Però Genguis Kan no era pas el nom real del famós militar de les estepes. En néixer l'any 1167, a prop del llac Baikal (actual Rússia), el seu pare Yesugei, dirigent de la tribu borjigin i del clan kiyad, el va batejar amb el nom de Timügin. En aquella època, a Mongòlia, hi vivien diverses comunitats nòmades dedicades al pasturatge, les quals estaven totes enfrontades. Timügin, com a hereu del cap de la tribu dels kiyad, era feliç. Però no tot dura per sempre.

Quan tenia 13 anys, el seu pare va morir. La comunitat kiyad va pensar que Timügin no era prou gran per substituir el progenitor en el lideratge del grup i aquest es va desintegrar. Així, de la nit al dia, la mare, Timügin i els seus sis germans van caure en la misèria. Primer van haver de patir la pressió de la resta de clans que volien el poder vacant, i després, van haver d'aguantar la humiliació i la indigència. Durant un temps van viure de la pesca i la recol·lecció. Però un dia, quan Timügin tenia 15 anys, va ser pres com un esclau per la tribu dels merkit. Amb un cep al coll, va ser obligat a treballar vigilant els ramats i carregant aigua. La necessitat de recuperar l'estatus que li pertocava per llinatge creixia al cor d'aquell noi. Un dia un grup de joves van ajudar-lo a escapar. Ells serien els seus primers i sempre fidels seguidors, el nucli dur de la seva guàrdia imperial.

Aquest esperit de lideratge que tot just despuntava no va passar per alt a un vell amic de la família: Toghril, rei de la tribu dels keraïtes i antic aliat del seu pare, qui va decidir convertir Timügin en un dels caps del seu exèrcit. Aleshores, va succeir un fet que significaria l'inici de la seva carrera com a senyor de les estepes. L'esposa de Timügin, Börte, va ser raptada pel clan merkita —el segrest de dones avui encara és una tradició habitual en algunes comunitats de Mongòlia. Però el protagonista d'aquesta història no tan sols va recuperar la seva dona, sinó que també va imposar-se militarment sobre els merkita.

De mica en mica, altres comunitats de l'estepa també van caure sota els exèrcits del vell Toghril liderats per Timügin. Malgrat que un era el cap de la tribu i l'altre només el cap de l'exèrcit, els soldats tenien clar qui era el seu líder. Així, quan va arribar el dia que Toghril va decidir enfrontar-se al seu propi protegit, ja era massa tard. Els soldats no van dubtar a seguir aquell jove de valor il·limitat en el camp de batalla.

Al llarg de la història de la humanitat trobem pocs conqueridors comparables a la magnitud de Genguis Kan. És evident que la seva infantesa va marcar-lo. Per això va creure convenient eliminar la jerarquia de castes que durant segles havia imperat a l'estepa i protegir-se per personal de màxima confiança, en lloc de familiars. Genguis Kan tenia un gran ull per descobrir gent amb capacitat per dur a terme tasques civils o militars. Aleshores, de seguida els promocionava sense tenir en compte el seu nivell social, cosa que desesperava els vells aristòcrates.

Però, a més, també va ser un gran estrateg. El poble mongol era històricament guerrer. Els joves —tots bons genets— havien estat educats en les arts de la lluita. Però calia ordenar amb seny aquella colla amb ganes d'enfrontament. Genguis Kan va crear un exèrcit estrictament disciplinat, dividit en unitats de deu, 100, 1.000 i 10.000 homes, els quals eren dirigits per una cadena de comandament molt ben estructurada. A més, per primera vegada, soldats de diferents grups tribals estaven barrejats en un mateix batalló, la qual cosa evitava enfrontaments interns dins el mateix exèrcit.

Genguis Kan sempre avançava amb pas ferm. Ell va crear el que ha estat considerat el primer sistema de missatgeria internacional. Es tracta d'una xarxa d'individus que abraçava quasi tot Àsia, que s'infiltraven a les caravanes comercials i l'informaven abans d'atacar una zona. Era un avantatge que calia sumar al fet que els mongols al segle XIII eren un poble gairebé desconegut per a la resta d'asiàtics. Només, a mesura que avançaven, es gestava la imatge de Genguis Kan com a conqueridor terrible. Diuen que tallava el cap a aquell qui es retirés en ple combat i que en alguna ocasió havia ordenat fer servir cadàvers apilats per escalar una muralla d'una ciutat. No és estrany, doncs, tal com diu el seu biògraf Harold Lamb, que després del pas del líder mongol "les ciutats eren eliminades, els rius eren desviats dels seus cursos, els deserts eren poblats pels qui fugien i els qui morien, i després que ell hagués passat, llops i voltors eren els únics éssers vius".

El llegat històric de Genguis Kan és gran. A més de deixar clar que el poble mongol podia ser important dins el magma de poders asiàtics, va demostrar que les ciutats emmurallades eren vulnerables. Amb el seu imperi va modificar les fronteres dels estats asiàtics, va estendre el comerç entre Europa, Pèrsia i Àsia, va crear una gran xarxa de comunicacions i va permetre l'expansió de coneixements per tot Àsia.

La seva dona va netejar el cadàver i el va vestir amb una túnica blanca. Una petita comitiva encapçalada per un estendard, una dona xaman, el seu cavall amb la muntura buida i un carro amb les seves despulles, es va dirigir a Mongòlia i el van enterrar anònimament. Algunes teories apunten que es trobaria al voltant de la muntanya de Brukhan Khaldan, mentre que d'altres assenyalen que va ser enterrat prop del riu Onon. Segons la llegenda, l'escorta que acompanyava el fèretre del Gran Kan va matar totes les persones que es va trobar pel camí per evitar que trenquessin el secret d'on seria enterrat.

Mai no s'ha sabut la ubicació exacta de la seva sepultura, però per evitar que el possible perímetre on es va parar la comitiva es convertís en un focus nacionalista mongol, els soviètics van decidir convertir-lo en un espai d'exercicis militars. A partir del 1990, quan els russos van retirar-se'n, desenes d'investigadors van iniciar encara sense èxit la recerca de la tomba d'un dels més grans conqueridors de la història.