“Constantinoble ha caigut! La ciutat està perduda!”. El terror s’enfila a crits des de la muralla, recorre parets i carrers, penetra a les cases i sumeix en el foc de la desesperació els últims defensors de Constantinoble, “la protegida de Déu”, la vella metròpoli romana. L’enemic jurat de la fe cristiana, el gran Mehmet II, està a punt de viure el somni de generacions.

Cent mil turcs enfervorits en la nit penetren a la ciutat al crit de Jagma! (‘pillatge!’) i sotmeten a matadegolla una civilització sencera. Cases, palaus i esglésies, homes, dones i nens són víctimes del saqueig i l’atrocitat. En poques hores, les hordes del soldà redueixen a cendres mil cent anys d’història. Constantinoble està perduda. La cristiandat, humiliada. Europa, noquejada i dividida. Mai abans com aquell 29 de maig de 1453, Occident havia pres tanta consciència de la seva debilitat. 

No van ser els canons de llarg abast, l’arma més poderosa que s’havia fet servir fins aleshores en el camp de batalla. Ni la superioritat numèrica dels otomans. Tampoc no va ser la indiscutible determinació i genialitat de Mehmet II com a general, el que va fer caure amb estrèpit la creu de Santa Sofia. Va ser la desídia. El descuit d’una porta oberta a la muralla de Constantinoble, que els turcs van aprofitar per penetrar a la ciutat. Però, per sobre de tot, va ser determinant la negligència de les potències europees, que van abandonar Bizanci a la seva sort malgrat les súpliques dels seus governants, i van ser incapaces de predir l’emergència de l’Imperi otomà, el nou poder que amenaçava els vells estats hereus de Roma i canviaria les regles del joc a la Mediterrània. 

Durant els dos últims segles d’existència, Bizanci, que havia mantingut encesa la flama de la cultura i la ciència hel·lenística des dels temps de l’Imperi romà, va ser un moribund en mans del destí. L’organització de l’Estat, que a l’antiguitat tardana abastava una gran extensió de territoris a les dues ribes del Mediterrani, va entrar en una espiral de decrepitud accelerada a la baixa edat mitjana que va arrossegar tots els estaments de l’Imperi a la ruïna. Debilitat i impotent, l’Imperi romà d’Orient no va saber fer front a una conjunció de factors contraris que com un estol de voltors es van llançar sobre seu i van desmembrar-lo sense contemplació. 

Molt abans que els turcs fossin una amenaça, Bizanci va dessagnar-se combatent les nacions occidentals. A finals del segle XII, els mandataris europeus van projectar les seves ambicions sobre l’antiga capital, i fins i tot, amb l’excusa d’una croada a Terra Santa, van saquejar brutalment la ciutat i en van prendre possessió entre el 1204 i el 1261. Mentre la nació turca consolidava les seves posicions a l’Àsia Menor al segle XIV i projectava la seva expansió a Europa, Bizanci empitjorava la seva decadència immersa en guerres intestines i disputes religioses, omnipresents des del cisma amb l’Església de Roma (1054). 

L’Imperi bizantí –o romà, com en deien els seus súbdits– era hereu del gran patrimoni jurídic i cultural del món clàssic, bressol d’erudits, artesans i grans arquitectes, i també mantenia ben alt un dels dos braços del cristianisme... Però la seva situació era cada cop més desesperada, i perdia integritat territorial a mans d’antigues nacions rivals al Mediterrani, com genovesos i venecians, que s’aprofitaven del seu declivi i la seva necessitat, igual que Sèrbia i Bulgària. La pèrdua de sobirania alenava el sentiment nacionalista, però, quan el perill turc va ser insostenible, els emperadors de Constantinoble no van dubtar a oferir una cosa impensable fins aleshores: la reunificació de les dues esglésies per aconseguir el suport dels occidentals. 

Els basileus Joan V (1369) i Manuel II (1399) van viatjar en persona a Roma, París i Londres per reclamar ajuda econòmica i militar. Van ser rebuts amb tots els honors, però el seu esforç diplomàtic no va corregir la caiguda. La creixent presència turca a Europa des de mitjan segle XIV produïa una gran dispersió dels territoris de l’Imperi, i això deixava el govern en una situació tan insostenible que a molts estudiosos els sembla gairebé un miracle que pogués sobreviure fins a mitjan segle XV. 

Els emperadors ho sabien. I Europa, també: amb els recursos econòmics exhaurits, una població minvada i asfixiat pel comerç de la competència, l’Estat bizantí seguia sent l’epicentre del món grec, però ja només era un espectre del gloriós imperi que havia governat Justinià (segle VI), i que havia enlluernat el món amb la fabulosa basílica de Santa Sofia.

Occident acollia mentrestant amb tebior les insistents crides de socors de Bizanci. No és que no l’escoltés, però estava ocupat en els seus propis conflictes –la guerra dels Cent Anys en el cas de França i Anglaterra, o el Cisma d’Occident, en el cas de la Cúria catòlica– i només responia amb falses esperances i promeses que no complia, o no complia en la seva totalitat. L’única ajuda estimable dels prínceps europeus contra els turcs la va aconseguir en aquella època el rei Segimon d’Hongria, el 1396. Però l’Exèrcit, que va reunir 100.000 homes, i que havia estat convocat en forma de croada pels papes de Roma i Avinyó, va caure estrepitosament derrotat pel soldà Baiazet a Nicòpolis. A Constantinoble només la va salvar llavors l’atzar. 

