El 1370, enmig d’un context bèl·lic, Hugues Aubriot, prebost dels mercaders de París —una mena de batlle—, va emprendre la construcció d’una fortalesa que un cop acabada tenia vuit torres, mesurava 66 metres de longitud, 34 d’ample i 24 d’alt i estava envoltada per un fossat de 25 metres d’ample i 8 de fondària per on corrien les aigües del Sena. El seu disseny era innovador: en situar torres i muralles a la mateixa altura, els soldats podien desplaçar-se amb més rapidesa pel perímetre.

Però res d’això va evitar que l’historial militar de la Bastilla fos sempre discret i relacionat amb rendicions. Ocupada pels anglesos el 1420, per les faccions enfrontades durant les guerres de religió a França al segle XVI i pels nobles de la Fronda que van aixecar-se contra Lluís XIV, aprofitant la seva minoria d’edat, el 1648, aviat se li van buscar altres usos, com el d’allotjament de dignataris estrangers, escenari d’actes festius o dipòsit del tresor reial. Tanmateix, una funció a la qual se la va destinar des d’un principi, de manera esporàdica o continuada, va ser la de penal. Irònicament, el primer reu de la Bastilla va ser el seu constructor, Hugues Aubriot, tancat per haver demanat clemència per als jueus de París.

La fortalesa va ser declarada presó estatal el 1417, però no adquirí relleu com a tal fins al regnat de Lluís XIII (1610-1643) i el govern del seu ministre, el cardenal Richelieu. Va ser a l’època de Lluís XIV (1643-1715) quan les entrades i sortides de presoners de la Bastilla eren constants. Fora dels acusats d’espionatge, estafa i falsificació, el monarca hi engarjolava teòrics rebels o conspiradors, els que l’havien enutjat d’alguna forma i els qui considerava heretges, com els protestants. Manava qui havia d’anar-hi a raure amb una 'lettre de cachet', una carta que permetia al rei arrestar i confinar algú sense judici. El secretisme al voltant d’aquests arrestos, sobretot en allò relatiu a la identitat dels presos i als motius de llur detenció, seria un element que alimentaria la llegenda negra de la Bastilla

Els crims castigats amb presó es diversifiquen
Els successors de Lluís XIV van apaivagar els rigors de la presó, però van diversificar els crims pels quals s’hi podia ingressar, qüestió que va estendre el risc de captiveri a capes socials més desafavorides. Així, la indisciplina militar, els duels, el sacrilegi, la sodomia, la petita delinqüència, la distribució de publicacions titllades de subversives i el llibertinatge de marits i la desobediència dels fills van ser motiu de presó durant el segle XVIII.

Els atemptats contra l’Estat que sovint implicaven aristòcrates van tenir menys preeminència i la gran majoria de la població reclusa va passar a ser d’extracció popular, culpable de faltes menors o víctima d’accions preventives o censores. Especialment tristos eren els casos de persones tancades a petició de les seves famílies per comportaments que es jutjaven immorals o perversos. Tot plegat va acréixer la reputació de sinistra de la Bastilla i la seva condició d’instrument del despotisme als ulls del poble.

El sistema penitenciari de l’Antic Règim aplicava diferent tracte segons la posició social del reu, i la Bastilla, amb una capacitat per a uns 50 presos, en va ser exemple. Al segle XIV els captius no tenien cap moble si no se’ls feien dur de casa, una situació que amb el temps va distingir els detinguts més pobres, que depenien de la voluntat del governador per obtenir el parament indispensable, dels més acabalats, que convertien les cel·les en estances luxoses, amb butaques, canelobres i tapissos. Aquesta pràctica resultava inconvenient perquè advertia les famílies que un dels seus membres, l’arrest del qual podia ser secret, era a la Bastilla, per això a partir del 1684 l’Administració va moblar cambres per a individus l’encarcerament dels quals havia de ser reservat.

