El ministre de Finances del Rei Sol, Nicolas Fouquet, va encarregar el disseny dels jardins del castell que es construïa a Vaux-le-Vicomte, situat a 50 quilòmetres de París, al jardiner André Le Nôtre. Després d’anys de treballs intensos, el 17 d’agost del 1661 se celebrà la sumptuosa festa nocturna d’inauguració de la nova residència. El convidat més important d’aquella celebració fou un jove Lluís XIV, que en aquell moment tenia tan sols 22 anys. Tot estava preparat per enlluernar-lo, però Fouquet no podia ni imaginar les conseqüències que això li portaria. I és que, des de molt abans de la seva arribada aquella tarda d’agost a Vaux, el rei ja sospitava del seu ministre, el qual aspirava a ser nomenat primer ministre. Amb Vaux, Lluís XIV veia una mostra irrefutable que Fouquet es comportava a l’estil d’un rei. I de rei, només n’hi havia un.

Fouquet, detingut i engarjolat de per vida acusat de corrupció
A banda del castell, tothom va quedar impactat amb els jardins, que encaixaven a la perfecció amb la casa i que aprofitaven les possibilitats del terreny de manera brillant. A Le Nôtre, allò devia semblar-li el treball de la seva vida. Res més lluny de la realitat. El rei va gaudir de la festa, però la fastuositat no va salvar Fouquet, que va ser detingut i engarjolat de per vida acusat de corrupció. Amb ell a la presó, el monarca va procedir a saquejar el castell de Vaux. I no només es va endur tot tipus de tapissos i ornaments, sinó que va contractar tot l’equip que havia fet realitat aquella meravella. Tot i que havia treballat braç a braç amb Fouquet, Le Nôtre no va escriure ni una ratlla en favor seu (fet normal tractant-se d’un repudiat del rei) i va marxar encantat amb l’oportunitat que se li oferia. Fou així com, de la nit al dia, Le Nôtre es convertia en el jardiner més influent i famós de França.

L’envergadura del nou càrrec no va intimidar Le Nôtre; sabia què volia el rei i li havien promès tots els recursos necessaris per fer-ho. La seva tasca era la de responsabilitzar-se del disseny general dels jardins, dels seus diferents nivells, dels jocs d’aigua, de les vistes i de totes les qüestions relacionades amb les plantes i l’horticultura. El primer que va fer quan va arribar a Versalles va ser envoltar-se d’un equip de jardiners afins a les seves idees (molts d’ells, família seva) i recórrer tot el terreny a peu per familiaritzar-se amb l’espai. El pas següent abans d’anivellar i traçar les línies mestres, va ser el de netejar la terra pantanosa i deixar-la lliure de vegetació. Com a Vaux, la natura tornaria a ser domesticada per sotmetre-la a l’home i als principis de l’ordre, tan propis de la cort.

Brillantment, Le Nôtre acabaria aconseguint que la simetria i la regularitat del palau tinguessin el seu paralel·lisme en els jardins, convertits en una autèntica metàfora de la geometria. El seu mètode consistia a crear un marc lineal basat en un eix central i els seus eixos transversals. Un cop establerta aquesta composició general, podria dividir en seccions i dissenyar cada una de les parts per separat, sempre cercant un equilibri entre petits bosquets i espais oberts.

A la imatge de sota es pot veure el dibuix de la font d'Apolo fet per Le Nôtre.

Més enllà del conjunt anònim de jardiners, paletes i nombrosos artesans que van col·laborar amb Le Nôtre, Versalles també fou el resultat de la inspiració i el treball de molts altres enginyers i artistes. Entre ells, cal citar Le Brun, responsable de la col·locació de les estàtues; els Francine, família de jardiners d’origen italià responsables de l’ingent tasca que va representar la canalització dels sortidors d’aigua, i La Quintine, el creador de “l’hort del rei”, que va tenir al seu càrrec les plantacions, plenes de tot tipus de varietats de fruita i verdura.

Gràcies als seus dots psicològics, Le Nôtre sempre es familiaritzà amb el funcionament de la ment del monarca, amb qui mantenia llargues i cordials converses sobre els misteris de la professió. Conscient de la desmesurada ambició que el dominava, no li va costar arribar a la conclusió que era impossible satisfer el seu afany de glòria constant i infinita. Per això, Le Nôtre va concebre els jardins de Versalles com a espais versàtils que podien ser usats, adaptats i ampliats segons el ritme que dictava l’entusiasme reial. El seu estil s’erigia, doncs, en la més perfecta representació del poder reial i començava a marcar la pauta dels nous principis de l’art del jardí francès.

Paral·lelament a Versalles, Le Nôtre va plasmar el seu talent en altres propietats del rei, i també en parcs i jardins privats com els del Trianon, Chantilly, Fontainebleau, Saint Cloud, Choisy o Meudon. Com a resultat de tanta dedicació i de l’immens llegat que deixaria, Le Nôtre resumeix el nom d’un art que va acabar imposant-se a tot Europa. Versalles i els seus jardins (que van centrar els esforços del mestre jardiner durant una dècada) es convertiren de seguida en una referència, i no hi ha haver ni una sola cort europea que deixés de buscar-hi la inspiració amb la finalitat d’aconseguir, com a mínim, el mateix efecte.