la Peque, a qui van agafar el 1958 després d’anys de perseguir-lo debades. L’un i l’altre relaten sessions esgarrifoses, reflex d’uns temps de total impunitat en què als torturadors tant els era si algun detingut se’ls moria. El forense certificava el que calgués.

3 Resistència inhumana: el cas de Miguel Núñez i Gregorio López Raimundo
Gregorio López Raimundo
Gregorio López Raimundo Oto Vega Ponce / Wikimedia Commons

A Miguel Núñez, els policies li van voler fer pagar els anys de persecució tenint-lo a la seva mercè un mes en sessió contínua. Li van aplicar tot el manual: la ronda de cops de puny i puntades de peu al mig d’una rotllana de policies que acabaven suats de tant pegar i baixaven a fer una cervesa al bar del costat a comentar-ho, alçant la veu perquè les parets els escoltessin. L’ofegament de posar i treure el cap d’una galleda d’aigua, amb sort neta. I l’horrorós càstig inquisitorial de penjar-lo per les manilles de les canonades altes de la calefacció, dolors terribles als canells, desmanegament de l’articulació escapulohumeral, l’asfíxia angoixant dels crucificats. Però no els va servir de res: no va parlar. Com va etzibar als policies, callar era una qüestió d’honor.

Pel que fa a López Raimundo, va romandre mig any amb el cos convertit en un gran hematoma negre, l’empremta dels pitjors dolors dels cops amb cordes gruixudes, i palmetades a les mans fins que s’inflessin, provocant que les manilles es clavessin als canells, un dels turments més dolorosos que li feien mal fins i tot a la memòria. M’ho explicava amb aquell tarannà tan seu de bonhomia. Ni un bri d’odi: “Van ser deu dies amb un règim d’interrogatoris que consistia a maltractar-me fins que consideraven que ja no podia aguantar més, i era força llarg, perquè buscaven pegar-me sense que perdés el coneixement, i quan el perdia i em desmaiava, em tiraven un cubell d’aigua. Em pegaven constantment a l’espatlla, a l’esquena, amb una sèrie d’instruments que tenien. Jo feia grans esforços per no queixar-me i no vaig dir res més que assumia la responsabilitat de l’activitat del PSUC des que vaig arribar a Barcelona, però ni detalls, ni noms, ni llocs”.

Rafael Alberti li va fer un poema per il·lustrar una campanya internacional de suport que va aconseguir que l’alliberessin i l’expulsessin del país. Els tres últims versos diuen: “Me llamo López Raimundo./ Y el mundo sabe quién soy./ En él pretenden matarme,/ pretenden en él hendirme/ y para siempre enterrarme./ Pero se olvidan que el mar/ no es esa ola que acaba/ sino la que va a empezar”. Raimon s’hi va inspirar per la cançó “T’he conegut sempre igual”.

4 Els estudiants Helios Babiano Rodríguez i Maria Rosa Borràs: capturats i torturats per repartir fullets de convocatòria d’una vaga general
Fitxa de detenció d'una represaliada a Via Laietana
Fitxa de detenció d'una represaliada a Via Laietana

Un altre dels casos que ha deixat literatura és el dels estudiants Helios Babiano Rodríguez i Maria Rosa Borràs, capturats el 27 de maig del 1959, per repartir fullets de convocatòria d’una vaga general. A Babiano el van rebregar a cops, i quan estava pitjor, el van acarar als seus pares, militants compromesos en la lluita. Els Babiano-Rodríguez estaven molt implicats en la lluita antifranquista: a la seva casa del Carmel de Barcelona s’hi amagaven dirigents del PSUC, com el mateix Núñez, i feia funcions d’estafeta de propaganda. Helios ha documentat molt bé la seva història de lluita, sacrificis i heroismes, i el seu oncle, Víctor Mora, creador d’El capitán Trueno, la va explicar en algunes novel·les.

