Des de mitjan segle XI, els normands havien estès per l’Europa occidental l’ús de la cavalleria pesant, amb estrep, llança i cavaller cuirassat, que es convertí en una fabulosa força de xoc. Durant la conquesta de les terres valencianes, la cavalleria feudal de Jaume I va dominar decisivament el camp de batalla. En les poques ocasions en què els musulmans van desafiar els catalanoaragonesos a camp obert, la participació de la cavalleria va ser decisiva; com a exemple, la batalla del Puig, on una violenta i furiosa càrrega de cavalleria esvaí l’amenaça sarraïna. Freqüentment, la sola presència d’esquadrons de cavallers cuirassats va dissuadir qualsevol intent d’escomesa andalusina.

La civilització andalusina era eminentment urbana. Per tant, era prioritari conquerir els grans nuclis urbans per doblegar la seva resistència. Les tasques de setge de ciutats i fortaleses valencianes van esdevenir la feina principal de les forces feudals de la corona d’Aragó durant l’expugnació del regne valencià. Una de les tàctiques principals per obligar a rendir-se una ciutat era les anomenades 'tales'; és a dir, arrasar-ne les terres i collites, cosa que conduïa a la misèria i a la fam de la població. D’altra banda, les cavalcades, una de les principals tàctiques militars feudals, eren conduïdes per un grup de genets que amb celeritat penetraven en territori enemic colpejant, destruint, saquejant i capturant ostatges. Abans que hi pogués haver una resposta armada, ja havien abandonat la terra cremada.

En el territori valencià, on les comunicacions eren pèssimes i plenes de perills, la mar va esdevenir una eina fonamental per a la conquesta. El domini naval català va permetre que Jaume I utilitzés les seves galeres per transportar tropes, per avituallar els exèrcits i per evitar que les places assetjades rebessin auxili per mar. Les decisives victòries de Borriana i del Puig haurien estat impossibles sense l’enorme superioritat naval catalana.