Tractant-se de l'edat mitjana, és més acurat anomenar 'comitent' o patró de les arts al que avui coneixem com a mecenes. Aquest comitent era la persona que encarregava l'obra. En la societat feudal els promotors de les obres d’art eren sobretot persones pertanyents als estaments superiors -aristòcrates i eclesiàstics-. En el cas de Catalunya, es tractava de comtes, bisbes i abats, i en altres zones d’Europa, com l’imperi Germànic, el papat o la França dels Capets, ens trobem amb emperadors, reis, papes i prínceps.

Aquestes persones es vinculaven amb famílies que donaven als seus fills els àrrecs més importants dels seus territoris. Per exemple, el comte Oliba Cabreta de Cerdanya va repartir les seves possessions entre els seus fills: Berna Tallaferro es va quedar el comtat de Besalú; Guifré, la Cerdanya, i Oliba, Berga i Ripoll. I la seva fill il·legítima Indelberga es convertiria en abadessa de Sant Joan de les Abadesses. Tots van ser promotors d’obres d’art, encara que Oliba esdevingué el més famós, atès que, tot renunciant al comtat, es convertí en monjo per passar després a ser abat de Ripoll i bisbe de Vic. Això no és pas una casualitat.

Les motivacions deriven de l’estatus de l’obra d’art a l’edat mitjana, que s’allunya una mica de la nostra idea d’art com a plaer estètic o com a fruit de la creativitat individual. En primer lloc, les obres d’art eren una manifestació del poder feudal. Així, castells, catedrals i monestirs funcionaven com a veritables marcadors del territori d’un comte, bisbe o abat. En segon lloc, molt sovint l’art era una manera de guanyar-se un lloc en el més enllà, atès que l’obra es considerava una veritable ofrena a Déu. Finalment, les obres d’art, sobretot a l’època romànica, van ser un mitjà de comunicació per explicar els dogmes de la fe als illetrats. 

La relació artista-comitent' variava segons la tècnica. En general, els artistes eren considerats més aviat com a artesans, i normalment l’obra d’art medieval era el fruit d’un esforç col·lectiu. Per exemple, la construcció d’una catedral es perllongava durant anys i hi participaven multitud d’artistes anònims, des del picapedrer fins al pintor mural. El mateix passava a la miniatura, on treballava un equip de monjos il·lustradors i cal·lígrafs. El concepte d’autoria era molt diferent del nostre!

Aquests artistes-artesans havien d’adequar-se als requeriments de l’administrador de l’obra o a les directrius del patrons. De fet, moltes vegades l’autor de l’obra és el patró, no pas l’artista, que a penes signava. A més, a l’obra d’art medieval hem de diferenciar entre autor intel·lectual, que podia ser el 'comitent' o un clergue culte que dissenyava el programa iconogràfic, i auor material, l’artista-artesà. 

A l’època medieval, els artistes tenien el mateix valor social que qualsevol altre artesà. No feien la feina per lluïment personal o per amor a l’art: eren els responsables de plasmar de la millor manera possible el programa polític i religiós del noble o eclesiàstic que els havia encarregat la feina. Podríem dir que eren simples tècnics al servei de l’ideòleg de l’obra, que era el qui realment tenia valor i, per tant, tenia sentit que signés.

Un dels grans impulsors dels nous estils arquitectònics i artístics de la Catalunya Vella, però, vivia les victòries militars a distància. Era Oliba, fill del comte de Cerdanya i Besalú, un home inquiet i culte que quan estava a la trentena va decidir ingressar com a monjo benedictí al monestir de Ripoll, una congregació que havia fundat el seu besavi Guifré el Pilós. El 1008 va esdevenir l’abat d’aquell monestir i també del de Cuixà, i més tard va sumar a aquests càrrecs el de bisbe de Vic. 

L'aportació del bisbe Oliba
Del seu o dels seus dos viatges a Roma, el bisbe Oliba va tornar amb les butlles de confirmació que havia anat a buscar i, a més, un munt de relíquies per fer créixer el valor de les seves esglésies —eren elements clau: com més relíquies, més pelegrins i parroquians—, llibres i altres objectes. I també va portar idees noves, apreses al seu pas per Roma i la Llombardia. És probable que a Catalunya volgués emular el tarannà o la dimensió d’algunes de les obres que havia vist en aquestes llunyanes terres i fins i tot evocar-les, com sembla que fa a la basílica de Ripoll —on va seguir el model de les basíliques paleocristianes romanes—, al pessebre de Sant Miquel de Cuixà o a la rodona mariana de Vic. Aquesta última estava clarament inspirada en un edifici prestigiós: el panteó de Roma, que des del segle VII s’havia convertit en una església consagrada a Santa Maria i els màrtirs i, en conseqüència, en model d’esglésies dedicades a la Mare de Déu. 