L’embrió del feminisme
A la mare d’Helios, la sindicalista Manola Rodríguez, la van tancar al calabós amb Maria Rosa Borràs, en estat similar al del seu fill, dient-li que si estava així era perquè ell l’havia delatada: ni Babiano ni ella havien dit res, per això els havien masegat tant. Treball, el diari editat pel PSUC, va recollir el seu testimoni: “Em donaren cops de puny a l’estómac i al cap i, a continuació, estirada a terra, em pegaren amb una porra a les anques. Això feia molt mal. Hi havia moments que creia no poder-ho resistir, però tot això no és res comparat amb el que van arribar a fer al company que estava amb mi”.

Borràs, que havia entrat a la primera cèl·lula comunista de la Universitat de Barcelona, articulada el 1956 entorn del que havia estat professor seu, Manuel Sacristán, i al costat, entre d’altres, d’August Gil Matamala, Jordi Solé Tura, Salvador Giner o Luis Goytisolo, va tenir un paper destacat, anys després, en la creació del Moviment Democràtic de Dones, un dels primers embrions del posterior feminisme.

5 Anys 60: canvi de rumb (aparent)
Carta del Governador Civil de Barcelona, Tomás Pelayo, recomanant Antonio Juan Creix
Carta del Governador Civil de Barcelona, Tomás Pelayo, recomanant Antonio Juan Creix

La pràctica de la tortura va disminuir quan el franquisme es va voler rentar la cara per facilitar l’aliança amb el president americà Dwight D. Eisenhower, que havia comandat la derrota del nazisme des de les platges de Normandia rebatejades amb topònims americans. L’antic general va visitar Espanya el gener del 1958 i les ordres de relaxament dels mètodes més bèsties es van incrementar, encara més, quan el règim va sol·licitar entrar en organismes internacionals, com ara el mercat comú, el 1962. És el que l’historiador Josep Termes anomenava la dictadura en fases decreixents, que es manifesta clarament en la disminució del nombre d’execucions, que passen, només a Catalunya, de les 3.385 entre el 1939 i el 1954, a 12 entre el 1963 i el 1975.

El comissari Antonio Juan Creix, arquetip del policia torturador, va ser enviat als Estats Units l’hivern del 1958, a estudiar amb l’FBI mètodes policials anticomunistes però amb interrogatoris sense violència: les esmenes de la Constitució nord-americana eren i són molt estrictes amb l’habeas corpus. A partir dels anys seixanta, li donen instruccions que els posi en pràctica, i són nombrosos els testimonis de càrrec que certifiquen un canvi d’actitud en Creix, des dels mateixos López Raimundo i Núñez a Jordi Conill. Aquest darrer, membre del grup anarcosindicalista Defensa Interior, va ser condemnat per l’intent d’atemptat anarquista contra Franco al Palau d’Aiete de Sant Sebastià, l’agost del 1962. Va passar deu anys a la presó, però malgrat el gruix de les acusacions, m’assegurava que el tracte que li van donar a comissaria no es podia qualificar de tortura.

Canvi social
Aquest canvi d’actitud dels baixos fons del règim torturador té a veure amb un canvi social: als anys 60, quan el catalanisme tornava a preocupar seriosament la policia, els detinguts no formaven part de la població habitual dels obrers comunistes. Eren temps en què els governadors rebien trucades de queixes de persones influents, des de catedràtics fins a bisbes i empresaris, fins i tot “afectos al Movimiento”.

Jordi Pujol, detingut pels fets del Palau
Els detinguts eren gent com Jordi Pujol, agafat el 22 de maig del 1960 arran dels fets del Palau, últim exponent llavors d’un potent activisme catalanista, que amb una campanya mobilitzadora també havia aconseguit l’acomiadament del director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, que havia insultat públicament el poble català. O com l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i la historiadora Anna Sallés, que ja eren parella, i com a estudiants militaven en associacions socialistes i comunistes i van ser capturats el febrer del 1962. O com Àngel Abad, traductor i sindicalista dels sectors d’arts gràfiques, que havia iniciat la seva vida política al Front Obrer de Catalunya (FOC), branca catalana del Frente de Liberación Popular (FLP), coneguts com a felipes, i va ser detingut fins a sis vegades i va fer quatre anys de presó. També va ser víctima de maltractaments seriosos.

