"Mai no he vist persones amb un cos tan perfecte”, escrivia el viatger àrab Ibn Fadlan en la seva crònica del segle X. “Alts com palmeres i de color rosat. Cadascú du una destral, una espasa o un ganivet. Cada individu porta, des de l’arrel de les ungles fins al coll, arbres verds, imatges i altres coses.” Tatuatges, en diríem avui. “Són les criatures més brutes d’Al·là. No es renten ni després de les seves necessitats físiques.”

Si es tracta de vikings, les cròniques, tant si són cristianes com musulmanes, acostumen a ser molt parcials: són relats filtrats per la por. I és que, per als habitants dels diferents ports on van arribar, els costums i el codi de vida d’aquests navegants del nord resultaven incomprensibles. I tanmateix, amb ells podem dir que va començar la història de les actuals set nacions del nord d’Europa (Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia, Islàndia, Anglaterra i Irlanda) i que es va quallar la de Rússia.

Normands i danesos
Amb ells, els europeus van creuar l’Atlàntic per Grenlàndia i van arribar a Amèrica l’any 1000. Amb ells, i mirant cap a l’est, Bizanci va trontollar (van arribar fins a Constantinoble) i també els mercaders àrabs de Bagdad. I finalment, cap al sud, van posar en joc Al-Andalus arribant fins a la Mediterrània. Tot, en tan sols 300 anys. No s’exagera quan es parla d’una era viking.

Entre els possibles orígens, hi ha qui defensa que viking, en escandinau antic, vol dir ‘els de la badia’. Tot i que així se’ls coneixia (aquest va ser el nom que van rebre a les primeres costes que van atacar, el nord francès i l’actual Anglaterra) i que aquest és el nom amb què van passar a la història, no es tractava d’un sol poble. De cap manera. Eren pobles diferents amb més d’una ètnia. Tot i que originàriament provenien de la península d’Escandinàvia (de les regions entre les mars de Noruega, la del Nord i la Bàltica), amb el temps, establerts ja a diferents destins, també als autòctons dels llocs conquerits se’ls va designar amb el nom de vikings. És així com, quan la mar Mediterrània va ser atacada per pirates vikings, de fet, es tractava de navegants provinents de Normandia i l’actual Dinamarca.

Eren els reis del mar
La mar i les vies d’aigua van ser els grans aliats vikings. Cap dels grans rius d’Europa es va resistir als remers del nord. El Tàmesi, el Sena, el Rin, el Volga, l’Elba, el Guadalquivir i també l’Ebre. Remers i naus, de banderes vermelles i grans dracs de fusta tallats als mascarons de proa, atemorien arreu on passaven. Eren molt ràpids en les seves ràtzies. En les segones i terceres onades invasores, a més de saquejar, els vikings també s’instal·laven a les terres conquerides. Primer van ser les costes de la Bàltica i de la mar del Nord, després van baixar fins a Escòcia, Anglaterra i Normandia, on van crear estats vikings a ultramar. Després van venir les grans distàncies i les incursions cap al sud.

Tot i ser pobles de mar, ningú no emprèn travessies incertes si no és per un motiu de pes. A banda que el progrés tècnic de les drassanes nòrdiques dels segles VIII i IX permetés unes naus que podien anar molt lluny, en aquells ports del nord hi havia un motiu demogràfic. La població havia crescut i no hi havia menjar per a tots. Les monarquies, més sòlides, gravaven amb forts impostos els súbdits. La crisi de l’imperi franc (a qui des del 830 li va ser difícil contenir els atacs) va deixar les costes normandes sense massa protecció, i així, des del 840, els raids es van intensificar en nombre i duresa.

Si en els primers anys els atacs eren de 20 o 30 naus, després van ser flotes que arribaven a 200 vaixells i, per tant, a milers d’homes. A Anglaterra, els pirates danesos van recórrer l’illa durant deu anys sembrant la mort. París, la capital de Carles el Calb, va quedar destrossada quan, el 845, 120 naus van remuntar el Sena. Contra els vikings, i durant quasi 300 anys, no hi havia victòria possible: uns hi negociaven, d’altres s’hi adaptaven i d’altres morien en rebel·lar-se.

Quan els aventurers Hafstein i Bjorn van assaltar les costes de Spania (que entre els vikings es coneixia com Jakobsland o Terra de Santiago) al voltant de l’any 844, en aquestes latituds no s’havia vist mai res semblant. De cabell roig o clar, es deia que alguns eren tan grossos que el seu pes ensorrava els millors cavalls. Lluitaven amb destral quan ningú no ho feia i les seves naus es desplaçaven a la velocitat del vent.

