Entre la darreria de l'hivern i la primeria de la primavera del 1431, Segismon de Luxemburg, emperador d'Alemanya, rei d'Hongria i de Bohèmia, armava cavaller de l''Orde del Drac' a Vlad, un noble romanès de 35 anys. Aquest home, que entrava a formar part d'un grup militar creat per a combatre els turcs (perillosos enemics polítics i de la fe que des de feia tres dècades sacsejaven l'Europa oriental, al sud del Danubi), també fou distingit amb el títol de príncep o voivoda de Valàquia, regió fronterera de vital importància en aquell enfrontament entre l'Europa cristiana i el poder de la mitja lluna. El nou príncep de Valàquia aviat fou conegut amb el nom de Vlad II Dracul; és a dir, Vlad 'el Drac', en referència a l'orde militar. Un sobrenom de procedència llatina que ocasionà una primera confusió en ésser assimilat al romanès. Perquè en aquesta darrera llengua, el substantiu 'drac' significa 'dimoni', i Vlad Dracul podia ser traduït com 'Vlad el Dimoni'.

El príncep de Valàquia governava un territori de frontera, el coixí que Hongria podia oposar a la creixent força dels trucs, i guerrejava, pactava i traïa amb un únic objectiu: mantenir la independència i el poder enfront de la corona hongaresa o l'altra gran potència de la zona, l'imperi Otomà. Vlad Dracul no deixava de ser un noble atrapat entre les seves pretensions de sobirania i el tauler internacional. El rei d'Hongria li havia donat un feu perquè fou vassall seu, però el poder turc l'obligà a plegar-se davant els otomans. Per això, a les acaballes del 1447, Vlad es veié enfrontat al regent hongarès, Joan Hundyadi, l'home que en els darrers anys comandava la defensa cristiana contra l'infidel. Enemic i aliat, segons les circumstàncies, Hunyadi era rival del voivoda.

Retrat de Vlad II Dracul, el príncep de Velàquia

La sort no afavorí Dracul. Precipitadament, fugí de la capital de Valàquia, Tirgoviste. El seu fill gran, Mircea, no va poder escapar-se'n i fou executat. Vlad tampoc no arribà gaire lluny. Conegué un final ignominiós per a un noble: morí apallissat prop de Bucarest, quan només 60 quilòmetres el separaven dels dominis salvadors dels otomans. Si va rebre cristiana sepultura, la seva tomba no ha estat mai trobada. La notícia d'aquest final tràgic arribà a l'inici del 1448 a la cort del soldà Murat II. Amb ell es trobaven dos fills del difunt, convidats i ostatges que fins llavors havien assegurat el manteniment de la fidelitat del voivoda de Valàquia. Eren Vlad i Radu.

Així, en el tauler de joc dels Balcans, Murat decidí jugar una nova peça. Valàquia havia estat lliurada a un príncep més fiable per als hongaresos, Vladislav II. El soldà, però, donà suport a les pretensions dinàstiques del fill i ara hereu de Dracul, Vlad, que seria conegut com a Vlad III 'Draculea'; és a dir, fill de Dracul, i que la història recordarà més aviat com el fill del diable que no pas del drac. Vlad també seria batejat amb un altre sobrenom: el de 'Tepes' ('l'Empalador').

Per què el soldà i el regne d'Hongria tenien tant d'interès en el principat? En aquesta meitat del segle XV, Valàquia no era la zona arraconada, arcaica, misteriosa i ignota que Bram Stoker va conèixer i descriure al XIX, quan viatjà a Transsilvània. Des del 1389, quan la noblesa sèrbia fou derrotada pels turcs a Kosovo, Valàquia i Moldàvia esdevingueren dos principats de gran importància estratègica. Amb els otomans senyorejant les terres al sud del Danubi, la defensa de Valàquia resultava de vital importància per a impedir la invasió de Transsilvània i obrir als enemics la porta sud d'Hongria. D'altra banda, el principat tenia un interès comercial regional gens menyspreable.

A les acaballes del 1448 i amb el suport dels exèrcits del soldà, Vlad III cavalcava cap al territori cobejat. Aconseguí entrar a la capital i erigir-se en príncep. Per poc temps. Aviat retornà el voivoda Vladislav II i el foragità. El fill de Dracul provà d'aconseguir, de nou, suport a la cort otomana (en pagament per l'ajuda inicial, els havia cedit el territori de Giurgiu), després dels últims èxits militars, però, el soldà ja no necessitava el príncep. La debilitat havia obligat Vladilslav II a fer-se tributari de la mitja lluna.