Baiazet, que després d’aniquilar els croats s’estava preparant per assaltar la ciutat amb una força enorme, va haver de canviar de plans a l’últim moment per fer front a Tamerlà, conqueridor mongol, descendent de Genguis Kan, que amenaçava els seus dominis a l’Orient Mitjà a cop de cavalleria. Els exèrcits de Baiazet i Tamerlà van trobar-se a prop d’Ankara, però la batalla va acabar amb la destrucció de l’Exèrcit turc i la captura de Baiazet, que va morir presoner dels mongols. Aquest cop d’efecte va donar a Constantinoble mig segle més de pròrroga, però Bizanci no va ser capaç de canviar el rumb del destí. 

Ja abans d’assumir el poder, el 1451, el jove i impetuós soldà Mehmet II (net de Baiazet I) va obsessionar-se en la conquesta de la ciutat. L’ambiciós Mehmet, que tenia 19 anys quan va ser proclamat soldà, no podia dormir a les nits fent càlculs estratègics i plantejant tots els escenaris d’una batalla colossal. Malgrat que van cedir el 1204 per l’atac dels croats, a les muralles de Constantinoble se les considerava al seu temps les més poderoses del Mediterrani, l’últim bastió de la glòria malbaratada per l’Imperi. L’emperador romà Constantí el Gran, que va traslladar-se a viure a la ciutat el 330, la va dotar d’un perímetre defensiu que amb posteriors reformes i afegits va adquirir la fama d’inexpugnable. 

La ciutat, que havia arribat a ser la més poblada d’Europa amb més de mig milió d’habitants, tenia aleshores no més de 50.000 ànimes, però sempre s’havia sentit protegida. Malgrat tot, quan l’abril del 1451 el monarca osmanlí va ordenar construir una nova fortalesa a escassos quilòmetres, el terror es va estendre entre els seus habitants. Anticipant les intencions del soldà, l’emperador Constantí XI va llançar l’enèsima i desesperada crida a les nacions europees. I ho va fer, un cop més, oferint la unió incondicional de les esglésies, l’acceptació que exigia el Papa de Roma per proclamar que els enemics de la fe a Orient eren també els de tota la cristiandat: el pas previ a respondre amb homes i provisions de guerra. 

El prec del basileu va tenir efecte, però limitat. Roma va enviar un llegat amb tota la pompa i el desembre del 1452 la catedral de Santa Sofia va acollir una missa solemne per segellar el retrobament. Tanmateix, la majoria de l’estament ortodox no va acceptar públicament la subordinació a Roma. La culpava de la destructiva croada de principis del segle XIII, de la qual Bizanci seguia pagant les conseqüències. I aquest rebuig notori, que compartia la població i va estar a punt de provocar una guerra civil, va refredar també la motivació de Roma i els seus aliats per mobilitzar ajut militar. En el fons, malgrat l’acord, els líders de les potències occidentals feia temps que s’ensumaven que la derrota de Constantinoble era inevitable. 

Mentrestant, al seu nou quarter general, anomenat Boghaz-Kesen (‘talladora de l’Estret’), Mehmet havia començat a interceptar el pas de vaixells pel Bòsfor i ultimava els preparatius de la gran gesta amb què passaria a la història. Era un home calculador i cruel, però també molt culte: el nou soldà parlava sis idiomes i havia estudiat a fons l’estratègia de nombroses batalles.

Malgrat tot, per enfrontar-se a les millors muralles d’Europa, dissenyades per arquitectes que ja havien tingut en compte els grans setges de l’antiguitat, el soldà necessitava tenir visió i trobar solucions noves, no exclusivament un gran exèrcit. I aquesta possibilitat va presentar-se quan el va visitar a la cort un tal Orbó, tècnic hongarès especialitzat a fondre armes de foc. Orbó havia ofert els seus serveis en principi als assetjats, però l’emperador Constantí XI no tenia prou diners ni el material a mà per construir el que plantejava. L’arma que havia dissenyat, un canó de grans proporcions que llançava bombardes a un quilòmetre i mig, va convèncer de seguida el gran turc. El canó es va construir a Adrianòpolis (Esmirna) i va ser transportat 250 quilòmetres per terra. Centenars de bous es van emprar per dur la mortífera joguina nova del soldà fins a Constantinoble.

El 6 d’abril de 1453, Mehmet va desplegar la seva colossal força al nord de la ciutat, però l’emperador no es va deixar intimidar i va rebutjar l’oferta de rendició. Contra els 7.000 defensors que es parapetaven a les muralles, Mehmet va reunir més de 100.000 assaltants. 80.000 eren soldats turcs professionals, i la resta, mercenaris, aventurers i renegats cristians, forces d’avantguarda per cansar l’adversari. Al seu darrere entrarien en acció les forces d’elit otomanes, 15.000 homes a cavall (sipais) i 12.000 guerrers d’infanteria (geníssers).

