El primer candidat era Harold Godwinson de Wessex, que no tenia cap dret hereditari sobre el tron, però era fill del senyor saxó més poderós d’Anglaterra i va ser escollit per la resta de nobles del país com a pròxim monarca. El segon candidat era Guillem de Normandia, emparentat amb la casa reial d’Anglaterra per part de mare, que assegurava que Eduard l’havia escollit com a successor. I el tercer era Harald Hardrada, el poderós rei viking de Noruega, que senzillament va veure l’ocasió madura per augmentar el seu imperi, reclamant el compliment d’un antic pacte.

Harold Godwinson és nomenat rei
El 6 de gener del 1066, l’endemà d’enterrar Eduard el Confessor, Harold Godwinson va ser nomenat rei. Els cronistes sostenen fins a tres versions diferents: uns diuen que la corona li havia estat confiada perquè la traspassés a Guillem de Normandia; d’altres diuen que la va prendre per la força, i encara uns altres asseguren que el mateix Eduard l’havia triat com a successor, conscient que era el candidat més fort de tots. Sigui com vulgui, els normands insistien que Guillem havia estat l’elegit. La guerra era tan imminent com inevitable. El primer que va fer el duc de Normandia va ser presentar el seu cas davant el papa de Roma, Alexandre II, argumentant que l’Església anglesa necessitava ser reconstruïda. Aquest va donar la seva benedicció a la causa de Guillem i li va fer arribar una insígnia papal, a més d’un anell amb un cabell de Sant Pere. Llavors la posició política del duc al continent era immillorable, amb molts aliats i cap rival important, de manera que va afanyar-se a aparellar una flota gegantina per envair Anglaterra.

El germà de Harold Godwinson s'alia amb el seu enemic, el viking Harald Hardrada
Mentre Normandia es preparava per a la guerra, la primera pedra a la sabata del nou rei anglès va aparèixer més a prop, i portava la seva mateixa sang. El seu germà Tostig, al qual havia desterrat del seu comtat al nord del país, retornava amb seixanta vaixells i es dedicava al pillatge per tota la costa. Quan Harold II va mobilitzar l’exèrcit i la flota, Tostig no va dubtar a aliar-se amb el noruec Harald, l’altre candidat al tron.

Mentrestant, conscient que l’intent de desembarcament seria molt arriscat, Guillem de Normandia retardava l’atac. Segurament esperava que les guarnicions defensives desplegades a la costa anglesa es quedessin sense provisions. A l’agost la flota s’aplegava a les costes normandes, a la desembocadura del riu Dives i en alguns ports adjacents. El campament devia ser immens, ple de guerrers i cavalls, però també de servents, cuiners, armers, mariners... Probablement uns 10.000 homes van acampar allà durant un mes. Els cronistes parlen d’entre 696 i 776 vaixells.

Efectivament, el 8 de setembre les tropes de Harold II es van quedar sense abastament i el rei va haver de desbandar el seu exèrcit. Havia arribat el moment que esperaven els invasors normands. Però mentre el rei mirava cap al sud, l’amenaça es va materialitzar a l’altra punta del país. Una flota noruega d’entre 300 i 500 vaixells es va unir al seu germà i enemic Tostig i van navegar costa avall, saquejant tot el que trobaven al seu pas. De camí a la ciutat de York van topar amb un exèrcit aplegat pels nobles Edwin i Morcar. La batalla de Fulford va ser un enfrontament sagnant, amb uns 5.000 homes per bàndol, fins que els saxons se’n van haver de retirar. Els noruecs van entrar a York i en van acceptar la rendició.

Harold II es va assabentar de la invasió i va ordenar de nou la reunió de l’exèrcit. Dues setmanes després va decidir anar a l’encontre de l’enemic amb les tropes que tenia disponibles. Avançant per l’antiga carretera romana, van cobrir una distància de tres-cents quilòmetres en cinc dies. A l’alba del 25 de setembre, van fer cap al campament noruec. Els vikings no s’esperaven l’atac i estaven completament desprevinguts. No sabem quants homes van lluitar a la batalla de Stamford Bridge, però no podien ser gaires: els noruecs havien estat força delmats a Fulford, i els saxons havien avançat massa ràpid des del sud per tractar-se d’un gran contingent.

Conta el cronista Snorri Sturrlson que, abans de la batalla, el mateix rei Harold i vint dels seus homes van cavalcar cap a l’enemic per demanar- los la rendició. Oferia al seu germà Tostig una tercera part del regne si es rendia. Quan aquest va preguntar què rebria el noruec Hardrada, la resposta va ser lapidària: set peus de sòl anglès, o potser una mica més, ja que era més alt que la majoria d’homes...

La primera victòria de Harold
A continuació, ens podem imaginar el terrible xoc d’infanteria. Els saxons van trencar la formació defensiva dels vikings en un mà a mà ferotge, fins que l’arribada de reforços des dels vaixells els va posar les coses ben difícils. Però aquests arribaven a marxes forçades i carregats amb l’armadura, i de seguida els va doblegar el cansament. Hardrada, Tostig i altres caps van caure, i en arribar la nit els vikings es van desbandar. Només van caldre vint-i-quatre vaixells per repatriar-ne els supervivents. Però els anglesos també havien sofert moltes baixes, i el sud estava totalment desprotegit. Harold no podia celebrar la victòria: l’1 d’octubre, un missatger l’informava que Guillem de Normandia havia desembarcat a Sussex.

