Roger de Flor va néixer el 1268, fill de Richard von Blum i d'una burgesa acomodada de Bríndisi. El seu pare tenia un càrrec de prestigi dins la cort del rei Manfred de Sicí­lia: n'era el falconer. Després que el papa desposseís el rei Manfred, els francesos es van ensenyorir del reialme, i el pare de Roger va morir poc després del naixement del seu fill, en oberta rebel·lió contra el nou rei Carles d'Anjou. La família de Roger va ser desposseïda de les seves principals fonts d'ingressos, i ell, la seva mare i el seu germà gran es van quedar a Bríndisi. En aquella ciutat que bullia d'acti­vitat, Roger trobava la manera d'oblidar-se de les estretors que passaven a casa.

Li agradava, sobretot, anar a voltar pel port: sempre hi havia moviment perquè era un punt de les rutes comercials que portaven a Grècia i l'Orient. Allà va ser, quan tenia vuit anys, on va conèixer el marsellès Vassall, un sergent de l'orde dels templers. Fra Vassall era el comanador d'una nau que estava fent llastar, que de tant veure Roger fent el mico amunt i avall del seu vaixell tot el sant dia, li va acabar agafant afecte. Un dia va proposar a la seva mare d'endur-se'l, amb la promesa de convertir-lo en un home de profit per a l'orde del Temple. La dona ho va veure bé, i al cap de poc Roger es va embarcar.

Fra Roger de Flor

Sota la protecció de Vassall, el nen va aprendre els secrets de la navegació a bord d'aquella nau que servia per trans­portar persones, bèsties i provisions cap a Terra Santa. Però no solament això, també va fer seves les tècniques de la pirateria: era perfectament lícit, i una pràctica habitual, assaltar vaixells de musulmans o de cristians que feien negocis amb l'infidel. Quan tenia 20 anys, Roger va de­manar de prendre els hàbits com a frare templer. Va fer els vots i li van donar la capa negra amb creu vermella que era pròpia dels frares sergents. No podia vestir la capa blanca dels frares cavallers, perquè no era de sang noble, però sens dubte s'havia guanyat el respecte de tots. Ben aviat el van fer capità, primer de la nau en què viatjava des de petit, i després del Falcó, el vaixell més gran de la Mediterrània, que els templers havien comprat als genovesos.

Gràcies al préstec d'uns amics genovesos, Roger va aconse­guir armar una galera que li deien l'Oliveta. Llavors va reunir una colla d'homes i es va dedicar a fer fortuna traficant amb mercaderies alienes amb un èxit espectacular: aviat tothom va saber que allà on Roger apareixia, la mar deixava de ser segura. Però les habilitats que l'havien convertit en un pirata temible, resolutiu i eficaç, també eren ideals per lluitar en qualsevol dels molts conflictes oberts a la Mediterrània, i es va convertir en un col·laborador cobejat per a molts governants. El 1299 va entrar al servei de Frederic II de Sicília, que estava en guerra amb el seu germà Jaume II d'Aragó.

Aquest conflicte fratricida l'havia provocat el tractat d'Anagni, signat quatre anys abans per trobar una sortida diplomàtica a la conquesta de Sicília per Pere el Gran, pare de Frederic i de Jaume, que havia arrabassat l'illa a la dinastia dels Anjou. Segons aquell tractat, Jaume II renunciava a Sicília; quan la recuperés de mans del seu germà la tornaria al papat, que al seu torn la cediria de nou a Carles II de Nàpols, comte d'Anjou.

Però els sicilians no tenien cap intenció de complir aquest acord: ells no volien el papat ni els Anjou, sinó l'infant Frederic. Per això el van coronar, i van buscar la manera de refermar la seva decisió. Una de les vies de pressió política era l'ús dels corsaris, pirates al servei dels governants, i aquí hi va entrar en joc Roger de Flor i la seva petita flota, disciplinada i eficaç, i formada sobretot per catalans i aragonesos, en gran part almogàvers. La seva feina era interceptar les naus enemigues, que tornaven a casa plomades i amb un missatge clar. Segons la crònica del seu amic i tresorer Ramon Muntaner, també actuava a les poblacions costaneres, on feia amics i enemics —als enemics els ho prenia tot, però normalment no els feia mal—, i quan arribava a Sicília es permetia ser generós amb tothom.

