A l'Europa del segle XII, als homes se'ls tolerava la proesa, la persecució i l'amor desenfrenat amb les dones. En canvi, a les dones els corresponia ser púdiques i reservades. Si s'abandonaven a diversos amants, transgredien la norma i quedaven excloses de la companyia de dames honestes.

La dona adequada
Als matrimonis d'aquesta època, els sentiments hi comptaven poc. La majoria de parelles es coneixien en el moment en què les famílies negociaven la seva unió. Entre la noblesa, el futur marit i els seus parents buscaven la dona adequada, bella i amb un bon dot. 

La dama candidata havia de complir uns cànons que la societat medieval imposava: en l'aspecte material se li demanava que es lliurés al marit i a la cura dels fills i de la llar, i, en el terreny moral, el zel per la seva virginitat i la pràctica de virtuts com la modèstia. A més, en una societat obsessionada per la bellesa externa, l'aspecte físic era prioritari, per això la dama ideal era de cos esvelt, malucs baixos i coll prim, gentil i molt blanc. Ulls blaus, pell blanca, llavis fins, nas petit i proporcionat, celles brunes i cabell arrissat i ros. 

El dot, allò que aportava la dona en concepte de sosteniment de les càrregues del matrimoni, era decisiu en aquestes unions. Aquest induïa un curiós element econòmic al matrimoni, ja que, segons el dret romà, el pare de la núvia havia d'aportar a la seva filla un dot important, que li pertanyia, amb el qual s'havia de poder mantenir, ja que la dona no formava part de la família del marit, sinó del seu pare. Curiosament, a València els homes estaven obligats a tenir descendència si no volen retornar a l'esposa el dot.

El preu de la núvia
El concepte de dot varià al segle XIII, quan es va inventar el preu de la núvia. Els marits la rebien dotada i ells s'encarregaven d'administrar aquesta aportació de la muller.

A la cerimònia, els protagonsites eren els nuvis, els pares i els testimonis. El sacerdot no actuava i s'havia quedat sense paper, perquè en aquesta representació el matrimoni s'havia convertit en un ritual de trànsit, un simple acord entre famílies sense vincles que no necessitava consentiment de Déu. L'estira-i-arronsa entre l'Església, que no aprovava els costums de parentiu feudal, i l'aristocràcia laica, que volia regular tots els aspectes de la societat medieval al seu gust, feia que tot allò que envoltava un casament i el paper de la futura esposa i el marit en aquesta unió s'alteressin. 

El canvi en la concepció del ritual, que tot just va perdurar durant mig segle, es va produir arran del matrimoni dinàstic entre Elionor d'Aquitània i Enric II d'Anglaterra l'any 1155. En aquest matrimoni hi va aparèixer ja el document d'esponsalici i la carta dotal, els dos conceptes que van marcar el canvi. Aquest intercanvi de béns i d'individus entre els pares no es realitzava a l'interior de l'església, sinó a la porta d'aquest edifici, que feia la funció de plaça pública.

Sense intercanvi d'anells
Després que els testimonis verifiquessin el consentiment dels nuvis per casar-se, es produïa la 'donatio', el lliurament matrimonial d'una família a una altra. El pare de la núvia prenia la mà dreta a la seva filla i la unia a la del seu marit, fent-li així ofrena de la dona. En aquest segle els nuvis no intercanviaven anells, una pràctica que no es va consolidar fins al segle XIV.

Aquest tipus de casaments no agraden gens l'Església, que pressionava l'aristocràcia laica fins que, després de segles de lluita pel control, va aconseguir, a la darreria del segle XII, imposar el matrimoni com un ritu sacramental i afirmar-ne el caràcter únic i indissoluble. La pressió eclesiàstica es va consolidar l'any 1230, quan el papa Gregori IX va introduir definitivament aquest sacrament en els seus decretals. El sacerdot hi començava a prendre cartes, de manera que al segle XIII una cerimònia constava de dues fases, l'esponsalici i el matrimoni pròpiament dit. En la primera i més important es produïa l'intercanvi de promeses en presència del sacerdot, que verificava el mutu consentiment i el grau de consaguinitat. 

Posteriorment, el sacerdot atorgava la benedicció nupcial al matrimoni i els imposava el compliment del deure matrimonial. Però malgrat els esforços eclesiàstics, es continuaven produint irregularitats, especialment d'adulteri entre l'aristocràcia.

Després de la cerimònia, començava el festeig, que durava tres dies. Els convidats no s'estaven de res: el menú de noces era presidit per un excel·lent vi i abundants plats de carn, gairebé sempre de porc. No hi faltaven les espècies procedents de l'Orient com el safrà, el pebre i la canyella, que donaven el toc exòtic als plats i, segons els nobles, tenien poders afrodisíacs. Tampoc no hi mancava el peix fresc i fumat, acompanyat de mongetes, enciam, cols, alls i carbasses i, és clar, el pa. Un gran centre contenia pomes, cireres, peres i prunes. El menú es presentava en quantitats extremes, segurament per això molts dels nobles eren obesos o patien d'hipertensió.

Els banquets de les classes populars
En canvi, en els casaments de les classes populars no hi havia ni el millor vi, ni les millors carns, ni tampoc peix fresc. El banquet es basava en el pa, les restes de carn de porc o de vaca, els llegums i algunes fruites.

En el banquet, cada convidat havia de mostrar una bona imatge i lluir els millors vestits de gala. Les dones portaven un vestit llarg que se cenyia al cos fins al ventre com una cuirassa. El mateix puntejat de la tela, que imitava el teixit d'una escama, en ressaltava els pits. També duien un llarg cinturó d'or que cenyia la cintura de davant cap al darrere i envoltava els malucs. La capa era de tall semicircular. Les dones es cobrien el cap amb una toca o amb un vel de teixit fi. El pentinat de moda era dur una ratlla al centre i unes trenes. Pel que fa al calçat, s'imposaven les botes baixes mitjanament punxegudes.

Els homes
Els homes de la festa havien de dur la camisa, la 'chainse' (amb les mànigues llargues fins als peus), la 'bliaud', més llarga per darrere, la capa, el calçat i dues aportacions d'aquest segle a la moda: el barret i les calces (mitges). Les calces indicaven la classe social: els nobles les duien completes, de seda o llana, amb dibuixos. El poble portava calces llargues amb 'brunche' (calçotets de bany) que arribaven fins als malucs i se subjectaven amb cordons. Les classes altes i les baixes es distingien també per les proporcions de la punta del calçat i pel color de la roba. Així, la punta molt llarga i la roba de color clar feia noble; el negre i la punxa curta es reservaven al poble.