Van existir Romeu i Julieta?
Els dos amants del drama teatral de Shakespeare comparteixen nombroses similituds amb el matrimoni dels joves florentins Lorenzo Tornabuoni i Giovanna degli Albizzi
Romeu i Julieta, els dos joves enamorats de Verona que Shakespeare immortalitzà, no van existir mai, com tampoc no existia el concepte d'amor que traspua el drama. Però el dramaturg anglès prou que pogué inspirar-se en casos reals de joves de bona família italiana que dugueren una vida en harmonia, es trobaren rodejats de luxe, foren admirats i reconeguts, però moriren massa joves; parelles unides per l'amor a la bellesa però segellades per les tragèdies personals. Aquest és el cas de Lorenzo Tornabuoni i Giovanna degli Albizzi, jove matrimoni florentí de la darreria del segle XV, quan la ciutat bullia en plena efervescència renaixentista, sota el govern de Lorenzo de Mèdici, dit 'el Magnífic'.

El 3 de setembre del 1486, Giovanna degli Albizzi es disposa a abandonar el casal patern per traslladar-se a la residència del seu marit, el palau Tornabuoni. És una jove de 17 anys, cabells rossos, formes gràcils i ulls clars. Ha rebut una esmerada educació, digna de la filla d'un home, Maso di Luca degli Albizzi, que s'interessa per les lletres i les arts, llegeix clàssics com Terenci o Ciceró i adquireix obres de Filippo Lippi, el pintor florentí mestre de Botticelli. Una educació com correspon a una Albizzi, família antiga de patricis ennoblits que ha participat llargament en el govern de la república. Tot i que a l'inci del segle XV els Albizzi competiren amb els Mèdici pel poder i el domini de la república florentina, l'avi de Giovanna acabà casant-se amb una Mèdici i col·laborant en el govern de la principal família florentina. Giovanna és una dona admirada i elogiada pels cercles humanistes que envolten la cort de Lorenzo el Magnífic. Per la presència, la formació i les aptituds, encarna l'ideal de la bellesa.
L’elegant seguici que condueix Giovanna cap a casa del seu marit expressa que aquest no és un casament qualsevol. De fet, el mateix cap dels Mèdici ha actuat de mitjancer entre les dues famílies, i acompanyant els joves patricis que, ricament engalanats, porten Giovanna, hi ha un cavaller d’excepció: Íñigo López de Mendoza, comte de Tendilla i ambaixador dels Reis Catòlics.

Al palau dels Tornabuoni l'espera Lorenzo. Només té 18 anys, una edat molt jove perquè un patrici florentí es casi (no acostumen a fer-ho fins a la trentena). La seva família té una llarga trajectòria en la indústria i el comerç de la llana i les finances. El seu pare, Giovanni, ocupa la direcció de la Banca Mèdici a Roma, important sucursal des de la qual té els tractes amb el papat i s'ocupa dels interessos econòmics, polítics i artístics de la gran família florentina amb la qual està emparentat.
Giovanni Tornabuoni, a diferència del seu fill, és un home més interessat en els negocis que en les arts, però entén el foment artístic com un instrument perquè la família guanyi prestigi. Pocs anys abans del casament, patrocina la decoració de la capella major de Santa Maria Novella, l'església dels dominics a la qual la família es troba vinculada des de la seva fundació. Els frescos els executa un dels tallers més reputats del moment, el de Domenico Ghirlandaio, que tindrà per aprenent, durant poc temps, el gran Michelangelo Buonarroti. En consonància, Lorenzo Tornabuoni ha rebut una educació esmerada. L'ha introduït als idiomes clàssics qui és amic de la família i l'humanista florentí per excel·lència, Angelo Poliziano, poeta i filòleg que té cura de l'educació del jove Piero de Mèdici.

Lorenzo i Giovanna ho tenen tot per ser feliços. En un dels banquets de noces, hi assisteix el mateix Lorenzo el Magnífic. El matrimoni reparteix els seus dies entre el palau Tornabuoni, on el pare els ha cedit les estances més nobles, i la residència campestre, propera a la vil·la de Carreggi on els Mèdici havien instituït l'acadèmia neoplatònica, seu del pensament i l'estètica del renaixement florentí.
La vil·la d'estiueig dels Tornabuoni disposa de frescos d'Alessandro Filipepi, però a les estances privades de Lorenzo i Giovanna s'encarrega a Sandro Botticelli que pinti dues al·legories per als nous esposos. En la primera, Lorenzo és conduït de la mà per la gramàtica en presència de la filosofia i les altres arts liberals. En l'altra, Giovanna, que es troba en un jardí tancat -un jardí d'amor-, rep la visita de Venus i de les seves companyes, les tres Gràcies. També les estances que el matrimoni ocupa a la ciutat són remodelades i decorades amb gust exquisit. A les parets, hi pengen obres de Ghirlandaio i altres pintors que representen l’Adoració dels Reis, escenes mitològiques de la guerra de Troia i de les gestes de Jasó i els argonautes, o dues taules amb Apol·lo i Venus que remeten a les arts i l’amor que personifiquen els dos esposos.