Un cop oficialitzades les hostilitats, l’artilleria dissenyada per Orbó va començar a escopir foc sense parar. Les bombardes destrossaven una muralla que no havia estat dissenyada per fer front a una arma de tan gran calibre, però durant la nit els bizantins s’afanyaven a reconstruir com podien els trams més malmesos. 

La flota turca, mentrestant, s’havia desplegat als Dardanels, el mar de Màrmara i l’oest del Bòsfor per tallar l’entrada de reforços i subministraments a la ciutat, just davant d’una gran cadena tensada pels grecs entre Gàlata i Constantinoble, i que impedia l’accés dels turcs al golf conegut com el Corn d’Or. Però les més de cent vint naus turques no van poder evitar l’entrada de tres vaixells genovesos que formaven part del contingent promès pel Papa i un transport amb gra enviat per Alfons el Magnànim. Mehmet va posar en marxa llavors un altre pla colossal: va ordenar traslladar per terra la flota turca fins a l’interior del Corn d’Or. La missió va culminar amb èxit i va sacsejar la moral dels assetjats.

L’emperador va atorgar el comandament militar a Giovanni Giustiniani Longo, un genovès que havia reclutat un grup de 700 mercenaris i s’havia posat a les seves ordres. Giustiniani era considerat un expert en la defensa de ciutats assetjades i va aconseguir rebutjar els atacs malgrat l’enorme diferència d’efectius. El dia 28 de maig es va celebrar l’última i solemne missa a la catedral de Santa Sofia, cerimònia que va tenir reproduccions en forma de processons i altres actes religiosos a tots els racons de la ciutat. Amb la caiguda de la nit, la batalla que decidiria l’esdevenir dels segles estava servida.

A la una de la matinada, cent mil homes es van llançar amb armes, escales de corda i garfis contra tres punts simultanis de les muralles de Constantinoble, un xoc brutal, de gran magnitud i aires apocalíptics, que va servir d’inspiració a Tirant lo Blanc i El Senyor dels Anells. Sota el dring histèric de les campanes, els defensors sabien que lluitaven per la seva vida i la de les seves famílies, i per aquest motiu, a pesar que no havien descansat de feia dies, van ser capaços de repel·lir els dos primers atacs. Al tercer, malgrat tot, un grup de soldats otomans va aconseguir travessar la muralla exterior i passar al pati intramurs. I, de sobte, tota la sort amb què sempre s’havia aliat Constantinoble va desaparèixer. 

L’avantguarda otomana podia haver quedat atrapada al pati on els havia dut tanta excitació, pressionats pels companys d’armes que els venien al darrere i a mercè dels defensors replegats a la muralla interior. El destí, però, va voler aquest cop somriure als atacants, que van trobar per casualitat una porta oberta al cor de la ciutat. La Kerkaporta, com d'altres distribuïdes al llarg de la muralla interior, servia per portar subministraments als defensors del perímetre exterior, i algú havia comès la negligència de deixar-la sense tancar. 

Els turcs no van perdonar aquest descuit, ni les vides dels defensors. El comandant Giovanni Giustiniani va caure ferit de mort i va ser traslladat a una galera. Va ser un darrer cop a la moral dels defensors, que van córrer per les seves vides. El caos es va traslladar en pocs minuts al port, on la gent s’apilava fugint desesperadament. El cadàver de l’emperador, que va intentar contenir els turcs espasa en mà, no va aparèixer fins dies després, apilat entre milers de soldats morts.

Quan tota la resistència va ser aniquilada, els atacants es van lliurar a tres jornades de saqueig sagnant i implacable. Molts habitants es van refugiar en esglésies i santuaris, però els atacants en van tirar a terra les portes i van passar a fil d’espasa. El soldà Mehmet va entrar a la gran basílica de Santa Sofia i, després d’agrair l’ajuda a Al·là, va prendre possessió de la ciutat que avui, amb 15 milions d’habitants, és la més important de Turquia. 

Els tresors materials, les biblioteques antigues, els símbols religiosos i civils, tots els elements que identificaven el coneixement i el caràcter de Constantinoble, van ser arrencats i dispersats com a botí, en alguns casos, o malmesos per sempre, la majoria. Entre els que van poder escapar hi havia intel·lectuals i artistes que amb els seus coneixements van contribuir a la recuperació del grec clàssic i a l’eclosió definitiva de l’humanisme i el Renaixement. 

La caiguda de Constantinoble va produir una terrible impressió a tot el continent, i durant un temps va alimentar l’anhel de reparar el mal infligit a la fe cristiana. Però ni la unió de les esglésies, ni les exhortacions dels sobirans, ni la consciència d’un perill comú davant l’amenaça turca van agrupar Europa contra l’islam. L’Imperi otomà va seguir avançant, es plantaria a les portes de Viena en dues ocasions i dominaria la navegació al Mediterrani fins al segle XIX. L’edat moderna havia començat.