Tots ells, però, eren gent cultivada, universitaris que la policia associava a la burgesia: el contrapunt als feliços seixanta, dels Beatles contra els Rolling Stones i la primera liberalització d’usos i costums. Temps en què el separatisme catalanista, que atemptava contra la sagrada unitat de la pàtria, s’aglutinava a l’entorn del catolicisme progressista. Uns anys, a més, en què els americans estaven disposats a aplicar a Espanya un Pla Marshall camuflat a canvi de suavitzar tot allò que tan mala imatge donava a la premsa internacional, sobretot al New York Times i a Le Monde. Per això Pujol, per exemple, va tenir esma de denunciar tortures al jutge

6 Jordi Dagà: turments medievals

Tot i la minva de la freqüència i de la intensitat dels mètodes més bèsties, se’n registren casos duríssims fins a les acaballes del règim. Als primers setanta, maltracten el líder del PSUC a la universitat, Jordi Dagà, i l’intel·lectual independentista Jordi Carbonell.

Dagà, un dels dirigents més carismàtics de la lluita estudiantil, va entomar fins i tot algun d’aquells turments medievals, com el quiròfan, estès en una taula a mercè dels activistes de la intolerància: talls, llenya sofisticada amb palmetes a les plantes dels peus, cremades de cigarreta. La policia el situava com el primer militant alliberat del PSUC a la universitat i com a joveníssim membre del Comitè de Barcelona. Va aguantar sense delatar ningú i li van amollar aquella frase que el va honorar fins a una mort massa prematura: “¿Qué te crees, chaval, que eres Miguel Núñez?”. Quan, al cap de molts anys i després de molts anys de perdre el contacte, Dagà i Núñez es van reunir al programa Temps era temps de TV3, Dagà tenia un alt càrrec nomenat pel PP i Núñez assessorava la candidatura d’Evo Morales a Bolívia. Però quan en trobar-se abans d’entrar al plató, es van fondre en una abraçada. Llarga, silenciosa i tendra. Tres testimonis d’aquella intimitat plena d’història: Àngel Casas, director del programa; Mònica Terribas, subdirectora, i jo mateix, que n’era el guionista.

7 El testimoni de Jordi Carbonell: "torturat per exigir el dret de parlar català"
Jordi Carbonell, en una imatge del 2014
Jordi Carbonell, en una imatge del 2014 Amadalvarez / Wikimedia Commons

El testimoni de Jordi Carbonell, el vaig enregistrar quan es podia començar a parlar d’aquelles històries sòrdides, el 1976. Un petit detall, d’aquells que poden passar desapercebuts perquè semblen insignificants, il·lustra les sensacions d’angoixa davant del que podia passar-te si la policia venia a buscar-te de nit per portar-te a Via Laietana. Allò que tan bé transmet el poema de Lluís Serrahima musicat per Maria del Mar Bonet “Què volen aquesta gent?”.

Situem-nos a finals del 1970, després de Nadal. Jordi Carbonell era el primer director de la Gran enciclopèdia catalana, havia participat en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat per protestar contra la pena de mort, on havia dirigit els debats des de la taula i la policia s’hi havia fixat. Sabia que l’anirien a buscar i va reunir la família per explicar-los que potser tot seria encara pitjor que els pitjors auguris, perquè havia decidit contestar les preguntes de la policia en català, sense canviar d’idioma. I aleshores, aquella petita frase de la seva dona, Hortènsia Curell, pionera de la filologia catalana, per evitar que al primer cop de puny li fessin encara més mal: “Jordi, treu-te les ulleres”.

Després de tres dies de llenya, el van portar a la Model i va seguir parlant en català i argumentant històricament els seus drets. Li va quedar estampada a la memòria l’última frase de resposta: “Usted no tiene en cuenta el derecho de conquista”. Es van pensar que era boig i el van enviar a observació psiquiàtrica, al costat de quadres clínics paorosos. Quan va dir al metge que no estava foll, aquest li va respondre sense despentinar-se: “Todos los locos lo dicen”.

