Walter Georg Kühne va néixer a Berlín el 26 de febrer del 1911. Va començar els estudis de paleontologia a la Universitat Friedrich-Wilhelm de Berlín, i el 1930 es va traslladar a la Universitat de Halle. Allà, Kühne va adquirir la reputació de simpatitzant comunista i per aquest motiu va ser expulsat de la universitat i empresonat durant nou mesos.

Falsa acusació d’espia
El 1938 va emigrar a la Gran Bretanya, on es va guanyar la vida amb la venda de fòssils. Walter Kühne estava interessat en la recerca dels primers mamífers d’Anglaterra. El 1939, pocs dies després que Anglaterra i França declaressin la guerra a Alemanya, Kühne va ser detingut mentre feia treball de camp, acusat de ser un espia alemany, i fou empresonat a l’illa de Man. El 1944 Kühne va ser alliberat i va obtenir la plaça de lector a la Universitat de Londres.

Explorant els Pirineus
El 1952 Kühne va tornar a Alemanya i va ser professor de paleontologia a la Universitat Lliure del Berlín Occidental. El 1953, després del seu primer viatge als Pirineus, va contactar amb l’Instituto Lucas Mallada de Madrid per oferir la seva experiència en la descoberta de fòssils de mamífers del cretaci. L’Instituto va aprovar la prospecció, que es va fer entre el 28 d’agost i el 9 d’octubre de l’any següent. Així es detalla en un informe encarregat per aquest organisme a Jacinto Talens el 1955: “El resultado fue realmente espléndido [...] En una barranca, entre Suterranea y Orcau, se encontraron restos de diversos esqueletos asociados, seguramente, de saurópodos, taxativamente de un Titanosaurus. Los fémures tienen 160 cms de longitud [...]. El esqueleto ha perdido la cola y las extremidades de dos patas. No se puede decir, sin embargo, por ahora, si el esqueleto está más o menos completo, sin ulterior continuación de las excavaciones”.

Kühne, era especialista en la fauna del mesozoic i va aportar dades rellevants sobre els mamífers primitius, dels quals, als anys 60, encara se’n sabia molt poca cosa. Els dinosaures no eren, doncs, la seva àrea principal d’estudi, però la inesperada troballa del 1954 el va dur a dedicar els dos anys següents a intentar extreure’l, malgrat que no el va poder estudiar mai. El van ajudar un veí de la zona, Josep Montané, i un jove paleontòleg de Madrid, Emiliano Aguirre.

Cada dia anaven a peu des de Suterranya, el poble on s’allotjaven, fins al jaciment. L’accés era molt complicat i les condicions de treball, en ple barranc, inhòspites. A mesura que anaven extraient els fòssils, els embolicaven amb guix, diaris i una arpillera, una tela gruixuda feta de cànem. Finalment, va arribar el dia d’endur-se’ls. Per pujar-los barranc amunt, Kühne i els seus ajudants van fer servir mules de càrrega. Els animals van fer bé la seva feina, però alguns ossos eren tan grans que els van haver de partir en dos perquè les mules els poguessin transportar.

Finalitzada l’excavació, Montané va ser l’encarregat de preparar les 14 caixes que van ocupar les restes fòssils. Les va enviar en tren des de Tremp fins a Madrid, on van quedar dipositades en una cambra de la seu de  l’Instituto Lucas Mallada. Kühne, per la seva banda, va tornar a Alemanya per continuar els seus estudis de la fauna primitiva, va descriure desenes de noves espècies i va inspirar paleontòlegs de tot el món. 

El temps també va passar per a les 14 caixes dipositades a l’Instituto Lucas Mallada, l’actual Museo de Ciencias Naturales de Madrid. Durant dècades ningú no els va fer gens de cas i el material extret per Kühne va quedar sense estudiar ni classificar. Va ser José Vicente Santafé, un paleontòleg de l’antic Institut de Paleontologia de Sabadell, qui, a l’inici dels anys vuitanta, va viatjar a Madrid i va recuperar part del material extret per Kühne. Santafé va fer restaurar les restes i les va deixar dipositades a l’Institut Paleontològic de Sabadell, i a partir del 1995, a la col·lecció del Museu de la Conca Dellà.

Tot plegat va animar Santafé a contactar amb Montané, que li va ensenyar el lloc exacte on havien excavat amb Kühne. El 1984 el paleontòleg va decidir preparar el jaciment per ser excavat de nou. Ho va fer extraient mitjançant explosius la terra estèril que hi havia damunt dels fòssils. Dos anys més tard, un grup d’aficionats a la paleontologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs liderats per Antoni Lacasa va decidir participar en aquest projecte i ajudar Santafé en l’excavació a Orcau. En només cinc dies de feina, el grup va desenterrar nous ossos de dinosaure. Just quan acabaven de descobrir-los, un fortíssim aiguat va inundar el jaciment. Els paleontòlegs tot just van tenir temps de cobrir les peces de nou amb plàstics i deixar-les allà amb l’esperança de poder recuperar-les la temporada següent.

