Jordi de Hessen-Darmstadt, membre d'una família noble alemanya i militar destacat de l'exèrcit austríac, havia exercit de virrei de Catalunya entre 1698 i 1700. Durant aquests dos anys, el príncep Jordi s’havia guanyat l’admiració dels catalans i havia acabat de convèncer-los que Carles d’Àustria, a diferència del Borbó francès Felip d’Anjou, era el millor substitut de Carles II en el tron hispànic.

Destituït per Felip d’Anjou
La mort del monarca sense descendència va convertir Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, en nou rei d’Espanya. Consegüentment, el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt va ser cessat del seu càrrec de virrei i expulsat de tots els regnes hispànics. Però l’alemany va acomiadar-se de la noblesa prometent que aviat tornaria amb un nou rei.

Hessen-Darmstadt va tornar a Barcelona el 1704 i va veure amb decepció com els austriacistes catalans no s'havien revoltat. Malgrat això, va aconseguir emportar-se cap a Gibraltar un grup d'entre 250 i 300 homes. El penyal s’havia convertit en un objectiu fonamental des d’on podria controlar les entrades i sortides dels vaixells francesos a la Mediterrània.

Preparant l’atac
Quan van arribar a Gibraltar, van trobar-se amb la flota anglesa. A bord del vaixell ‘Royal Katharine’ s’hi va celebrar un consell de guerra per preparar l’atac. En total, s’agruparen davant la costa gibraltarenya una esquadra de 51 vaixells anglesos, 10 vaixells holandesos i 3.000 homes. Una força militar impactant si tenim en compte que en aquells moments Gibraltar, una ciutat de 5.000 habitants, només era protegida per 120 canons i una guarnició local d’entre 300 i 400 milicians, dels quals només 80 eren professionals.

El desembarcament a Gibraltar es va produir a les tres de la tarda de l’1 d’agost del 1704. Entre els soldats d’infanteria implicats hi havia els voluntaris catalans, un grup molt heterogeni format per capellans, militars professionals o gent d’ofici, com ara pescadors. Encara que la majoria havien estat reclutats a Barcelona, també hi havia austriacistes d’altres contrades del país. Els catalans formaven dos cossos anomenats ‘l’Artilleria Catalana’, que era el que tenia les peces emplaçades al penyal arran de mar, i la ‘Companyia Catalana’.

Una victòria aclaparadora
Conscient de la desproposició de forces, Jordi de Hessen-Darmstadt va proposar la rendició al governador de Gibraltar, Diego de Salinas, que va rebutjar-la tot mantenint la seva fidelitat a Felip V. D’aquesta manera, el 3 d’agost els austriacistes van destrossar la ciutat i van avançar a tota velocitat mentre la població del penyal buscava desesperada algun lloc de refugi. El 4 d’agost, el príncep Jordi va enviar una altra carta a Salinas perquè es rendís i, aquesta vegada, ho va acceptar.

El respecte dels catalans
De seguida, els anglesos van començar a saquejar, destruir els espais catòlics (ells eren anglicans) i violar els drets de la població civil. Els catalans, segons els historiadors anglosaxons, no van participar en la destrucció de la ciutat, ja que compartien amb els gibraltarenys la fe catòlica i es consideraven súbdits del rei pel qual lluitaven. De tota manera, un cop estabilitzada la zona, alguns voluntaris catalans van decidir quedar-se al penyal. Tornar a Barcelona encara era perillós.

Els voluntaris catalans a Gibraltar conformaren un grup força heterogeni. Aquesta és una petita biografia dels més destacats:
 

• Macià Cateura, l'home de mar. Pescador de Sant Feliu de Guíxols, va romandre empresonat a Barcelona fins el 1704. Amb la seva barca, la 'Santa Eulàlia', anava de Gibraltar al Marroc per cercar queviures per a la tropa i dur la correspondència al príncep.
• Francesc de Casamitjana, el militar. Capità d'infanteria nat a Besalú. A Gibraltar va ser ferit i va haver de deixar l'exèrcit. El 1714 va marxar a l'exili, des d'on va escriure uns relats històrics sobre aquest període.
• Miquel Ruaix, el clergue. Fou empresonat pel virrei de Catalunya per ser militant austriacista, i el van deslliurar just abans que Jordi de Hessen-Darmstadt reembarqués rumb a Gibraltar. Després del setge, va ser secretari del príncep Jordi. Quan va acabar la conquesta va tornar a Barcelona, on va obtenir un càrrec dins l'exèrcit.
• Andreu Foix, el sacerdot. Era ardiaca del capítol de la catedral de Barcelona. Acabat el setge, va tornar a Barcelona i va ser recompensat amb el títol de capellà d'honor del Palau de Sarrià de Carles III.