Però l’episodi de tortures més dur, Carbonell el va viure en la detenció posterior, arran de la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, el 28 d’octubre del 1973, a la parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona. Ho relatava així: “Em van agafar dintre de l’església i allà mateix em van començar a pegar. Després, em van pujar al local on s’havia fet la reunió, em van tirar a terra i m’apuntaven amb una metralleta. Em van emmanillar amb l’Agustí de Semir. Ens van portar cap a Via Laietana. Com que anàvem plens de papers, vam estripar els documents ciclostilats i ens vam menjar els manuscrits”.

“En Xirinacs i jo havíem decidit de fer les declaracions en català. Em van interrogar sobre la persona que havia entrat amb mi, que era en Josep-Lluís Carod-Rovira; em parlaven d’un noi amb barba i volien que l’identifiqués, però jo vaig mantenir que no el coneixia, sempre parlant en català. L’interrogatori va ser molt dur. Van començar obrint la finestra i amenaçant-me que em llançarien”.

La cigonya
“Després d’això, em van portar a una altra habitació, on no hi havia ningú, i em van fer la cigonya. Vaig caure i vaig estar a punt de perdre el coneixement. Em feien mal els canells i sobretot les cames, que em sentia molt perquè hi tenia varius, i en aquella posició... També em feien mal els genolls, l’esquena... Jo ja tenia cinquanta anys i em va afectar molt. Va ser molt desagradable, van ser uns moments molt difícils que recordaré tota la vida, però tot i això no em van trencar psicològicament”.

El poeta Joan Brossa li va escriure uns versos que, en temps predigital, van circular molt a través de la multicopista. Es titulaven denotativament: “Sonet a Jordi Carbonell, torturat recentment per exigir el dret de parlar català”. Als primers quartets aflorava aquella policia que no s’acabava mai, ni tan sols quan s’estava acabant el franquisme: “Els botxins serven tota la baixesa/ i encara són fidels al primer dia/ de la degolla; així la policia/ amaga el sol, i la naturalesa/ dimiteix càrrecs per companyonia”.

8 La Brigada Social és reciclada en la Brigada d'Informació durant la Transició
La comissaria de la Policia Nacional, al número 43 de la Via Laietana
La comissaria de la Policia Nacional, al número 43 de la Via Laietana Wikimedia Commons

És ben sabut, però, que el franquisme va morir matant i que, fins i tot, en els primers anys de la Transició va resistir-se a desaparèixer de les comissaries. Així, el febrer del 1975 el militant del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC) Pere Mora va ingressar greu a l’Hospital del Mar amb cremades, anèmia aguda per les hemorràgies internes i els ronyons fets malbé; just uns mesos abans dels últims afusellaments del règim, entre ells el de Juan Paredes Manot Txiki, a Cerdanyola.

Transició amb condecoracions
Potser preveient el final, la dictadura va voler reconèixer els seus herois. Ho prova un document datat el 17 de gener del 1974, que vaig consultar en un arxiu de la BIS: és una petició de reconeixement honorífic per als agents que havien participat en diferents desarticulacions de grups polítics, entre els quals els 113 de l’Assemblea de Catalunya, el MIL, en què militava Salvador Puig Antich, i la Lliga Comunista Revolucionària.

Hi surten un total de 95 noms de comissaris i inspectors, pels quals es postulava una condecoració. Setze d’aquells policies considerats herois de la repressió franquista, ja reciclats, participaran en els exhaustius operatius de vigilància que van esmerçar per a la manifestació de l’11 de Setembre del 1977, que ja era legal, i preveia seguiments a polítics electes, als quals anotaven les filiacions amb el mateix registre lingüístic de la dictadura, verbigràcia: “Luis Mª Xirinachs Damians. Sacerdote, Senador independiente, catalanistaseparatista y de ideología comunista”.

