Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Un procés inquisitorial pas a pas
Els Reis Catòlics van crear el Sant Ofici el 1478 per trobar la solució a les acusacions contra els cristians conversos
El novembre del 1478 es va crear el Sant Ofici gràcies a la butlla "Exegit sincerae devotionis", aprovada pel papa Sixt IV, a petició de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella. Els futurs Reis Catòlics s'havien adonat que el problema dels conversos era més gros del que es pensaven: els nous cristians, que havien abjurat del judaisme per por als pogroms de finals del segle XIV, no representaven més d'un 5% de la població, però eren gent més instruïda i educada, amb més capacitat per enriquir-se. Ara bé, a diferència del que passava amb els jueus, gràcies a haver estat batejats podien obtenir càrrecs i dignitats. Així, els conversos havien copat el poder i l’administració de Sevilla, Còrdova, Toledo… i el recel dels cristians vells, "purs" de sang, creixia any rere any i l’odi duia als insults ("marranos", perquè cuinaven carn de porc en públic, per demostrar que eren bons cristians; o "xuetes" a Mallorca) i a acusacions de criptojudaisme, és a dir, de seguir practicant de nit i en secret els rituals jueus.
La tensió demanava un cop d’efecte i els reis van trobar la solució en un tribunal que ja existia a la Corona d’Aragó des de feia tres segles, creat per Alfons I el 1194 i institucionalitzat poc després per Jaume I per perseguir càtars i valdesos. Però així com aquesta Inquisició depenia de Roma, Isabel i Ferran van aconseguir del papa que, atesa la càrrega política del problema, el nou tribunal respongués a la monarquia.
La 'inquisitio' equivalia a la instrucció, que podia endegar-se per tres vies: per denúncia pública d'heretgia, per voluntat de l'inquisidor mateix o per delació anònima. La 'probatio', per la seva banda, s'iniciava amb la confiscació dels béns de l'arrestat, per tal de pagar els costos del procés.
Es comminava l'acusat a confessar les seves faltes, malgrat que ell mai no estava informat dels càrrecs. Això sí: tenia dret a un advocat, que li procurava el mateix tribunal, i podia presentar una llista d'enemics per tal de recusar els testimonis (que no sabia qui eren).
L'acusat era engarjolat en presons secretes per un temps indeterminat. Es tractava d'estovar psicològicament el reu. No podia rebre visites ni tenir accés a serveis religiosos.
Era l'interrogatori amb tortura, al qual assistien l'inquisidor, el bisbe (o un representant seu), un o dos notaris i, de vegades, un cirurgià. Abans de començar, se'l comminava de nou a confessar lliurement i, si s'hi negava, es girava un rellotge de sorra. La sessió durava mitja hora. Si no s'aconseguia confessió, l'inquisidor anotava a l'acta 'animo tamen' ("obstinat malgrat tot") i el feia engarlojar de nou.
Un cop aconseguida la confessió sota tortura, es demanava al reu que tornés a fer-la lliure de turment. Això s'anomenva "confessió lliure". El reu l'havia de repetir de veu, no només confirmar el que se li llegís. Es tractava de detectar contradiccions i de descobrir altres possibles heretges. La "relaxació" era el lliurament del sentenciat al poder civil per tal que aquest s'encarregués d'executar la pena imposada, fos la mort, fos un càstig corporal.
El darrer pas
L'"acte de fe" o execució pública era un esdeveniment pel qual es desplegava una escenografia imponent: es muntava una tribuna per als inquisidors i un cadafal per als condemnats, que eren vestits amb gramalleta (escapulari) i cucurulla (barret punxegut) i se'ls passejava en processó per tal de rebre l'escarni dels veïns. Si el condemnat es retractava, se li concedia una darrera gràcia: abans de ser cremat, se l'executava per estrangulament (si era de condició humil) o per degollament (si era noble).
Comentaris