Amb 18 anys, Vlad Draculea no es resignà a un destí sense poder. Abandonat per la cort otomana, va buscar aliats entre els nobles cristians i les poderoses ciutats comercials dels territoris veïns, esperant la seva oportunitat. I aquesta arribà el 1453, després que el nou soldà Mehmed II envaís Constantinoble, la ciutat que durant 1.000 anys havia representat la continuïtat del llegat de l'imperi Romà.
L'impacte psicològic de la caiguda de la capital bizantina fou gran entre les nacions cristianes. Tot indicava que els infidels intentaren conquerir Europa amb renovades ànsies. Més que en altres ocasions, Hongria necessitava homes capaços de donar-ho tot perquè no tenien res a perdre. Era la circumstància de Vlad, que així s'apropà a la cort. El regne volia major control sobre les zones frontereres i Vladislav II, voivoda de Valàquia, es trobava incòmode amb les noves pretensions reials. En aquest huracà de desavinences i flaqueses, Vlad aprofità l'ocasió. A les acaballes del juliol del 1456, quan l'amenaça turca havia quedat momentàniament aturada, es llançà sobre Valàquia i la conquerí. Tenia 25 anys i era un home educat en el ressentiment, desconfiat de tot i de tothom, convençut que només l'ús extrem i la manifestació de la força li assegurarien l'obtenció de tot el poder.
 

Començaren a aparèixer altres pretendents al càrrec. Vlad no podia permetre que regions i ciutats veïnes els donessin suport. La primavera del 1457, s'endinsà per Transsilvània i anorreà les ciutats de Kronstadt i d'Amlas. No perdonà la vida a ningú. Els que no moriren cremats, van morir empalats, incloses les dones i els nens. A l'inici del 1459 capturà una caravana de comerciants que no havia seguit les seves lleis sobre mercats: tots els components, uns 600, patiren el suplici mortal de l'empalament. Durant la Pasqua d'aquell mateix any, Vlad va convidar els homes més notables i influents del principat a un banquet i aprofità l'ocasió per a treure-se'ls de sobre assassinant-los o condemnant-los a treballs forçats.

Sembrar la por per a subjugar les voluntats. Aquesta era la tàctica. Quan poc després, 55 ciutadans de Kronstadt arribaren al castell de Vlad per a intentar negociar una pau i certes concessions comercials, el príncep els va rebre amablement. Només un detall trencà la cortesia: davant del palau on s'allotjaven els emissaris, hi havia plantades 55 llargues estaques. Ningú no s'atreví a negociar res. La crueltat semblava no tenir fi. Les atrocitats contra les ciutats que acollien pretendents al seu principat no paraven. A l'estiu del 1461 ordenà empalar tots els habitants d'Amlas i Fagaras. I un any abans havia capturat un els pretendents al seu càrrec, de nom Dan. No s'acontentà només decapitant-lo. Abans li féu cavar la pròpia tomba i assistir al seu ofici fúnebre.

Tampoc els turcs no es deslliuraven de l'extrema violència de Vlad Tepes. Quan els guanyava en batalla, omplia cistells de nassos i llengües arrencats dels enemics. A partir del 1459, Mehmed renovà la guerra. Exigí a Vlad que complís la seva promesa de vassallatge. El príncep s'hi negà i entre el 1461 i el 1462 la lluita resultà cruenta. La força otomana va prendre Valàquia i situà Radu, aquell germà petit de Vlad que mai no havia abandonat la cort del soldà, al capdavant del govern.

De nou l'exili. El príncep de Valàquia es traslladà a la cort del rei hongarès Maties, esperant una ajuda que no obtingué. Al contrari. S'havia forjat massa enemics dins i fora del principat. En els seus sis anys de govern havia mort prop de 50.000 cristians. Va ser acusat de traïció i fins al 1475 va viure presoner del rei. Fins que, una altra vegada, l'amenaça turca i la seva fama de militar coneixedor de l'enemic li servirien la darrera oportunitat. El rei Maties li encomanà la direcció d'una part de l'exèrcit. Vlad va tornar a cavalcar, fent gala de crueltat i astúcia. L'objectiu: recuperar Valàquia per mèrits.

El rei va tornar a necessitar homes disposats a tot perquè no tenien res. I Vlad tornava a tenir aquest perfil, amb un important afegit: ara era impossible que pogués arribar a nous acords amb els otomans, als quals havia enganyat i ofès perquè va tenir la gosadia de no pagar el tribut promès i de matar l'ambaixador del soldà que l'hi reclamava. No tenia capacitat de maniobra amb l'enemic i era l'home que millor servia els cristians per a ordenar la defensa del principat. El 26 de novembre del 1476, Vlad III Draculea era nomenat de nou voivoda de Valàquia i durant el pas del 1476 al 1477, un contingent turc entrà a les seves possessions.

No sabem amb exactitud si Vlad morí lluitant o fou assassinat. Només se sap que el seu cos és enterrat al convent de Snogov, prop de Bucarest; i que el seu cap, conservat en mel, arribà a la cort de Mehmed. El soldà ordenà exhibir-lo travessat per un pal. Després, els turcs envaïren Valàquia. Draculea havia fracassat i aquesta és l'única semblança que comparteix amb el seu èmul literari, el comte Dràcula.

Aquest reportatge es va publicar al número 31 del SÀPIENS (maig de 2005)