El Públich va existir durant quatre segles, des del XIV fins al XVII, i ha passat a la història tant per la fama dels seus serveis com per l’abast i promptitud de la seva regulació per part de la corona d’Aragó. La primera prova documental de l’existència d’aquest seminario del vicio (com el va definir el jesuïta Juan de Mariana al segle XVI) data del 1321. Aquell any, durant el regnat de Jaume II, es va determinar que es destinés un espai concret de València a l’exercici de la prostitució. Es tractava, sobretot, de concentrar l’activitat en un sol punt. S’establí en un document que totes les dones que exercissin la prostitució, tant als ravals com a dins de la ciutat, havien d’anar a fer la feina al Públich, de bon grat o no.

Aquesta ordre es va haver de tornar a formular força cops per falta de compliment. Els terrenys escollits van ser els de la Pobla Vella, a l’actual barri del Carme, que en aquella època quedaven fora de les muralles de la ciutat. No van passar a dins dels murs fins a l’eixample urbà i nova muralla de l’any 1356. Aquesta decisió, però, no va ser una solució màgica. Ben aviat, van aparèixer molts protectors (els hostalers i les hostaleres) disposats a procurar a les dones tota mena de serveis que els eren necessaris: roba fina, habitació, joies, menjar o mobles, per exemple. A canvi, exigien a les prostitutes pagaments extralimitats. Els hostalers, en el paper de proxenetes, van cometre tals abusos que ràpidament els jurats de la ciutat van dictar, ja l’any 1334, un pregó contra la seva activitat. Entre altres coses, deia que “dits ostalers qui aqui cases propies hauran no gosen logar á les dites fembres o a alcunes daquelles roba de vestir o arreus de lur persona”. Aquests abusos van ser, justament, un dels orígens principals de l’abundant reglamentació que s’aniria desenvolupant al llarg dels segles per controlar la incessant i reeixida activitat del bordell. 

El segle XV va ser l’etapa daurada de la corona d’Aragó, i de València en particular. El Regne de València va viure una efervescència econòmica que va eclipsar Barcelona, i la seva capital, cap i casal, va esdevenir una de les urbs més importants d’Europa, alhora que referència cultural de la corona. En aquesta etapa, viatgers, comerciants i cavallers de molts regnes visitaven sovint la ciutat. Al voltant d’aquest trànsit de persones, idees i mercaderies hi havia també una població eventual força nombrosa, integrada per mariners, mercaders, traginers o quincallaires, entre d'altres. En aquest context, era inevitable que València també tingués una bagasseria de primera categoria i molta prostitució clandestina.

El Públich, de visita obligada per cortesans i nobles viatgers, i la vivacitat de la ciutat van ser lloats per molts cronistes de l’època. L’alemany Hieronimus Münzer, de viatge per Europa, escrivia l’any 1459 sobre els costums valencians: “Vesteixen les dones amb singular però excessiva generositat, car van escotades de tal manera que se’ls poden veure els mugrons; a més totes es pinten la cara i fan servir olis i perfums, cosa en veritat censurable”. 

Sobre el funcionament concret del Públich i les seves residents, el venecià Sigismondo di Cavalli deia a començament del segle XVI: “[…] tenen dins cinc o sis hostals on, per cert preu mòdic, els donen tot el que necessiten cada dia… a la porta dels quals hi ha contínuament un home, que es diu ‘guarda de les putes’, que no deixa entrar ningú amb armes, ni que cap d’elles sigui defraudada amb la paga, que està també establerta, i soluciona les desavinences que sorgeixen a vegades entre elles”. 

I encara Henry Cock, notari al servei del rei espanyol Felip II, en remarcava la importància el 1585: “La puteria pública, que tan comuna és a Espanya, i que entrant a la ciutat molts acudirien primer a ella que a l’església, no ha de callar en aquest lloc. És la més gran, segons diuen els curiosos d’aquesta matèria, de tot Espanya…”.

