En el cas de la guerra de Successió, la historiografia catalana tradicional havia tendit, durant molt temps, a reduir el conflicte a una guerra civil, obviant la dimensió internacional de la contesa. Però superat aquest escull, un cop s'han posat al lloc corresponent el paper dels francesos d'una banda, i el dels anglesos, austríacs, holandesos i portuguesos de l'altra, la documentació estudiada encara deixava força interrogants oberts o certeses que, ben mirat, no es podien certificar. 

Desembarcar a Barcelona
Un exemple d'això darrer: l'agost del 1705, les tropes aliades van fer el segon atac sobre Barcelona, amb el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt al capdavant d'un exèrcit format per uns disset mil homes arribats per mar que es van sumar als més de sis mil vigatans (voluntaris catalans partidaris de Carles d'Àustria) mobilitzats per a l'ocasió. L'operació, que va culminar amb l'entrada a Barcelona l'octubre d'aquell mateix any, s'havia començat a programar a Lisboa, on durant els primers anys del conflicte s'hi havien desplaçat un bon nombre d'austriacistes, tant catalans com castellans, que pretenien adherir-se al projecte dels aliats, tal com confirmava l'abundant documentació en aquest sentit trobada a Nàpols. Allà també van tenir lloc els primers contactes amb els anglesos.

Però el compromís entre les forces aliades i les catalanes va establir-se pel conegut pacte de Gènova del juny del 1705, després que un primer intent d'assetjar Barcelona, el maig del 1704, hagués fracassat perquè els aliats no tenien contacte amb els austriacistes de l'interior del país. I si en les primeres converses a Portugal s'havia especulat l'opció que l'arxiduc desembarqués a Cadis, com ho preferien els castellans, que volien que l'avenç austriacista comencés des d'Andalusia, les relacions amb els vigatans van decantar la balança per la Ciutat Comtal.

Però als estudiosos sempre els havia fet ballar el cap el fet de no posseir cap document d'un testimoni presencial d'aquest fet, i més sabent que en les reunions portugueses s'havia parlat de la possibilitat de desembarcar a Cadis. A l'Arxiu d'Estat de Nàpols es van poder desfer els dubtes. S'hi va trobar una carta de l'arxiduc mateix que, no solament ratificava el que fins ara sabíem gràcies a les 'Narraciones Históricas' de Francesc de Castellví, sinó que n'amplia els detalls: els holandesos volien desembarcar a Cadis i davant la diatriba, Carles optà per Catalunya i Barcelona. Que no va ser una decisió precipitada, ho demostren molts més documents napolitans.

En alguns s'estableixen les fòrmules legals per als nomenaments de càrrecs i els juraments que s'haurien de prestar al Principat un cop aquest hagués estat ocupat; o el protocol que caldria seguir per enviar cartes als municipis catalans, ja fos perqué s'unissin a la causa o per trametre'ls qualsevol altra ordre. Tot plegat fa pensar en certa sensació d'eufòria entre els aliats. En canvi, van caldre dos intents per fer-se amb la ciutat i la resistència de les tropes flipistes va combinarse amb la cautela (o por) dels barcelonins a les possibles represàlies del virrei Velasco. Però com es va decantar a favor seu tota aquesta ambiciosa operació? El comandant anglès Petersborough va tirar pel dret i, tot i que l'acció va acabar sent victoriosa, va provocar la mort de Jordi de Hessen-Darmstadt. I no només això: va obrir les primeres esquerdes de la relació entre Carles i els totpoderosos aliats britànics.

A la primeria del segle XVIII, Anglaterra era l'única potència capaç de fer front a la poderosa maquinària de guerra francesa. Això va convertir-los no només en els principals aliats dels austríacs, sinó en el factor clau, tant en la planificació d'estratègies, com en el camp de batalla. D'aquesta manera, Charles Mourdant, més conegut com a Lord Peterborough, va ser nomenat cap de tot l'Exèrcit aliat terrestre, incloent-hi les forces catalanes, les holandeses, les austríaques... Segons relaten certes cròniques, sembla que era un tipus xulesc i prepotent, poc amic d'escoltar consells o de debatre i compartir les ordres que rebia des d'Anglaterra, ni tan sols amb Carles, el rei per a qui guerrejava.