La tàctica d’atac preferida dels vikings eren els 'strandhögg', raids tan ràpids com calculats: arribar sense avisar i prendre el botí a costa de tot, de vides, destruccions i foc; i no descuidar mai el cap de la tribu, a qui protegien per terra i per mar. A terra, envoltant el seu cavall. I a la mar, col·locant les naus en línia a cantó i cantó del vaixell del cap de tribu.

Leif, Erik, Olaf, Riúrik... Entre els seus déus, Odin, que volia dir 'fúria' i era el senyor de la guerra i del foc. Entre els seus valors, la valentia: es deixaven matar amb altivesa quan eren presos. Entre els seus rituals, la mort del cap del clan o bondi, una festa de foc i alcohol on es cremava el cos del mort amb part dels seus béns, ofrenes d’animals i una esclava viva, èbria perquè el dolor no la desesperés. “Senyor, vinc de lluny. Et porto aquestes ofrenes”. Els primers homes que arribaven a terra portaven regals per a les seves divinitats. Les deixaven al davant d’un pal de fusta amb una cap humà esculpit: pa, carn, ceba, llet i begudes de grau. Quan l’endemà ja no hi eren (algun animal les havia aprofitat), ells entenien que el déu invocat havia aprovat la seva gesta. Sembla que així ho van fer en el seu primer pas per la península Ibèrica, a Astúries l’any 842.

El primer pas dels vikings per la península Ibèrica va ser a Astúries l’any 842. Van desembarcar a Gijón i al cap de pocs dies a la Corunya, que llavors era Clunia, i que van cremar quasi sencera. Sembla que des de la darreria del segle VIII, les costes gallegues ja havien rebut algunes visites nòrdiques, però llavors els vikings hi anaven a traficar amb esclaus, que aconseguien dels atacs als monestirs anglesos i francesos. A mitjan segle IX, però, les ràtzies es van endurir i multiplicar. Saquejaven i s’enduien els rics tot demanant rescats desorbitats. Als que no tenien res, se’ls emportaven com a mercaderia als mercats d’esclaus a l’Àfrica o a l’Orient. Aquest sembla que va ser el destí d’alguns habitants de les poblacions de la costa gallega.

Els vikings baixen cap al sud peninsular
Però l’onada d’atacs més forta va ser la de l’any 844, quan van atacar 17 ciutats dels regnes cristians del nord peninsular, algunes d’elles grans com Betanzos. Finalment, van ser continguts per Ramir I i els seus soldats (seixanta vaixells normands cremats, llegim a les cròniques) i van obligar els supervivents a marxar cap al sud. Va ser així com els pirates del nord van anar baixant fins a Lisboa, Cadis i Sevilla. Havien arribat a terres d’Al·là.

Un xoc entre civilitzacions
Eren dues civilitzacions diferents, dos mons oposats. Culta una, rudimentària l’altra. L’una estimava el marbre i l’arabesc; l’altra, la fusta i la brevetat. Als viatgers del món àrab els agradaven les grans cròniques; els navegants del nord articulaven inscripcions breus en un alfabet, el rúnic, molt elemental. Als ulls de la refinada cultura àrab, aquells pagans del nord eren els adoradors del foc o al-Urdumaniyyun. Eren dos mons obligats a enfrontar-se. I així ho van fer. L’agost del 844, més de cinquanta naus vikings de gran capacitat i unes cinquanta més de petites, van remuntar el Tajo fins a Lisboa, que llavors era territori de l’emirat omeia andalusí.

L'atac a Lisboa
L’atac va ser de gran duresa: 13 dies de foc i mort. Però els habitants de Lisboa se’n van sortir. I aquells estranys homes del nord van haver de recular i buscar noves ciutats. Els diferents valís o governadors de les províncies marítimes van ser avisats, però no totes es van saber defensar com ho havia fet Lisboa. El port de Silves i el de Cadis van ser ocupats sense problema, i també ciutats interiors com Medina Sidonia. I és clar, posats a remuntar rius, el Guadalquivir era un reclam a seguir. I rere d’ell, la ciutat de Sevilla. Era mitjan setembre quan les veles quadrades dels normands remuntaven el Guadalquivir fins a Cabtil, on el riu s’obre en dos braços formant un illot central, l’actual illa Menor. Una illa de molta herba i bona pastura per als cavalls. Des d’allà, Sevilla és un blanc perfecte. Des d’allà, els pirates inspeccionaven les ribes. A Coria del Río, un poblet abans d’arribar a Sevilla, no hi van deixar ningú viu. 

