La França de Lluís XIV (a la imatge) era l’estat hegemònic a Europa. L’entronització del seu net, el duc Felip d’Anjou, com a rei d’Espanya, amb el nom de Felip V, representà la definitiva victòria del regne de França sobre la monarquia hispànica, i dels Borbons sobre els Àustries o els Habsburg. Tant de poder, però, va ser vist com una amenaça per la resta d’estats europeus. Més encara quan una de les primeres mesures del nou monarca va ser la cessió del monopoli del comerç d’esclaus amb Hispanoamèrica a una companyia francesa.

El 1709 Lluís XIV, humiliat als camps de batalla i amb un poble vençut per la fam, va estar a punt d’abandonar la guerra. Però aleshores va fer un significatiu viratge estratègic: oferir avantatges comercials a Anglaterra a canvi que aquest país acceptés Felip V. I Anglaterra es va deixar estimar. Aquestes van ser les bases del tractat d’Utrecht (1713), que va posar fi a la guerra internacional.

La monarquia hispànica que deixà Carles II en morir (1700) era un imperi en decadència, però tanmateix un imperi. Des de Madrid es governaven, entre altres territoris, Flandes, Milà, Nàpols i Sicília. El conglomerat hispànic posseïa també el primer imperi colonial, cosa que significava disposar del monopoli comercial amb Hispanoamèrica i de les seves importantíssimes mines de plata. No és gens estrany que li sortissin molts pretendents. Encara en vida de Carles II el tema va interessar a la totalitat de corts europees, que arribaren a acordar projectes de repartiment de la monarquia hispànica.

L’entossudiment de Lluís XIV de mantenir fins a les últimes conseqüències el testament de Carles II —i de convertir, doncs, l’imperi Hispànic en una mena de nova colònia francesa— va ser la principal causa de l’esclat de la guerra internacional. A la fi de la contesa, el seu net Felip V es consolidà com a rei. Però el preu territorial que va haver de pagar va ser ingent: la totalitat d’estats europeus de la monarquia hispànica i altres enclavaments d’arreu del món van passar a mans de les potències aliades.

L’imperi Alemany era una entitat política més simbòlica que no pas real. Els emperadors pertanyien a l’altra branca de la família dels Habsburg, o Àustries. Els seus tres estats patrimonials, on exercien plenament el poder, eren Àustria, Hongria i Txèquia. L’emperador Leopold havia viscut amb preocupació la situació de la monarquia hispànica. Per això al seu segon fill, que va anomenar Carles, el va educar en llengua castellana i el va envoltar d’un entorn hispànic des de ben petit: l’havia destinat, doncs, a regnar algun dia a Madrid. En morir Carles II, Leopold va reivindicar els seus drets dinàstics. Tot aprofitant el descontentament evident d’Anglaterra i dels Països Baixos amb França, va aconseguir signar amb aquests estats la Gran Aliança de l’Haia (1701).

El vincle de Carles III amb Barcelona

Un any després els aliats declaraven la guerra als estats borbònics, i el 1703 l’arxiduc Carles era proclamat rei de la monarquia hispànica en un acte solemne a Viena. El Carles III dels catalans s’establí a Barcelona, on va romandre des del 1705 fins al 1711 i aquí es casà el 1708. Quan retornà a Viena, com a conseqüència de la mort del seu germà primogènit, sempre mantingué una gran nostàlgia per Barcelona, i ajudà significativament els prop de 30.000 exiliats que havien fet costat a la seva causa i que van haver de marxar de la Península. L’emperador va ser molt beneficiat en el tractat d’Utrecht (1713): va obtenir Flandes, Sardenya, Milà, Nàpols i altres possessions italianes.

Tanmateix, no signà el tractat. Finalment, la pau amb Felip V va arribar el 1725 (pau de Viena). Per aquest tractat, però, l’aleshores emperador Carles VI va poder continuar utilitzant, de manera vitalícia, tots els seus títols hispànics.

Anglaterra, que es fusionà amb Escòcia el 1707, tot conformant el regne de la Gran Bretanya, era des de la fi del segle XVII una monarquia parlamentària. La seva política internacional sempre va estar guiada pels interessos comercials: això comportava mantenir l’hegemonia naval i garantir un cert equilibri al continent europeu. Per tots aquests motius va ser sòcia fundacional de la Gran Aliança i va liderar els primers passos de la guerra. Des del 1710, l’arribada al poder dels 'tories' va modificar substancialment la seva política.

Els anglesos van ser els grans artífexs del tractat d’Utrecht (1713) i també els seus grans beneficiaris. Per aquest tractat van obtenir el dret de comerciar amb Hispanoamèrica i el monopoli del seu comerç d’esclaus. També van quedar-se Gibraltar i Menorca, enclavaments hispànics estratègics en la ruta del Mediterrani; amb la badia de Hudson, Acàdia i Terranova, a l’Amèrica del Nord, i amb Saint Cristopher, a les Antilles. Aquests darrers territoris havien estat disputats a la França de Lluís XIV, que també va perdre aleshores, en benefici anglès, la seva presència a l’Índia.

El paper dels Països Baixos, Portugal i Savoia

Els Països Baixos van actuar sempre a remolc d’Anglaterra. A la fi de la guerra van obtenir les vuit places fortes de la Barrera, al Flandes hispànic. Aquestes fortaleses formaven un eix estratègic, que havia de garantir la defensa dels holandesos en cas d’invasió francesa.

Savoia i Portugal es van adherir a la Gran Aliança de l’Haia el 1703. Eren territoris d’un gran valor estratègic, i van tenir un paper clau durant la guerra. De Lisboa salparen les dues armades aliades que desembarcaren a Barcelona el 1704 i el 1705, respectivament. Pel tractat d’Utrecht, Savoia obtingué l’illa de Sardenya i Portugal incrementà els seus dominis territorials al Brasil, a costa d’Espanya.