1. Perdedors en temps de creixement econòmic
Encara que sembli paradoxal, el període de més proliferació del bandolerisme coincideix amb uns anys d'expansió econòmica (1530-1610). De fet, els bandolers eren, bàsicament, pagesos empobrits, temporers i petita noblesa que no van saber aprofitar el progrés de l'època ni assumir-ne les transformacions socials, polítiques i econòmiques.

2. Guerres privades entre senyors
Molts bandolers es devien a un senyor feudal. Aquest utilitzava les quadrilles com a forces de xoc per a dirimir els seus assumptes privats amb altres senyors aprofitant que una legislació medieval impedia al rei intercedir-hi. Per això, inicialment 'bandoler' fa referència a la pertinença a un bàndol, i no serà fins al segle XVI que s'acabarà associant la paraula amb una manera de delinquir.

3. Crisi del feudalisme
El bandolerisme no s'entén sense tenir en compte la tensió que crea la crisi del sistema d'organització col·lectiva vigent fins aquell moment: el feudalisme. Si hi va haver una implicació tan directa dels senyors feudals, va ser per les dificultats que aquests havien d'afrontar davant l'emergència de l'estat nacional modern i la consolidació d'un poder centralitzat i fort.

4. 'Nyerros' i 'cadells'
Un conflicte entre el senyor de Nyer, al Conflent, i el d'Arsèguel va donar lloc a la distinció de bandolers en 'nyerros' i 'cadells'. La dualitat, que es va generalitzar a partir de les guerres del comtat de Ribagorça (1579-89), no reflectia tant una filiació política com unes determinades xarxes de solidaritat basades en el parentiu i el clientelisme. La distinció es va convertir en un convencionalisme que donava sentit a una multiplicitat de conflictes locals.

5. Un país armat
Segons l'historiador Pierre Vilar, en aquella època hi havia uns setanta mil pedranys en una Catalunya amb tot just cent mil habitatges. L'arma de foc va permetre generalitzar el crim, ja que la majoria de bandolers eren pagesos sense instrucció que no sabien lluitar amb l'espasa. Els pedrenyals van ser un autèntic maldecap per a les autoritats, que entre els anys 1575 i 1613 van dictar set decrets per a prohibir-los. Aquesta imatge n'il·lustra un del segle XVII.



6. Els principals capitostos
Serrallonga va ser el darrer gran cap de quadrilla. Abans que el de Viladrau, hi havia hagut els Poc (1570-78), Barbafina (1587-1605), els Coixard (1598-1616), Miquel Morell (1600-09), Perot Rocaguinarda (1600-13), els Trucafort (1602-11) o els Tallaferro (1605-19). Tots ells es dedicaven a assaltar camins i masos rics, a segrestar i, fins i tot, a falsificar moneda.

7. La repressió del duc d'Alburquerque
El virrei duc d'Alburquerque va ordenar el 1616 una repressió brutal contra els bandolers i els seus fautors (col·laboradors), arribant a enderrocar castells senyorials. El bandolerisme no es va acabar, però sí que es va debilitar molt la implicació dels senyors com a instigadors. En aquest sentit, l'aparició de Serrallonga (1622-34) es podria considerar l'epíleg d'un fenomen que ja estava tocat de mort.