A primera hora de la tarda del dia 30 de juny del 1558, els homes de la muralla de Ciutadella van veure aparèixer moros, molts moros a la costa. Ni més ni menys que un estol de 140 veles turques, entre galeres i galiotes. També hi participaven veles franceses, fruit de l'aliança de Solimà el Magnífic amb el rei Francesc I. 20 anys abans, a l’altra banda de Menorca, Maó havia estat arrasada pel temible Barba-rossa, un home que ha passat a la història per no tenir gaires miraments. La gent de Ciutadella, doncs, sabia el pa que s’hi donava, però tot i així van decidir organitzar la defensa. Calia anar a buscar reforços perquè el capità de la ciutat, Miguel Negrete, només comptava amb 40 soldats de la Península. De fet, quan va veure les veles enemigues, de seguida es va voler rendir. Es tractava d’anar a reclutar menorquins de Maó, Alaior i es Mercadal disposats a entrar a les muralles de Ciutadella sense saber si en sortirien. L’encarregat de fer-ho va ser el regent Bartomeu Arguimbau, capità i lloctinent del governador de Menorca.

Només quatre supervivents de Maó
Mentre l'‘exèrcit’ s’afanyava a arribar a Ciutadella, els corsaris, a les ordres del capità Pialí, anaven per feina. Ja s’havien plantat a terra, havien fixat canons al voltant de la muralla i començaven a cavar trinxeres. Això alguns, perquè simultàniament uns altres esmolaven les dagues i les espases i preparaven la rebuda als d’Alaior, es Mercadal i Maó. No sabrem mai quants homes va aconseguir reclutar Arguimbau, però ens podem imaginar l’aperitiu que van degustar els turcs abans d’iniciar l’assalt amb un exemple: només quatre homes de Maó van arribar a creuar la muralla de Ciutadella.

Ja dins de la ciutat, els homes aptes per lluitar amb prou feines arribaven a 800. Eren els 40 soldats del capità Negrete, 500 ciutadellencs, un centenar d’homes des Mercadal, un altre centanar d’Alaior i els quatre supervivents de Maó. La desproporció entre moros i cristians fa riure: 18 turcs per menorquí.

Començava la batalla. Però encara hi havia un altre problema: la muralla de Ciutadella no estava preparada per fer front a les bales dels canons. La ciutat tenia una defensa medieval, amb parets altes i primes pensades per atacs amb trabuquets i fletxes, però no per suportar les peces d’artilleria creades després d’inventar la pólvora. Hauria calgut tenir muralles de traça italiana: més gruixudes i amples i amb bastions on situar i moure els canons. En alguns llocs ja s’havien començat a aixecar, però l’orientació atlàntica de la monarquia va fer que la defensa de les Balears no fos una prioritat per a l’emperador Carles V.

El setge de la ciutat va durar una setmana. Set dies durant els quals els 24 canons pesats turcs van bombardejar sense descans la muralla i els seus bastions. La munició dels turcs travessava les parets com si fossin de paper, i, a l’interior, desenes d’homes queien ferits o morts sota la pluja de pedres.

Tot i l’escandalosa diferència de forces, els ciutadellencs també van fer tot el mal que van poder. Amb la poca artilleria que tenien, aconseguiren descavalcar peces enemigues, van desbaratar trinxeres i van fer saltar munició pels aires. Els arcabussos i els pedrenyals, armes de foc individuals, traien fum, literalment. I els qui no tenien cap arma a la mà, fins i tot dones i donzelles, anaven i venien amb branques, matalassos, terra, sacs de roba o el que fos improvisant fortificacions fins caure exhaustos.

Després de tres intents fallits dels corsaris d’entrar a la ciutat, la situació va empitjorar per dos factors clau. El primer, el fet que a mesura que passaven els dies hi havia més trossos de muralla a terra que sencers. Els bastions ja no servien per situar-hi els canons, i el trabuquet, una mena d’enorme catapulta, havia quedat inservible. Però el segon va ser encara pitjor i determinant per a la caiguda de la ciutat: enmig de la batalla, es va declarar un incendi a l’edifici de l’ajuntament, la Casa de la Universitat. El capità Negrete l’havia convertit en magatzem de tota la munició de què disposaven els seus homes. En uns minuts, la poca capacitat de defensa que els quedava va desaparèixer sota les flames. Ara sí que definitivament havien begut oli.

L'eufòria corsària
El mateix capità Negrete i el regent Arguimbau van decidir evacuar la població i abandonar la vila, sense adonar-se que aquella era la pitjor de les decisions que podien prendre. Tot i intentar-ho de nit i d’amagat, els fugitius de seguida van topar amb l’eufòria de milers de corsaris. De fet, feia set dies que esperaven el moment.

A partir d’aquí tot va anar molt de pressa. Si el replegament dels ciutadellencs va ser ràpid, la reacció dels turcs va ser meteòrica: 200 persones van morir degollades a la mateixa porta poques hores abans que l’enemic s'apoderés de la ciutat. L’endemà al matí, el quart atac va ser el definitiu. Sense trobar gaire resistència, els corsaris van entrar a Ciutadella per les esquerdes de la muralla fent captius, degollant, matant la població i saquejant i incendiant tot el que trobaven al seu pas.

Esclaus a Constantinoble
S’havia acabat la ràtzia, però no el patiment dels menorquins. Quan les veles turques van tornar a fer-se a la mar es van endur entre 2.500 i 3.000 captius de tot Menorca cap a Constantinoble. La majoria serien venuts com a esclaus i la resta, els més rics, serien retinguts en espera d’un rescat substanciós. A terra, Menorca era un desastre en majúscules. Els corsaris havien arribat fins a Alaior, més enllà de la meitat de l’illa. No van deixar cap rastre de vida entre Ciutadella i la muntanya del Toro, i havien arrasat les terres en 10 quilòmetres a la rodona de la vila.

La ràtzia turca va durar 10 dies: des del desembarcament del 30 de juny fins a la caiguda de la ciutat el 9 de juliol, una fita història que encara avui es commemora a Ciutadella amb l’explícit nom de l’’any de sa desgràcia’. L’atac va sortir molt car als menorquins. La desfeta va ser tan gran que Felip II va arribar a plantejar despoblar l’illa. Al contrari que el seu germà, la princesa Joana va ser una figura clau en la reconstrucció. Va aconseguir que el rei i l’Església perdonessin els delmes als contribuents de Menorca durant una dècada i va demanar al papa un jubileu a la Corona per rescatar captius. Vuit anys després, encara es podien trobar habitants de Ciutadella treballant com a esclaus des de Constantinoble fins a Alger passant per Salònica, a Grècia, on van anar a parar algunes donzelles per servir famílies jueves. Però aquesta, com la del rescat, és una altra història.