Va ampliar o renovar les esglésies que depenien d'ell i va convertir els seus monestirs en potents centres culturals
Decidit a ampliar o renovar les esglésies que depenien d’ell, va fer créixer arcs i campanars del primer art romànic; va incorporar la volta de canó o les cúpules. Es va cuidar que els temples estiguessin ben assortits per dins i va donar un impuls importantíssim per convertir els seus monestirs i esglésies en potents centres culturals: va fer copiar obres dels clàssics, llibres científics, de dret... Només a Ripoll, la biblioteca del monestir va triplicar els seus exemplars, de manera que esdevingué una de les millors de l’Europa del seu temps.

Ermessenda de Carcassona i el seu marit, Ramon Borrell, van ser promotors actius, sobretot d’edificis religiosos. Junts van fer nombroses donacions, com l’alou del Fai al comte Gombau de Besora perquè hi construís un monestir —Sant Miquel— el 997; també van cedir la muntanya de Casserres amb l’església de Sant Pere, on la vescomtessa Ermetruit hi va alçar després un monestir.

Un cop mort Ramon Borrell, la comtessa va continuar, i fins augmentar, les donacions per fundar i ampliar esglésies i fornir-les d’elements decoratius de primer ordre. Una de les obres més importants que va impulsar va ser el monestir de Sant Daniel, prop de Girona. Allà hi havia la capella preromànica que guardava les relíquies del sant, i Ermessenda va comprar els terrenys al bisbat i juntament amb el bisbe (que era el seu germà petit i aliat, Pere Roger) va fer les obres perquè s’hi pogués establir una comunitat de monges benedictines. 

La remodelació de la catedral de Girona
Quan encara vivia el comte, el 1015, tots dos van impulsar la remodelació de la catedral de la ciutat, pagant la construcció dels murs i la coberta romàniques. El temple es va consagrar vint-i-tres anys més tard, el 21 de setembre del 1038. Aquell dia, la vídua Ermessenda va fer un nou regal a la catedral: 300 unces d’or (una quantitat extraordinària) que havien de servir per fer un frontal luxós per a l’altar.

La signatura d'Ermessenda al frontal de la catedral de Girona
Segons una antiga descripció, el frontal estava presidit per un oval central amb la Mare de Déu, envoltada dels quatre evangelistes en esmalt, i també de trenta-dos compartiments en esmalt amb la vida de Crist. La taula, ornada amb pedres encastades, contenia els noms dels comitents. Un era el d’Ermessenda. De l’altre, acompanyat d’un retrat en esmalt: “Gisla fieri iussit” (‘Guisla em va dur a terme’). Era Guisla de Lluçà, comtessa d’Osona i també de Barcelona per matrimoni amb Berenguer Ramon I. Sogra i jove, unides en una donació molt especial

L'any 1108, florien a la vall de Boí les esglésies romàniques. Encara seguint l’empremta de l’abat Oliba, es tracta d’arquitectures pròpies del primer art romànic, amb aquells campanars de pedra sense polir que buscaven el cel. I a dins dels nou edificis (una densitat d’esglésies insòlita en un lloc tan poc poblat) s’hi pintaven unes de les obres d’art més importants de la història de Catalunya. La clau de tot plegat la trobem en una entesa entre l'autoritat eclesiàstica, entre el bisbe Ramon de Roda i els senyors d’Erill (barons i després comtes), una família clau en la reconquesta de la Ribagorça que sempre havia estat ben relacionada amb el poder .

La família Erill va aconseguir propietats com el castell de Saidí, i també béns que els havia permès construir —o reconstruir— les vuit esglésies i l’ermita que es troben a la vall, de campanars esvelts, fetes amb carreus de granit i cobertes amb embigats o voltes de canó. 

Tot i que es considera que les pintures de Sant Climent de Taüll les va realitzar un anònim “mestre de Taüll”, la signatura del pintor no cal buscar-la perquè no és enlloc. En canvi, una inscripció en una columna ens dóna el nom de la persona clau d’aquest projecte: "L’any de l’Encarnació del Senyor 1123, el 10 de desembre, vingué Ramon, bisbe de Barbastre, i consagrà aquesta església en honor de sant Climent màrtir, i posà relíquies a l’altar de sant Corneli bisbe i màrtir”.

Si la família Erill havia construït, o reconstruït, les vuit esglésies i l'ermita de la vall, el bisbe Ramon de Roda en va omplir l’interior al servei dels seus objectius pedagògics i religiosos: honorar Déu i instruir els humils. Ramon tenia molt clar què volia mostrar: mirant les pintures que decoraven Sant Climent calia que es fes evident la importància del bé i dels justos, i el poder infinit de Crist. I per aquests objectius tan elevats no s’havia d’escatimar pressupost. De manera que va contractar els millors mestres pintors de frescos. Van venir una colla d’artistes amb les seves famílies armats de pinzells, perols i els ingredients més diversos per crear els colors que utilitzaven. 

El bisbe, o potser algú a qui va delegar aquestes feines, va donar una mirada atenta al catàleg que portava la gent d’aquell taller artístic: sants, animals sagrats, sanefes, decoracions. I tenint en compte l’oferta, va fer la comanda concreta d’escenes i de personatges: per a Sant Climent, un Crist poderós, el de l’Apocalipsi; Caín i Abel, deixant claríssim qui era el bo; àngels i serafins, ben plens d’ulls... Havia de ser una cosa espectacular, inoblidable.