No és estrany que el monarca, jove i inexpert, tragués foc pels queixals i sentís que el desdeny del general britànic podia ser sospitós. De què? No ho sabem, però que l'arxiduc estava irritat en dóna fe una altra carta que hem localitzat a Nàpols, dirigida al comte de Savallà (un noble català que va tenir un paper clau en l'entorn de Carles d'Àustria, primer a Barcelona i després a Viena), amb instruccions precises: "con maña y atención penetrar los designios de dicho Conde de Peterborou [sic] tocante a las operaciones de mi exército, observareis assí mismo en descubriendo sus intenciones si las aprueban otros Cabos y si las tiene el Conde de Cardona por ventajosas a mi servicio". En definitiva: que el rei ordenava que s'espiés el cap dels exèrcits aliats.

No es pot dir que la guerra peninsular comencés de bon peu per als austriacistes. Com és evident de pensar, els anglesos també usaven espies: Mitford Crowe, corresponsal comercial britànic a Barcelona i l'agent plenipotenciari que va signar el pacte de Gènova, tenia contactes amb vigatans influents, com ara Llorenç Tomàs i Costa, rector de Santa Eulàlia de Vic i l'home que s'atribueix l'organització a la signatura del pacte de Gènova. Aquest, en un memorial, explicita les instruccions rebudes: "aviendo remitido Crowe, embiado de Inglaterra, ciertos papeles e instrucciones pidiendo la respuesta de todo con adbertencia que de otra suerte no vendría la Armada".

El control dels britànics
Enmig d'aquests recels, Carles III havia de buscar diners per pagar les tropes dels diferents estats aliats. La missió, delicada com poques, recaigué en l'omnipresent Mitford Crowe, que va viatjar a Anglaterra, Holanda i Gènova per demanar crèdits. Les Corts catalanes havien aprovat un donatiu de 2 milions de lliures per al rei. I en un dels documents de Nàpols, datat el 30 de maig del 1706, s'hi van trobar la sorpresa: Carles d'Àustria va utilitzar aquests diners com a garantia per aconseguir aquests préstecs. La conclusió és que els britànics ho van controlar tot des de l'inici de la guerra, segurament molt més del que ja se sospitava. No és un detall menor que l'arribada de queviures i reforços des d'Itàlia depengués de la seva flota.

Era claríssim, per tant, que quan els anglesos es desentenguessin de la guerra, l'aliança internacional cauria com un castell de cartes. La desafecció era evident des de molt temps enrere, abans que l'arxiduc fos nomenat emperador. A Nàpols hi ha diversos documents que aprofundeixen aquesta certesa. Per exemple, una carta de Carles d'Àustria a John Mead, el pagador de la reina d'Anglaterra a Espanya, en què li retreu la poca combativitat de les tropes angleses en els camps de batalla. O un altre document posterior en el qual Carles es queixa amargament que la subvenció britànica només havia estat de 20.000 lliures, en lloc de les 150.000 acordades, cosa que dificultava el manteniment de les tropes.

Ara bé, pel que fa al galdós paper britànic, el més sorprenent de la nova documentació trobada és l'estima que van demostrar sempre per la ciutat de Tarragona, que era la seva base d'armament, al marge de la resta dels aliats. Una estima sospitosa que no va passar per alt a les autoritats austriacistes. A l'Arxiu de l'Estat de Nàpols, hem trobat referències a dos capítols des coneguts que apunten a una mateixa direcció: els britànics cobejaven Tarragona per a interessos propis? L'any 1708, el pagador John Mead demanà oficialment d'anar a residir-hi. Era un gest subtil, però carregat de significació, perquè si Mead es traslladava a Tarragona, l'administració militar quedava dividida: d'una banda, tots els austriacistes; de l'altra, els anglesos, sempre a la seva, en una altra ciutat. Carles III en va denegar el permís sense explicacions.

L'altre capítol fa referència a la retirada de les tropes britàniques. Fins ara se sabia, sumàriament, que les negociacions amb els francesos havien començat abans del 1711; que un cop van aconseguir el beneplàcit de Lluís XIV per quedar-se amb Gibraltar, Menorca i obtenir el perm's per comerciar amb Amèrica, van començar a replegar-se i a no entrar en combat; que el 10 de setembre del 1712, la decisió va ser comunicada a Ramon de Vilana-Perles, secretari de Carles III, i a Guido von Starhemberg, virrei de Catalunya, els dos homes forts del Principat. I queda clar que des d'aquell moment, òbviament, els antics aliats van ser vistos amb la màxima desconfiança fins que van deixar el país, poc després. Però com van marxar els milers de soldats anglesos? Des d'on van embarcar? No hi va haver cap fricció amb la resta de forces que es quedaven a combatre?