La plena felicitat del matrimoni i de la família arriba l’11 d’octubre del 1487, dia en què Giovanna, amb 19 anys, els dóna l’esperat hereu: Giovannino. Un any després, es troba de nou encinta, però, de cop i volta, cap al mes d’octubre, emmalalteix i vint dies després mor, sense poder donar a llum. La desesperació s’abat damunt dels Tornabuoni, dels Albizzi i de totes les famílies conegudes. El món s’ensorra per a Lorenzo i sent que un desastre li ha caigut al damunt. Tots els honors són pocs per sebollir Giovanna al costat de la capella major de Santa Maria Novella. Durant la missa cantada dels funerals s’encenen un nombre extraordinari d’espelmes.
La mort de Giovanna commou Angelo Poliziano, que li redacta un epigrama en forma d’epitafi. També Lorenzo agafa la ploma per dir que Giovanna en vida fou estimada per molta gent, com ara ho serà de Déu altíssim. El marit es dol recordant la suprema bellesa i l’altíssima virtut de Giovanna; es queixa de la crueltat del destí i expressa la certesa que Déu tindrà pietat.
El record de Giovanna no abandona Lorenzo. No n’hi ha prou d’encarregar misses i pagar ciris. En una decisió poc usual a l’època, Lorenzo encarrega a Domenico Ghirlandaio un retrat pòstum de Giovanna i el col·loca a la cambra on Giovanna rebia les visites. A les acaballes de l’estiu del 1490, Lorenzo ordena que se celebri setmanalment una missa en memòria de Giovanna i que es faci durant cent anys.

Amb només 23 anys i una família tan curta en membres com rica en patrimoni, Lorenzo es casa en segones núpcies, a la darreria d’estiu del 1491. És ja un notable comerciant que treballa en les finances dels Mèdici a Nàpols i Lió. La seva segona esposa conviurà amb el retrat de Ghirlandaio i dels tres fills que li donarà, la petita durà un nom significatiu: Giovanna.
Tot fa pensar que tres anys després de la mort de Giovanna, la vida de Lorenzo torna a gaudir d’estabilitat. Florència continua governada pel seu cosí i Lorenzo Tornabuoni forma part de l’aristocràcia d’aquesta ciutat que busca l’esplendor i la magnificència. Tot sembla portar-lo a convertir-se en un personatge de gran rellevància.
Però el futur és incert. La nit del 6 al 7 d’abril del 1492 mor Lorenzo el Magnífic. El substitueix el seu fill Piero, amic íntim del Tornabuoni. Però Piero no és el seu pare. Sense mà esquerra ni diplomàcia, les tornes es giren contra els Mèdici. Piero, que serà conegut com 'el Desafortunat', ha de fugir de Florència el 9 de novembre del 1494. El seu palau és saquejat i els seus partidaris, detinguts. De res serveix a Lorenzo Tornabuoni amagar-se a les latrines de la casa d’un amic seu.
Lorenzo Tornabuoni, decaptitat
El març del 1495, el nou home fort de Florència, el franciscà Savonarola, proclama un perdó general que permet als Tornabuoni retornar a l’activitat. Però els lligams amb els Mèdici encara són massa forts. Giovanni mor a la primavera del 1497 i ara és Lorenzo qui encapçala la família i continua sent fidel a l’exiliat Piero. L’agost d’aquest mateix any, la Senyoria de Florència descobreix una conjura per fer-lo retornar. Lorenzo és detingut, acusat d’alta traïció i condemnat a mort. En cap moment nega la seva participació ni demana clemència, i així, la nit del 21 d’agost del 1497, 11 dies després de fer 29 anys, Lorenzo Tornabuoni és decapitat al peu de l’escala del pati del Bargello, el palau que fa de presó de la ciutat. Sense cap mena de cerimònia, enterren el cos al costat de les tombes del seu pare i de Giovanna. La pàl·lida mort ha reunit de nou els joves esposos.

Lorenzo i Giovanna no són Romeu i Julieta, però tamisats per la prosa de l’existència històrica s’hi assemblen molt. Els dos amants de Verona que protagonitzen l’obra de Shakespeare i el matrimoni florentí comparteixen nombroses similituds. La primera és una joventut interrompuda de manera tràgica. La segona, el pes específic de les rivalitats polítiques en les seves trajectòries. Romeu i Julieta moren perquè les seves dues famílies estan enfrontades. Lorenzo i Giovanna es casen per segellar un nou pacte entre famílies amigues dels Mèdici i Lorenzo mor, precisament, per defensar els interessos del bàndol polític al qual pertany. La mort de Romeu i Julieta converteix, paradoxalment, el seu amor en immortal. La història de Lorenzo i Giovanna ens queda immortalitzada per sempre a través de la pintura.
Comentaris