L’11 d’octubre de 1066, Harold va marxar a l’encontre dels normands amb tots els homes disponibles. Potser volia fer com amb els vikings i sorprendre l’enemic al seu campament, o potser volia controlar el coll d’ampolla de la península per aturar l’enemic mentre reforçava les seves tropes. No ho sabrem mai, perquè aquest cop va ser Guillem qui va prendre la iniciativa. Estava informat que els saxons ja eren allà, i llavors el campament va alçar-se en armes i així va romandre tota la nit.

La posició estratègica de l'excèrcit saxó
Abans de sortir el sol, el dissabte 14 d’octubre, Guillem va assistir a missa, va prendre el sagrament i es va penjar al coll la relíquia que li havia enviat el papa. Estava decidit a trobar Harold en camp obert i a colpejar primer. Després d’una hora  de marxa, els primers homes van arribar al turó de Telham i allà els dos exèrcits es van adonar de la presència enemiga, ben a prop uns dels altres, a poc menys d’un quilòmetre. La posició dels saxons era excel·lent defensivament: bloquejava totalment el camí cap a Londres dalt la carena d’un turó, en l’únic indret on s’eixamplava el terreny després del pas estret del camí entre els marges de dues torrenteres. L’enemic no el podia envoltar pels flancs, i només podia passar amb un atac frontal turó amunt. La posició era òptima, però entre les tropes de Harold no hi cabia ni una agulla.

La batalla començà pels volts de les nou del matí, a so de les trompetes de guerra. Els arquers normands van llançar una primera onada de fletxes, que disparada turó amunt va resultar ben poc efectiva. Aleshores la infanteria va provar d’acostar-se a l’enemic i va ser rebuda per una pluja de javelines, destrals i projectils de fona. Quan les dues línies van xocar, van fer-ho amb una violència extrema.

Però Guillem veia que no podia obrir esquerdes en la posició dels defensors, i va enviar la cavalleria en suport dels seus homes. L’aire es va omplir de renecs i grunyits, del soroll de les armes xocant, dels xiscles dels ferits i els renills dels cavalls. Els saxons van poder mantenir l’ordre enmig del caos, resistint els embats, mentre el peatge en morts i ferits afectava seriosament el flanc esquerre de l’atac normand, que es va desbandar. El pànic es va apoderar del centre, massa exposat, i els homes van començar a recular. Va córrer la veu que el duc de Normandia havia caigut, mentre els saxons descendien del turó corrents, a l’encalç dels fugitius, que massacraren als marges del torrent.

L'estratègia guanyadora
Guillem va reaccionar amb rapidesa: es va treure el casc per conjurar el rumor de la seva mort i, cridant que encara era viu, va cavalcar entre els seus homes recordant-los que no hi havia cap escapatòria possible. Aleshores va comandar un grup de cavallers cap al flanc esquerre i allà va esmicolar els combatents anglesos en un contraatac decisiu. Llavors es va adonar que l’única manera de desorganitzar l’enemic era fer-lo baixar de la seva posició i va organitzar simulacres de fuga entre els seus genets. Quan els cavallers giraven cua, els saxons es deixaven portar per la calor de la batalla i els perseguien corrent, en un error fatal que va costar moltes vides. Però les hores passaven, i encara que molts saxons haguessin caigut, encara es mantenien ferms dalt del turó. També entre els normands el cansament d’homes i bèsties era molt gran. Havia arribat l’hora de l’assalt final.

El duc va concertar totes les seves forces disponibles per intentar trencar la línia enemiga per darrera vegada. I precisament en aquell moment el rei Harold va caure mort, conta la llegenda que per una fletxa clavada a l’ull. Amb la seva desaparició, la resistència saxona va començar a trontollar, i part dels homes van fugir cap a la seguretat dels boscos propers. Els normands van tenir per fi l’ocasió de posar els peus sobre el turó: van pujar pels francs de la línia, i van anar pressionant cap al centre fins que van delmar els defensors.

Els normands van imposar la feudalització completa de la societat anglesa, però van conservar moltes de les institucions saxones que ja funcionaven al país, com les formes de govern local, el segell reial, el mandat judicial del monarca o les seques que encunyaven monedes de qualitat. Les terres dels nadius morts o fugits van passar a mans de senyors normands i dels seus aliats bretons i flamencs, que van ocupar també posicions a l’Església i van construir molts castells i catedrals. Els anglesos eren considerats perdedors, però l’idioma va sobreviure gràcies a la magnitud de parlants que encara conservava. Guillem va morir el 1087, quan combatia una revolta a la seva terra natal. Però els seus descendents seien al tron d’Anglaterra, que mai més no tornaria a patir una invasió estrangera.