La persona clau era el mestre d’aixa, també anomenat 'fuster de ribera'. Ell dirigia l’obra, des del moment de rebre l’encàrrec del client fins al lliurament. El mestre d’aixa fixava les característiques que havia de tenir, s’ocupava del disseny, escollia els materials -des del tipus de teles fins a la mida dels claus- i buscava els equips de treballadors que havien de participar en cadascuna de les fases del procés.

Llavors arribava la prova de foc: posar el vaixell a l’aigua. Si tot funcionava bé, era hora de posar-hi les veles -normalment de cànem i cotó- els rems, l’artilleria i tota la resta. I ja només quedava el toc final: la feina dels artistes que pintaven i decoraven les sales i que donaven personalitat a la nau amb el mascaró de proa. Finalment, si amb el pas del temps i de les guerres alguna nau quedava malmesa, se n’aprofitava el que es podia per fer-ne de noves. Algunes galeres, les grosses, feien fins a 50 metres d’eslora. Per això era important disposar d’un bon espai per construir-les i guardar-les.

A Barcelona, els mestres d’aixa treballaven a la Drassana, més tard coneguda com a Drassana Vella, a la zona del Regomir. Allà construïen les galeres per a la ciutat o per a la corona, les dues propietàries de les instal·lacions. Però el 1243 Jaume I va pensar que era millor construir unes drassanes reials perquè ell pogués prendre decisions sense haver de consultar amb cap soci. Va reservar un espai a l’extrem de la ciutat, a les Hortes de Sant Bertran, tocant a la Rambla. La construcció de les noves drassanes requeria l’ajut econòmic de les institucions públiques, i finalment va ser Pere el Gran, el fill de Jaume I, qui va començar les obres el 1282.

De fet, per a la construcció de vaixells no era necessari un lloc gaire especial: la platja era un espai més que comú per fer-ne. Però aquell projecte era molt ambiciós, havia de ser el lloc on es construïssin els estols reials que durien el nom de Pere el Gran a terres llunyanes. El resultat van ser les Drassanes Reials, on es feia tot el que tenia a veure amb els vaixells: la construcció, la reparació, el desballestament i l’’aparcament’ de les galeres durant els mesos de fred en què no podien sortir a navegar.

Les Drassanes Reials de Barcelona van ser la gran fàbrica de galeres que necessitava la Corona d’Aragó en plena expansió per la Mediterrània. Durant molts anys es va pensar que eren les drassanes medievals més grans i completes que es conservaven arreu del món. Però les excavacions de l'any 2012 van evidenciar que, a finals del segle XVI, sobre l’antic edifici medieval es van aixecar unes noves drassanes que es corresponen a l'edifici actual.

La gran sala gòtica de vuit naus que veiem actualment data del segle XVI, tot i que manté l'estil gòtic original. És un espai ample i molt lluminós gràcies als grans finestrals i cobert amb sostre de fusta. Actualment l’edifici és la seu del Museu Marítim de Barcelona, i és el monument històric més representatiu de la façana marítima de la ciutat,. El conjunt inclou també el baluard i el portal de Santa Madrona, l'únic portal que es conserva de la muralla medieval de Barcelona.