El seus bons serveis el van portar a ser vicealmirall

En algunes ocasions, Jaume II va reclamar compensaci­ons al seu germà Frederic II pels danys causats per Roger de Flor. També l'almirall Roger de Llúria, que anteriorment havia lluitat per Sicília, ara es trobava al bàndol contrari al del rei Frederic, i per tant també va rebre indirectament els perjudicis dels corsaris. Una prova d'això és que el 30 de setembre del 1302, els consellers de Barcelona van escriure al rei sicilià demanant-li que fes indemnitzar Berenguer Samuntada, que portava blat al rei de Nàpols per ordre de l'almirall de Llúria, i Roger de Flor li havia fet descarregar tota la càrrega a Sicília. Tot i que, a les cartes, les autoritats catalanes solien parlar d'ell com a frater Rogerius pirata, els sicilians no el veien pas així: els bons serveis prestats, el poder i els diners que havia aconseguit l'exfrare templer van empènyer el rei Frederic a donar-li dignitats, i va ser nomenat vicealmirall.

Aquell any 1302 va acabar feliçment per al senyor eminent de Roger de Flor: amb el tractat de Caltabe­llotta, Frederic va aconseguir que es reconegués la seva propietat vitalícia al tron (encara que no sota el nom de Sicília, sinó de Trinàcria, entre altres condicions). Però la pau, per als homes d'armes, només significa inactivitat, i per als governants, els guerrers aturats són un destorb o directament una font de problemes. Era el moment de canviar d'aires.

No volia esperar ni un moment, i el vicealmirall va aprofitar les noces entre Frederic i Elionor de Nàpols —un altre dels acords de Caltabellotta— per parlar amb el nuvi i exposar-li clarament el problema. El rei, tot i que els estava molt agraït, va entendre aviat que calia allunyar aquella tropa amb urgència, i per això estava disposat a ajudar-los a trobar un altre senyor. I van mirar a l'est: l'imperi Bizantí, enemic dels genovesos com ho eren els catalans, estava en un moment de debilitat.

Els faltaven tropes i lideratge militar per plantar cara als turcs, que se'ls estaven menjant el territori. Tan dèbils estaven, que Roger de Flor —potser també inflat pels seus èxits recents— no es va estar de res a l'hora de negociar, i des del Palau de Blanquerna de Constantinoble li van dir que sí a tot: sí a contractar-los amb un sou alt (quatre unces d'or al mes per cavaller, dues unces per genet i una unça per peó); sí a pagar quatre mesos per avançat, i a pagar cada quatre mesos; sí a donar-li la mà de la seva neboda Maria; i sí a nomenar-lo megaduc, o sigui: el càrrec here­ditari de cap suprem de la flota bizantina, el quart en jerarquia de l'Imperi.

Abans de trobar-se personalment, l'emperador li va enviar a Sicília el document que l'acreditava com a megaduc, a més de la vara, la senyera i el capell corresponent. A alguns membres de la cort se'ls van posar els pèls de punta quan ho van saber. A Roger ja l'havien conegut durant l'època en què era capità del Falcó, i també sabien prou bé com s'ho havia manegat com a pirata.

Amb el seu prestigi, a Roger de Flor li va ser molt fàcil reunir un exèrcit d'homes que el volguessin acompanyar en la defensa de l'Imperi d'Orient. N'eren més de 6.000, i més de la meitat dels quals eren almogàvers. Tots ells, amb les seves dones i fills, van salpar en tres naus, divuit galeres i altres embarcacions amb destinació a la ciutat de Constantinoble (ben proveïts pel rei Frederic de bescuit, formatge, carn salada, alls i cebes). Malgrat que els almogàvers eren gent senzilla i rude, d'aspecte descurat i ferotge, peluts, bruts i colrats, també els acompanyaven alguns cavallers catalans i aragonesos i altra gent d'armes. Per exemple, els altres comandants de la tropa: Corberan d'Alet, Ferran Aunés, Ferran Ximenes d'Arenós o Ramon Muntaner. Altres cavallers, com Bernat de Rocafort o Berenguer d'Entença, tenien assumptes que els retenien en aquell moment, però van prometre que s'incorporarien més tard al que ja es coneixia com la Gran Companyia.

