Islàndia és una nació molt jove. Va viure al marge de totes les invasions i guerres durant segles. Algunes fonts literàries parlen que els primers a habitar-la van ser uns monjos irlandesos al segle VIII. El que se sap del cert és que el primer a passar un hivern a l’illa va ser el suec Gardar Svavarsson el 870, i qui s’endugué la glòria de ser el primer colon nòrdic a instal·lar-s’hi va ser l’explorador noruec Ingólfur Arnarson el 874. Començava l’edat de l’assentament. Durant aquest període, que es va allargar fins a la constitució de l'Alpingi, el Parlament, un grup nombrós de noruecs van navegar amb els seus característics drakars vikings fins a l’illa, fugint de la dominació política i econòmica del rei Harald I, que els ofegava amb impostos.

Hi anirien també escocesos i irlandesos que majoritàriament van acabar fent d’esclaus dels primers colons i que van aportar la seva influència celta a aquella incipient cultura. La població a mitjan segle X arribava ja als 40.000 habitants.

La saga de Nial descriu una societat governada per una espècie de democràcia aristocràtica on els vikings noruecs van esdevenir els caps dels clans. Ara bé, les decisions comunes les prenien en les 'vorþing' o assemblees locals, que finalment van acabar desembocant en l’Alpingi. En aquest nou sistema, les lleis no s’escrivien sinó que eren memoritzades pel 'lögsögumaður' o 'lector de llei', un càrrec que tenia mandats de tres anys i que corresponia al funcionari de més rang.

Així, l'any 930 Islàndia va veure el naixement del seu Parlament, l'Alpingi, que literalment significa 'assemblees de les tribus', a la vall del þingvellir, el mateix punt geogràfic on es va formar geològicament l’illa. Aquest punt es troba a uns 40 quilòmetres de l’actual capital, Reykjavík, i també és el lloc exacte on convergeixen les plaques tectòniques d’Euràsia i l’Amèrica del Nord, i des d’on es fa visible la dorsal mesoatlàntica.

El consell de dret i els caps dels clans
La trobada es feia a mitjan juny, al voltant de l’anomenada Roca de la Llei, símbol d’Islàndia. A la sessió, que s’allargava fins a dues setmanes, hi podien assistir tots els ciutadans que respectessin la llei, els quals s’instal·laven als campaments temporals que es muntaven per a l’ocasió.

El cor de l’Alpingi era el 'Lögrétta' (el consell de dret) i estava format pels 'goðar' (els caps dels clans) i a vegades els líders religiosos. Tots ells anaven acompanyats per assessors sense dret a vot. Durant les reunions es promulgaven normatives, s’impartia justícia, es tancaven negocis, es pactaven matrimonis o es declaraven treves per evitar lluites que endurissin encara més les condicions de vida d’aquesta terra tan freda i volcànica. Al principi tot s’aprovava per majoria simple, però posteriorment les trobades es van convertir en trimestrals i era necessari el vot de 31 jutges dels 36 que hi participaven.

Algunes de les normatives que es van aprovar van ser molt avançades per l’època, com les que van legislar en favor dels drets de les dones o els infants. Tanmateix, la violència imperava i els judicis per delictes greus eren constants. Sabem per aquests relats que, davant un assassinat, els familiars de la víctima podien venjar-se o recórrer a les 'vorþing' per jutjar l’assassí. Si s’optava pel darrer cas, es podia pactar una indemnització o proscriure el culpable (fet que donava via lliure a qualsevol per matar-lo impunement).

Potser per això, els clergues que també hi vivien consideraven els ciutadans pagans com a salvatges i primitius; de fet, aquest període ha estat associat a la pirateria sense control, als saquejos, les violacions i les cremes sistemàtiques. Tanmateix, la cultura vikinga va fer importants avenços en matèria de comerç, tecnologia o art que han quedat ocults sota el clixé de les bèsties vestides amb pells i cascs amb banyes, promoguts pel cinema i la literatura. La realitat és que aquells primers islandesos eren un poble independent que vivia de la terra i del que aconseguien caçant, pescant, comerciant. Els saquejos els reservaven per a l’estiu, quan els homes marxaven a terres llunyanes.

L’any 1798, els penya-segats de þingvellir van ser testimonis de la celebració de la darrera gran assemblea de la història d’Islàndia. El 1260, els habitants de la 'terra del gel' s'havien vist obligats a jurar lleialtat al rei noruec Haakon, i amb la creació de la Unió de Kalmar (formada per Noruega, Dinamarca i Suècia) van passar a estar sota la tutela del rei danès. Va ser aquest qui va abolir l’Alpingi, que no va ser reinstaurat fins al 1845, llavors ja com a òrgan consultiu de la monarquia danesa i amb seu a Reykjavík. Tres dècades més tard, amb el sorgiment d’un moviment nacional d’independència cada vegada més potent, l’illa va obtenir una Constitució i un govern amb algunes competències que va anar ampliant amb els anys, fins que el 1918 es va rubricar un acord amb el qual es reconeixia l’illa com un estat sobirà amb unió personal amb Dinamarca.