Però per raons que es desconeixen, l’any següent ningú no va anar a Orcau a recuperar les peces. Ni l’any següent. Ni tampoc el següent. De nou van haver de passar gairebé tres dècades perquè Orcau tornés a estar en el punt de mira dels investigadors. Tot va començar o, més ben dit, recomençar el dia que es van redescobrir les peces enterrades als anys 80. Per localitzar de nou el punt exacte on excavar, Bernat Vila i Albert G. Sellés van tenir l’ajuda d’Antoni Lacasa, que va indicar-los el punt just de muntanya on havia estat amb Santafé. A sota encara hi havia els plàstics cobrint els ossos. Mesos més tard, els especialistes de l’Institut Català de Paleontologia van triar el jaciment per enregistrar l’excavació en el rodatge del programa Sota terra la tardor del 2011.

I així va ser com davant les càmeres del Sota terra es van destapar els primers plàstics amb ossos que Santafé i els seus homes van haver de deixar al jaciment arran de l’aiguat. Aquella troballa va animar Vila i Sellés a emprendre de nou una excavació que va durar tres anys, del juny del 2012 a l’octubre del 2014. La primera dificultat amb què es van trobar van ser els problemes d’accés al barranc. Amb l’ajuda d’una màquina, va caldre fer una rampa d’accés al jaciment per poder treure els fòssils i transportar-los, cosa que encara fa més fascinant la gesta que van assolir Kühne i Montané fent carregar a les mules material per ocupar 14 caixes.

El primer material nou que l’equip de paleontòlegs va extreure van ser els ossos de la cintura escapular i de les potes del davant del dinosaure (Kühne el 1955 en va treure un fèmur de la pota del darrere). Pel que fa al coll, les primeres vèrtebres van aparèixer el 2012. “Quan portàvem quatre o cinc vèrtebres enganxades ens vam adonar que corresponien a l’inici del coll i ens vam emocionar moltíssim”, recordava Vila. L’extracció d’aquesta estructura òssia tan espectacular és un capítol a part. El procés d’extracció, en total, va durar dos anys entre delimitar-lo, protegir-lo i extreure’l.

Vila explicava que tot plegat va constituir un repte importantíssim, tant per la dificultat d’accés al jaciment com per la mateixa configuració del fòssil, que es trobava en posició vertical i que és extremament fràgil. I és que els ossos del coll no només són més delicats, sinó que, en aquest cas, estaven tots interconnectats. Això significa que no es podien partir, i els científics van haver d’esforçar-s’hi molt per protegir-lo.

La feina més complexa
Vila reconeixia que aquest embolcall o mòmia, com se’n diu tècnicament, va ser la feina més complexa logísticament parlant que l’equip de paleontòlegs del Crusafont havia fet mai fins aleshores. A banda d’anar consolidant el fòssil perquè no es desfés, les vèrtebres es van protegir amb capes de gases i de fibra de vidre, es van revestir amb una estructura de ferro i finalment es van embolcallar amb poliuretà expandit en una sola peça. Un cop acabada, la mòmia feia 6 metres de longitud i pesava 4,5 tones. Finalment, l’octubre del 2014, una excavadora va extreure-la del jaciment. Al llarg d’aquests últims anys, les vèrtebres i les costelles del coll s’han restaurat per ser exhibides al Museu de la Conca Dellà d’Isona. 

El periple de les restes fòssils del jaciment d’Orcau ha continuat fins avui. A principis de febrer de 2022 es publicava a la revista Nature Ecology & Evolution el resultat d’una recerca de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i el Museu de la Conca Dellà que ha permès descriure per primer cop la nova espècie de titanosaure Abditosaurus kuehnei.

La recerca s’ha fet conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Saragossa i la Universidade Nova de Lisboa a partir de les restes excavades al jaciment Orcau-1, de 70,5 milions d’anys d’antiguitat, que corresponen a l’esquelet de titanosaure més complet descobert fins ara a Europa. Amb prop de 18 metres de llarg i 14 tones de pes, l’Abditosaurus kuehnei és l’exemplar més gran de dinosaure localitzat al territori de l’antiga illa iberoarmoricana, que avui correspon a la península Ibèrica i el sud de França. Pertany a un grup de titanosaures procedents de l’Amèrica del Sud i l’Àfrica, més grans que els autòctons europeus, que va arribar al continent gràcies a una baixada global del nivell del mar.

Tot plegat representa la composició final del dinosaure que s’ha excavat durant dècades, d’una manera interrompuda, des que Walter Kühne va trobar-ne les primeres restes l’any 1954. Per això, el nom que els investigadors han escollit per a aquesta nova espècie recorda l’oblit que ha patit durant dècades. Del llatí abditos, Abditosaurus significa ‘el rèptil oblidat’, i l’epítet khunei és un homenatge al seu històric descobridor.

Kühne fou conegut com “l’explorador llegendari dels mamífers mesozoics” pel seu inusual talent per trobar fòssils. Els seus treballs es van centrar en microfauna del mesozoic, aportant llum a la història dels mamífers primitius, la qual fins als anys 1960 era pràcticament desconeguda. Va concentrar els seus esforços en excavacions de mines de lignit (com les de Suterranya) i gràcies a les seves troballes es van descriure desenes de noves espècies. Les seves troballes van influenciar paleontòlegs d’arreu i van ser la inspiració per emprendre una recerca de l’evolució dels primers mamífers. Walter Georg Kühne va morir a Berlín el 16 de març de 1991, sense haver tornat mai a Catalunya.