Segons la informació napolitana, la primera reacció dels aliats va ser separar les tropes britàniques de les portugueses i holandeses; i la segona, expulsar-les immediatament de Tarragona, només tres dies després del comunicat d'armistici, el 13 de setembre, mentre soldats austríacs en prenien el relleu. "Si convé farem fora els anglesos a trets", consta en un document de Ramon de Vilana-Perles. Així doncs, la sortida dels britànics va ser força més complicada del que mai no s'havia plantejat. No pas per logística, sinó per malfiança. Fins i tot, el mateix Vilana-Perles adverteix en un document d'aquells dies de tensions que les tropes imperials tractin amb respecte tant els anglesos com els catalans, ja que, uns dies abans, un cap militar austríac havia tractat de "cabrones" els cònsols de Tarragona.

Fora del territori
Un cop fora de la ciutat, les autoritats catalanes van oferir als anglesos la possibilitat d'embarcar-se a Sitges, solució que no va agradar-los, ni a ells ni als penedesencs, temorosos que les seves grans extensions de vinya quedessin malmeses pel pas de l'Exèrcit, i més en un moment en el qual "empiezan las vendimias". Els britànics, com era lògic, van demanar de sortir per Barcelona. Vilana-Perles i Starhemberg s'hi van negar en rodó: la ciutat no tenia prou guarnició per defensar-se i els anglesos ho sabien. Les negociacions es van perllongar quinze dies.

Finalment, les tropes procedents de Tarragona van partir per Salou, mentre la resta de les forces angleses repartides pel territori van acceptar marxar per la riba nord del Besòs, i van haver de voltar la Ciutat Comtal des de lluny i acceptar que una guarnició catalana els vigilés des de Montgat… pel que pogués passar. Aquesta retirada es va fer amb moltes tensions amb la població catalana. En aquest sentit és prou eloqüent el testimoni del soldat irlandès John Fontaine en les seves memòries, "veient que els abandonàvem, ens van cridar traïdors i tots els noms més vils que se'ls van ocórrer, i el populatxo ens llençà pedres dient que els havíem traït, posant-los en mans del rei Felip".

L'any 1713 els catalans tenien mala peça al teler. L'emperadriu Elisabet Cristina, esposa de Carles, regentava el govern del Principat. El mes de desembre anterior dues notícies indicaven que els austríacs tampoc no aguantarien gaire temps més: primer l'ordre, directa de Viena, que rebé el virrei Starhemberg d'alçar el setge de Girona; unes setmanes més tard, el
dia 27, la carta de l'emperador reclamant la presència d'Elisabet a la seva Cort. Tres mesos després, el 19 de març, l'emperadriu deixà Barcelona per sempre, enmig de grans honors, tant per part del poble com de les autoritats catalanes. Al capdavant del Govern i les tropes, com a virrei, hi quedava Guido von Starhemberg. Anteriorment, el 24 de febrer, s'havia donat ordre de suspendre tots els negocis, disposicions i expedicions de consells, a més de tramitar els temes urgents a Viena; formava part de la lògica de la retirada austríaca.

Joc brut a totes bandes
Però hi ha més. Els imperials tampoc no van jugar net. Un decret secret descobert a Nàpols revelava que els austríacs van enganyar deliberadament els catalans durant uns quants mesos. El document està datat el 14 de març del 1713 i és una missiva en què Elisabet ordena a Starhemberg de recollir tota la documentació imperial quan es materialitzés la seva retirada. És a dir: que l'emperadriu ja sabia que els austríacs acabarien tocant el dos… cosa que no van comunicar a les autoritats catalanes fins al mes de juny. La decepció és més cruel, encara,si tenim en compte que el decret porta exactament la mateixa data que la signatura del tractat d'Utrecht, pel qual aliats i borbònics van segellar la pau. Si tenim en compte la velocitat de la informació a la primeria del segle XVIII, és fàcil deduir que la firma del tractat no es podia conèixer de cap manera a Barcelona el mateix dia 14.

La conclusió sembla clara: els austríacs també feia temps que negociaven i que havien arribat a un acord amb Lluís XIV i Felip V. A partir del juliol del 1713, abandonats per tothom, els catalans van optar per la resistència a ultrança. La derrota, tard o d'hora, era segura, però la seva tenacitat va meravellar tot un continent. Qui sap si, a més de l'orgull ferit i les vagues promeses angleses de tornar al combat, no hi havia algun motiu més.