La intenció era seguir fins a Còrdova, però aviat van veure que el curs del riu no els ho permetia i van canviar les naus pels cavalls. Però a Còrdova ja s’estaven organitzant. Les notícies havien arribat i es preparava un gran exèrcit. L’emir convocava els soldats que defensaven les fronteres dels regnes cristians del nord i reunia els millors generals. La trobada va ser a Tablada, l’11 de novembre del 844: l’exèrcit viking contra el de l’emir Abd al-Rahman II. Però si els normands eren bons a l’aigua, a terra no eren pas els millors. La derrota vikinga va ser absoluta: 1.400 morts i 30 naus cremades. Dies després, de les branques de les palmeres de Tablada, en penjaven caps de normands, i a les carnisseries dels socs de Sevilla, també. Eren uns cobejats trofeus de guerra.

Hi hagué més incursions vikings a la Península, atacs intermitents que es van allargar durant tot el segle IX. La propera presència viking al sud peninsular va ser 14 o 15 anys més tard de la batalla de Tablada. Tanmateix, les cròniques, cristianes per un cantó i musulmanes per l’altre, no es posen d’acord en el relat d’aquest nou atac. D’on venien els vikings aquesta vegada? Eren els supervivents de Tablada que, en la seva fugida cap al sud, van desembarcar al nord d’Àfrica i, d’aquí, van accedir a la Mediterrània? O bé, com defensen altres cronistes, hi ha hagué una trobada d’ambaixadors vikings i musulmans entre un atac i l’altre? Fos com fos, el nou atac normand va tenir uns altres escenaris: el nord d’Àfrica i les terres de l’Ebre.

L'arribada a Tortosa
A l’imaginari del nord, aquesta era una mar de grans riqueses. Les naus vikingues aviat van ser a Oriola, al Baix Segura, i en pocs dies a Tortosa, on hi arriba un riu que convida a navegar. A cantó i cantó, els habitants dels pobles de l’Ebre van reconèixer al vol aquelles veles qua quadrades amb els dracs a proa.

L'arribada a Pamplona i el rapte del rei local
L’any 860 els remers normands arribaven a Pamplona i raptaven el rei local, Garcia Iñíguez. El segrest va ser dur i el rescat molt alt: 70.000 monedes d’or. Les cròniques asseguren que els normands, en el seu atac als regnes cristians, no actuaven a l’atzar: rere d’ells, hi havia els esforços del rei franc Carlemany per desestabilitzar l’emirat omeia andalusí. Raptes i espies moguts pels fils de la lluita política. En aquest sentit, sembla que va ser Carlemany qui va enviar Muhammad al-Saqalabi, un espia que va aconseguir convèncer els governadors andalusins de Saragossa i d’Osca perquè es revoltessin contra Còrdova. I, de fet, arran del rapte de Garcia Iñíguez, Pamplona va trencar la seva aliança amb Musa, el muladí de l’Ebre, ja que aquest no els havia ajudat a defensar-se.

Després de l’Ebre, el mateix any 860, els normands van saquejar les Balears i van passar per Empúries en una aturada breu; anaven cap a la Provença, on van desembarcar a la Camarga, i cap a les costes italianes, on van prendre Pisa i Fiesole. Sicília també va patir els efectes dels vikings. Més enllà, l’Adriàtica ja era seva: hi havien accedit a través dels rius de l’interior d’Europa. Un cop a la mar, havien vorejat l’Egea arribant fins a la mar Negra. Ja coneixien totes les aigües de la Mediterrània. Tanmateix, el poder del nord no tardaria a minvar. Durant tot el segle X, les conquestes vikingues van quedar frenades, els grans moments d’expansió ja havien passat. El cant del cigne dels vikings a la Mediterrània va ser quan, el 1057, el normand Robert Guiscard es va proclamar duc de Calàbria, Apúlia i Sicília fundant un principat normand al sud d’Itàlia. I al nord, quan el rei noruec va perdre davant els anglesos a Stamford Bridge l’any 1066.

A mitjan segle XI, ja es pot parlar de la fi de l’era vikinga: pacificats, integrats a cada terra i cristianitzats. Barrejats, ja formaven part de la història dels ports on avis o pares havien arribat feia anys. Un teixit humà indestriable des d’aleshores i fins avui.