El pitjor llast de la Transició va ser que la Brigada Social, principal beneficiària franquista de la Llei d’amnistia 46/1977, va ser reciclada en la nova Brigada d’Informació. La seva comesa des d’aleshores va ser la lluita antiterrorista i la repressió de l’independentisme, i la matussera connexió entre un i altra, perquè per criminalitzar qualsevol idea política en democràcia necessiten la violència tipificada al codi penal. Allà comença una història que arriba al Tribunal Suprem jutjant demòcrates acusats de rebel·lió.

9 Més enllà de Via Laietana

Arran de la coneguda com a Operació Garzón, que va comandar la guàrdia civil, es va detenir a 45 persones més, entre el juliol i el desembre del 1992. És la gran taca de la Barcelona olímpica: alguns detinguts van denunciar tortures salvatges, sessions de cops i la bossa, si bé aquests casos van tenir lloc en casernes de la guàrdia civil. Van ser aquests abusos, però, el que va dur al president de la Generalitat, Jordi Pujol, i a l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, d’on eren algunes víctimes, a criticar aquella acció policial que evocava altres temps.

L'Estat espanyol, condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans
El diputat socialista al Parlament Europeu Juan María Bandrés, advocat de causes polítiques durant la dictadura, va declarar: “Estamos ante un rebrote de la tortura en España. Tengo fundamentos para decir que se ha empleado ‘la bañera’, el electrodo y ‘la bolsa’”. L’afer va prendre tal volada que l’any 2004 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per no investigar les tortures. Però la denúncia que va tenir més ressò internacional va ser la coneguda com a querella argentina, instruïda el 2010 per la magistrada María Servini per rescabalar les víctimes de la tortura. Es va demanar l’extradició de 19 ciutadans espanyols acusats de cometre crims de lesa humanitat, però Espanya va denegar-la. Entre ells, com a cap de cartell, hi havia Antonio González Pacheco, Billy el Niño, tristament cèlebre per l’acarnissament amb què torturava.

Condecorat amb la Medalla de Plata als Mèrits Policials el 1977, era un dels quatre policies per a qui Servini va demanar ordre de detenció a la Interpol el setembre del 2013, junt amb José Ignacio Giralte Llorente, Celso Galván Abascal i Jesús Muñecas Aguilar. A redós d’aquesta iniciativa, i donant continuïtat a un dels últims desitjos de Josep Benet, advocat de tants presos polítics, Òmnium Cultural va iniciar una campanya en el mateix sentit el 2015, quarantè aniversari de la mort del dictador, denunciant els crims del franquisme cada 20 de novembre. Sens dubte és una de les iniciatives més sòlides des de l’adveniment de la democràcia que mai no ha oblidat la memòria dels que van patir en la pròpia carn la barbaritat d’un règim militar.

Reconeixement merescut
Diversos dels torturats han estat reconeguts amb noms de carrers o de centres cívics. A més, Tomasa Cuevas i Miguel Núñez van ser distingits amb la Creu de Sant Jordi, i Gregorio López Raimundo i Jordi Carbonell, amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. I és que, innegablement, una bona part de la història de la resistència antifranquista es va escriure als calabossos de Via Laietana, encara que aquella policia fos amnistiada i que els hereus de la intolerància no suportin la idea que un simple cartell memorial recordi, a la porta de l’edifici, aquells crims de lesa humanitat.

10 Els testimonis de Jordi Pujol i Pep Martínez Barceló
L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol
L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol Associació Serviol

Llegiu aquí l'entrevista en què Jordi Pujol relata les tortures que va patir a Via Laietana arran dels fets del Palau i, aquí, l'entrevista en què el membre de Bandera Roja Pep Martínez i Barceló recorda les moltes hores que va passar a aquesta fosca prefectura.

Subscriu-t'hi

Portada del número 235 de SÀPIENS (octubre 2021)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Portada del número 235 de SÀPIENS (octubre 2021)

Els nens de Wad-Ras

Investigació SÀPIENS: recuperem la història d’un equip d’educadors que el 1970 va transformar la vida dels menors interns al reformatori

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Més informació Accepto