En la indumentària i l’alimentació la pauta era la mateixa. Els rics pagaven perquè el sastre de la fortalesa els confeccionés tots els vestits que volguessin i als pobres se’ls servia roba modesta susceptible d’esdevenir un parrac. Pel que feia al menjar, se sap que les quantitats eren abundants i els plats, més o menys gustosos atesa la condició del pres. Els més humils inculpats de delictes greus s’afartaven de sopa, pa i aigua, en contrast amb el bou, l’amanida, les mandonguilles, el pollastre, la fruita i el vi de Borgonya que s’oferia als privilegiats, que en alguns casos compartien el seu captiveri amb família, mascotes i criats.

Durant el segle XVIII la vida dels presos a la Bastilla va ser menys dura que en altres presidis: no hi constava l’ús de la tortura des del 1720, les masmorres subterrànies s’empraven rarament i hi havia una tendència a la baixa en el nombre de reclusos i el seu període de condemna. Tot i així, llibres d’antics confinats que la descrivien com un lloc infernal i el secretisme que l’envoltava i propiciava rumors mantenien a l’alça la seva mala imatge. A banda, la fortalesa també va ser qüestionada per motius econòmics en temps de Lluís XVI. Hi havia tan poca gent que era un malbaratament sostenir-la, i des d’algunes instàncies se’n recomanava la demolició.

L’home de la màscara de ferro. El 1703 va morir a la Bastilla, on era des del 1698, el reclús més enigmàtic de la història, que durant dècades havia estat en altres presidis. Tot i que no se sap qui era, queda descartat que fos un germà bessó de Lluís XIV, malgrat la literatura que se n’ha escrit.

Alessandro Cagliostro. L’aventurer i ocultista italià va romandre a la Bastilla nou mesos (1785-1786) acusat d’estar implicat en l’afer del collaret de Maria Antonieta, i va ser alliberat en no provar-se el seu lligam amb el cas. En sortir, va dir que preferia el patíbul que tornar al penal.

Voltaire. Abans d’assolir els seus primers èxits literaris i amb només 23 anys, el ja aleshores brillant i satíric François-Marie Arouet va estar a la Bastilla onze mesos, entre el 1717 i el 1718, per les seves sàtires al·lusives a les suposades relacions incestuoses del regent de França, Felip d’Orleans, amb la seva filla. Va adoptar el seu famós pseudònim just després de ser excarcerat.

El marquès de Sade. El “diví marquès” va ser a la Bastilla des del 1784 fins a deu dies abans que el poble assaltés la fortalesa, cinc anys en què va escriure algunes de les seves obres. Per haver incitat a crits a la revolta els parisencs que circulaven prop de la presó, va ser traslladat a un manicomi la nit del 3 al 4 de juliol del 1789. Tal trasllat retardaria nou mesos la seva posada en llibertat.

El 14 de juliol del 1789, els parisencs van assaltar aquest bastió inexpugnable. Però en explorar-la, els assaltants van descobrir que la Bastilla només albergava set presoners: quatre falsificadors que van desaparèixer en ser alliberats, dos dements que van ser ingressats en un hospici i un noble acusat d’incest. Ni rastre de turments ni dels crims esgarrifosos denunciats en dècades anteriors. La realitat era ben migrada, i per vestir d’heroisme allò que es percebia com una victòria del poble sobre la tirania, aviat van circular invencions o anècdotes tergiversades que destacaven la maldat del lloc. Peces d’una armadura i d’una impremta van presentar-se com a eines de tortura; esquelets de soldats del segle XV, trobats en el terraplè d’un bastió, van ser exposats com si fossin d’antics reus; es glossava el rescat d’un vell escriptor fictici, el comte de Lorges, tancat durant anys; s’afirmava haver localitzat els ossos de l’home de la màscara de ferro... En els mesos següents, la presa de la Bastilla va ser el tema de publicacions i obres teatrals mentre recorria Europa i donava cos a un relat emotiu i carregat de tocs llegendaris.

El 15 de juliol del 1789 el contractista Pierre-François Palloy va encetar l’obra que el faria famós entre els seus conciutadans: l’enderrocament de la Bastilla, pràcticament destruïda al novembre i font d’una indústria de souvenirs en forma d’articles que recordaven un recinte que havia representat l’arbitrarietat de la monarquia absoluta. Les pedres de la fortalesa es van vendre a col·leccionistes i les que no es van vendre van bastir una construcció ben simbòlica: el pont de la Concòrdia, declarat Patrimoni de la Humanitat el 1999.