Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Les claus de la guerra civil catalana
El motiu de la contesa que va dessagnar el país era una aferrissada lluita pel poder entre la monarquia i les institucions catalanes
Entre el 1462 i el 1472 Catalunya va viure una devastadora guerra civil. Havien passat cinquanta anys des del compromís de Casp, però l’arribada dels Trastàmara al tron encara no s’havia paït. La mala relació entre el rei Joan II i el seu primogènit, Carles de Viana, va ser l’excusa perfecta perquè les institucions catalanes i la monarquia mesuressin les seves forces. De rerefons, un país que encara patia els excessos del feudalisme.
Quan les institucions catalanes i Joan II es van llançar a la guerra, ni els uns ni els altres tenien exèrcit ni cap estructura capaç d’alçar-lo en poc temps. Al llarg del segle XV, la tàctica militar i l’armament havien evolucionat tant que ja no es podia pensar a fer una guerra únicament amb les hosts feudals o les milícies urbanes. S’anava generalitzant l’ús de l’artilleria i els moviments d’un exèrcit en el camp de batalla s’anaven fent més complexos.
A més, el sistema constitucional català havia protegit el país contra les pretensions econòmiques o les lleves dels reis, però, a canvi, havia creat una societat que basava la seva protecció en l’autodefensa a partir del sometent o les milícies de les ciutats.
En començar la guerra, el 1462, la Generalitat i el Consell de Cent només van poder mobilitzar 3.000 homes, xifra que esdevindria el sostre de la capacitat de mobilització del Principat. La seva organització tampoc ajudava gens a l’èxit militar: com que uns eren cridats a lleva per la Generalitat i els altres, pel Consell de Cent i altres ciutats, no hi va haver mai una única administració militar, encara que sí un comandament. Dit d’una altra manera: semblaven més una coalició militar que un exèrcit únic.
Joan II tampoc podia presumir de muscle militar. En començar la guerra, només va aconseguir reunir entre tres i quatre mil homes provinents de la noblesa catalana i d’altres regnes. I, a banda, tenia l’ajuda dels remences revoltats de Verntallat, una xifra imprecisa que podria moure’s entorn dels cinc-cents homes.
Encara s’hi afegia un problema més: l’estacionalitat de les tropes. Un cop convocades tenien un termini màxim de servei —eren voluntàries—, així que, acabada la campanya, l’exèrcit es dissolia en espera de tornar a ser cridat. Per aquestes raons tant Joan II com el Partit de la Terra maldaven per obtenir aliats internacionals que els proporcionessin les tropes que ells no tenien. Els catalans van buscar reis forasters i Joan II va cercar l’aliança de França i es va reconciliar amb València i Aragó per obtenir els recursos suficients i afrontar amb èxit la guerra, encara que el preu fos l’ocupació francesa del Rosselló i la Cerdanya.
El 1462 semblava que Joan II podia fer una ofensiva decisiva a favor seu. Les tropes catalanes havien fracassat en l’ocupació de la Força de Girona per falta d’artilleria. L’ajut francès va ser decisiu per la retirada de l’exèrcit d’Hug Roger de Pallars. A més, l’entrada de Joan II des d’Aragó amb 2.000 homes fou suficient per guanyar la batalla de Rubinat el mes de juliol.
La derrota catalana va ser tan absoluta que l’exèrcit reial va intentar assetjar Barcelona amb el reforç dels francesos i la seva artilleria. Però la ciutat resistí bé i al cap de 20 dies, per falta de recursos i acostant-se l’hivern, l’exèrcit reial es va retirar. Però van escometre i guanyar Tarragona el 31 d’octubre del 1462.
La gran derrota catalana
L’arribada d’un nou rei, Pere de Portugal, va fer replantejar la guerra. Per aixafar definitivament Joan II, Pere va voler jugar-ho tot a una carta: una batalla campal que desfés completament l’exèrcit reialista. Però els problemes de reclutament i direcció van portar a la derrota catalana més gran de tota la guerra: 3.000 catalans reforçats per mercenaris de Borgonya van ser escombrats del camp de batalla.
Després de les victòries dels anys anteriors, el bàndol reialista s’havia reforçat notablement: tant els aragonesos com els valencians el secundaven sense reserves i les desercions catalanes només feien que augmentar. La mort de Pere de Portugal el 1466 va obrir una darrera oportunitat nomenant Renat d’Anjou nou rei, que envià el seu fill Joan de Lorena. Malgrat alguna victòria puntual, com la batalla de Viladamat del 21 de novembre del 1467, la guerra semblava perduda.
El setge de Barcelona del 1471-1472 va ser la darrera pàgina. Va venir precedit per la derrota dels provençals de Renat d’Anjou el 26 de novembre del 1471 a la batalla de Santa Coloma de Gramenet: gairebé 4.000 homes van ser esclafats per les tropes de Joan II i 2.000 van ser fets presoners. El 16 d’octubre del 1472, una Barcelona vençuda per la fam capitulava davant el rei.
Comentaris