Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Felip V castigava amb pena de mort els qui portaven una cinta groga
El monarca va prendre aquesta decisió després que els catalans mostressin amb cintes grogues el seu suport al príncep Jordi de Darmstadt
Cada casa reial tenia —i té— la seva pròpia paleta de colors. Ho sabien bé a 'The Gentleman’s Magazine', un mensual londinenc que es va publicar entre el 1731 i el 1907: “Les cases reials dels Borbó [...] vesteixen de blau; la família de l’emperador d’Àustria, de negre i groc; els de Rússia, de verd fosc; però els del nostre rei resplendeixen en escarlata”.
Aquesta gamma de colors resultava molt útil per distingir l’enemic. Potser per aquest motiu, a finals del segle XVII els exèrcits europeus van incorporar en l’uniforme dels soldats l’escarapel·la, una insígnia en forma de disc que es tenyia amb el color de qui pagava. Poc temps després, i amb la guerra de Successió com a teló de fons, l’ús dels colors en funció del bàndol va agafar una rellevància extraordinària.
El 1705, Catalunya vivia dies convulsos. Sota el comandament borbònic, una part dels membres del Consell de Cent es trobava a la garjola i molts ciutadans esperaven amb candeletes l’arribada a Barcelona d’una flota anglesa capitanejada pel príncep Jordi de Darmstadt, un dels grans militars que mirava d’evitar, fos com fos, el triomf borbònic.
Els catalans es posen una cinta groga al barret per esperar el militar Jordi de Darmstadt
Els catalans, que l’havien tingut com a virrei fins que el Borbó l’havia fet caure del càrrec el 1701, en tenien un gran record i esperaven que l’arribada de la seva esquadra els ajudés a alliberar-se del Borbó. Aquell Sant Jordi, un grup de ciutadans van decidir mostrar el seu suport a Darmstadt posant-se una cinta groga al barret. Ho explica Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar, virrei a la cort de Madrid del moment:
“El anhelo con que se esperan las armadas enemigas, a que estos naturales llaman la Redención, y los capuchinos a los ingleses, y la demostración de haberse celebrado el día de San Jorge, nombre del príncipe de Darmstadt, con ponerse más de dos mil personas de esta ciudad la divisa de una cinta amarilla en el sombrero, que es el color del príncipe”.
Davant aquella protesta pacífica i simbòlica, Felip V va publicar un ban on s’informava que es castigaria amb la pena de mort tota persona que portés un llaç groc. I ho va complir. Com explica Joaquim Albareda a 'Els catalans i Felip V: de la conspiració a la revolta', els impressors es van fer ressò de la decisió:
“Altre dia pregonà / aqueix Velasco, aiqueix boch, / que ningú pena de vida / se atrevís portar floch groc”.
I, com bé diuen els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, el 31 de maig, només tres dies després de l’emissió del ban, “se aorcò un paysano por llevar un listòn amarillo en el sombrero”.
Penjats per portar cintes grogues
La cosa no es va quedar aquí i el 19 de juny “mandò Velasco ahorcar a dos Moços de Molins de Rey por hallarles fuera de la ciudad, y llevar cintas amarillas” i, encara dos mesos després, el trist final va ser per a dos miquelets, “el uno hera de Barzelona y el otro de Vique, y haviendomelos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde ya estaban ahorcados, y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas”. Per desgràcia, no van ser els únics.
Finalment, Jordi de Darmstadt va arribar a Barcelona i, després d’un setge de poc més d’un mes, Velasco va signar la capitulació. Veient que l’alliberament dels consellers no es feia efectiu, un grup de ciutadans van decidir fer-ho ells mateixos al crit de “A les armes, germans, que s’emporten els presos per degollar-los, anem a salvar-los la vida”.
Mentre les campanes de les esglésies tocaven a sometent, un grup de soldats es va enfrontar a un barceloní perquè lluïa una roseta de tafetà groc. Acusant-lo de traïdor, els militars van intentar apallissar-lo, però alguns homes armats van obrir foc contra ells i ho van evitar. La revolta va ser un èxit, Barcelona es va posar a les ordres de Carles III i, per un moment, Catalunya es va creure alliberada del jou borbònic.
L'octubre de 2018, i després de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l’ANC i Òmnium Cultural van impulsar una campanya per demanar l’alliberament dels seus líders amb els llaços grocs com a protagonistes simbòlics.
Tot i que la temptació de veure una picada d’ullet al passat amb aquesta iniciativa és alta, la realitat és molt més prosaica. Des de fa anys, desenes de causes fan servir els anomenats llaços de sensibilització per visibilitzar les seves demandes. En aquest cas, la tria del color groc va ser totalment aleatòria. Una casualitat, en tot cas, que ens ajuda a revisitar el passat i a reflexionar sobre el present.
Comentaris