De l’escassa bibliografia descriptiva que ens n’ha arribat, obtenim un retrat aproximat del recinte. Estava envoltat per un mur i constava d’un conjunt de cases aïllades entre si per tanques de fusta o canya i que disposaven majoritàriament d’un petit jardí. Estaven adornades amb flors i durant la nit quedaven il·luminades amb fanalets de colors. Les estimacions fetes suposen que es tractava d’una mena de barri tancat amb unes dues-centes dones residents, com a màxim, en l'època d’esplendor. Hi havia també tavernes i comerços. 

La bona marxa del bordell com a negoci depenia de la iniciativa dels particulars, però alhora restava sota la jurisdicció directa de la corona, representada pels jurats de la ciutat. Es van fixar un seguit de normatives i es van definir càrrecs públics amb responsabilitat sobre el bordell, el més important dels quals era el rei arlot, una mena d’algutzir del negoci. Va esdevenir comú a l’època medieval que es destinés a la prostitució un recinte envoltat per un mur que l’aïllés de les mirades més castes. El beneplàcit de les autoritats responia a la voluntat que la prostitució no s’escampés sense control pels carrers de les poblacions i que prohibir-la no comportés altres conseqüències considerades encara més pecaminoses, com ara el sexe fora del matrimoni, l’homosexualitat, l’adulteri i les violacions.

Amb l’èxit de la ciutat, la fermesa moral dels valencians va arribar a les cotes més baixes. Els eclesiàstics locals, ni més ni menys, en són un exemple amb un paper poc lluït. Tal era la relaxació de costums que no era estrany que els clergues de la ciutat visquessin públicament en companyia de concubines, fins al punt que, en una carta reial de Ferran el Catòlic del 1483, es feia una menció dels pecados de la clerecía. Alhora que ordenava tancar totes les prostitutes al bordell de la ciutat, la carta especificava també que les dones que vivien amb els religiosos complissin el precepte, i que, si no ho feien, tots dos fossin desterrats del regne. Entre les sancions aplicades als clergues d’aquesta època, en destaca la imposada a un sacerdot el 1485: se’l multava no per mantenir relacions amb una de les prostitutes, sinó per ser-ne directament l’alcavot.

Tot i això, però, hi va haver un gir molt important al segle XVI, amb l’arribada de la contrareforma i d’una onada de fervor religiós, acompanyada de la intensa activitat de la Inquisició. Aquest va ser el principi de la fi d’aquest bordell i de molts altres establiments de característiques semblants. El darrer document trobat que fa referència al Públich de València és del 1691, quan tres prostitutes van ser apartades de la vida pública el dia de la Puríssima Concepció. Probablement, elles, i moltes de les seves companyes, en els anys següents senzillament van sortir del bordell per passar a la clandestinitat.

La documentació valenciana mostra una gran riquesa a l'hora de denominar de les prostitutes. Segons l’estudi de Pablo Pérez García, algunes posaven l’èmfasi en la diferència entre les qui exercien la prostitució públicament i les que ho feien de manera clandestina. Així, les dones del Públich sovint són anomenades fembra o dona de cadira (esperaven clients assegudes a la cadira), mentre que les que exercien clandestinament eren citades com a fembres de vall, fembres de vila, dones dissolutes, fembres cantoneres, fembres de vora mur o fembres escuseres. 

De termes, però, n’hi ha molts més, ja sigui extrets de documents de la Cancelleria o d’ordenances municipals, que denoten menyspreu mal encobert, si no escarn: dona de guany, dona que viu del quest, dona deshonesta, dona mundana, fembra pública, dona de mal viure, dona errada, fembra avol de son cos, fembra peccadriu. Ja en l’àmbit popular, la terminologia emprada deriva directament cap a l’insult, amb designacions grolleres com ara puta, bagassa, vil, goça i perra. 

En definitiva, una varietat que demostra l’omnipresència de l’ofici, i també la hipocresia d’una societat que demanava i denigrava a la vegada els serveis sexuals.