L'entrada a la capital de Bizanci va ser triomfal. Van ser rebuts amb grans honors per l'empe­rador Andrònic II Paleòleg i pel seu fill i emperador associat, el jove Miquel IX. Amb tots va parlar animada­ment —Roger de Flor dominava el grec des dels temps en què navegava en el Falcó. Però no tothom veia amb bons ulls aquesta arribada. Dins de la cort, alguns tenien por que aquell nouvingut prengués el control de l'Imperi, i fora de la cort, als genovesos que vivien a la ciutat i tenien una gran influència, tampoc no els feia cap mena de gràcia que els seus rivals comercials, els catalans, arribessin amb tant de poder a Constantinoble.

A Roger de Flor li havia sortit tot molt bé: no solament tenia un contracte per al seu exèrcit, sinó que havia aconse­guit emparentar-se personalment amb la nissaga Paleòleg i tenia un títol que era hereditari. Tot semblava al sac i ben lligat perquè aquell aventurer sense arrels nobles entrés a l'alta societat bizantina. Així, poc després d'arribar, es va casar amb Maria de Bulgària, filla de la germana d'Andrò­nic, Irene, i del rei búlgar destronat Joan III Assan.

La princesa Maria era molt bonica i tenia només 16 anys. Roger en tenia 37, però sembla que aquest enllaç amb finalitats polítiques va arribar a ser alguna cosa més: la parella van arribar a tenir bona relació, i també hi havia bona sintonia amb la sogra i els cunyats. La festa de casament, però, no va ser precisament de conte de fades: alguns genovesos molestos, dels molts que vivien al barri de Pera de Constantinoble, van provocar un incident i als almogàvers els va faltar temps per respondre-hi. Si el megaduc no hi arriba a intervenir, els seus homes, que ja havien fet una gran matança, haurien arrasat sencer aquell barri de mercaders.

L'emperador va entendre aquell conflicte com un avís del que podia ocórrer si aquella tropa passava gaire dies desvagada, i els va enviar a l'Àsia Menor, a la primera missió. Al cap de només vuit dies, la Companyia ja havia fet fora els turcs del cap de l'Artaqui, en una batalla ràpida i contundent en què, segons les cròniques, no va quedar viu cap home que tingués més de deu anys, i els nens i les dones turcs van ser fets esclaus. Van recuperar les terres de l'Artaqui per a Bizanci i van enviar gran part del botí a Constantinoble. Amb aquella primera batalla ja van donar a conèixer quin tipus d'exèrcit eren. La majoria de comba­tents anaven a peu (més endavant es van haver d'associar amb els conversos turcoples per suplir la manca de gent a cavall), i duien armament lleuger: una espasa, dards i una javelina o llança lleugera.

Segons els grecs, el seu punt feble era la dificultat per as­saltar fortaleses, fins i tot quan utilitzaven màquines de guerra (a vegades feien servir una senzilla escala amb rodes protegida per pells de bou). Però el que els feia remarcables era la capacitat tàctica, plena d'intel·ligència i enginy. Els agradaven el factor sorpresa i els estratagemes insòlits: en una batalla van inundar una plana perquè els cavalls dels enemics s'hi quedessin enfangats, i en una altra ocasió van deixar lliures els seus animals i s'hi van amagar enmig, per atacar els enemics quan aquests creguessin que tenien un botí fàcil. A l'Artaqui, com va ser habitual, les armes més utilitzades van ser els dards, i finalment desmanegaren els turcs amb una càrrega impetuosa.

Després de guanyar la batalla, es van quedar a la zona a passar l'hivern, i la convivència amb la gent del país no va ser fàcil. Els van acusar de robar, de maltractar-los i de fer-los treballar com si fossin els seus esclaus. La fama de gent cruel els va perseguir sempre, però les vic­tòries eren tan aclaparadores que feien petits els escàndols. Mentre es concentraven per la campanya del 1304, els almogàvers es van crear un enemic incòmode: els alans. Aquests mercenaris nò­mades, que venien del Caucas, estaven molestos perquè deien que se'ls pagava menys que als catalans. En un enfrontament entre els dos grups va morir el fill del seu cap, Geórgios Girgon, i aquest va jurar venjança.

Entre abril i setembre del 1304 van continuar els èxits militars: van derrotar els turcs a Germe i Kybistra, els van obligar a aixecar els setges de Filadèlfia i Tira i els van expulsar fins més enllà de les muntanyes del Taure, a l'est de la península d'Anatòlia, on va haver-hi una gran batalla. Bernat de Rocafort ja havia arribat, com havia promès, i havia aportat mil dos-cents homes més. La Companyia, ara instal·lada a l'altre cantó del Bòsfor, a Gal·lípoli, s'anà fent més gran durant l'hivern del 1304-1305: s'hi va sumar Berenguer d'Entença, amb mil tres-cents efectius més. Entença era gairebé el representant oficial de Jaume II: Roger de Flor i la seva companyia eren tan efectius, que no era estrany creure que la corona catalana se'ls volgués fer seus. A més a més, se sospitava que els dos germans sobirans, Jaume i Frederic, estaven interessats en l'Imperi sencer.

La malfiança entre totes dues parts creixia: Andrònic es debatia entre l'esverament que li provocaven els disturbis dels almogàvers i el gran avantatge que li donava la seva força militar. Al cap i a la fi, estava recuperant els "trenta dies de terres" que havia perdut a mans dels turcs. Després de negociacions molt tenses, va acceptar la cessió en feu a Roger de Flor de totes les possessions bizantines de l'Àsia Menor tret de les ciutats. I donar-li un honor encara més alt: el de Cèsar, a canvi de renovar el seu compromís de lleialtat. Pel seu cantó, Berenguer d'Entença —tot i ser molt qüestionat per la seva actitud arrogant envers els bizantins— va prendre el càrrec de megaduc.

A la fi de l'hivern, la Companyia havia de tras­lladar-se a Anatòlia per continuar les seves cam­panyes. Roger de Flor va creure que, abans de mar­xar-hi, havia d'anar a dir adéu a Miquel i així va ser com es va organitzar un banquet de comiat. La seva esposa, que estava embarassada, i la seva sogra van intentar de fer-lo desistir, però no el van poder convèncer. El que va passar en aquell malaurat sopar ja s'ha explicat, però la nit del 30 de maig del 1305 no solament Roger va resultar mort a Adrianòpolis: els tres-cents homes que l'acompanyaven també van morir a mans dels alans i els turcoples pels carrers de la ciutat. D'aquell bany de sang, només se'n van salvar tres homes, que es van enfilar a un campanar i es van defensar amb tanta valentia que Miquel els van perdonar la vida.

La cacera indiscriminada de catalans va continuar per tot Grècia. La major part dels almogàvers i la resta de catalans es van refugiar a Gal·lípoli (actual població turca de Gelibolu), on van resistir el setge. Els bizantins creien que si escapçaven la Companyia dels seus líders podrien destruir-la, però més d'un es devia penedir d'haver-ho intentat. Un estol de vaixells comandat per Berenguer d'Entença va sortir a l'exterior per iniciar la terrible Ven­jança Catalana. Destruint i cremant viles, sense respectar vides ni béns, els almogàvers escampaven el terror per allà on passaven. En plena revenja, Entença va caure presoner i Bernat de Rocafort es va erigir en cabdill de la Companyia. Poques setmanes després de la mort de Roger de Flor, els almogàvers es van reunir de nou a Gal·lípoli, per fer front a l'exèrcit bizantí més gran que es recordava en temps.