Les estampes satíriques van tenir una gran difusió i repercussió en l'Europa dels segles XVII i XVIII, ja que amb el seu caràcter icònic tenien la capacitat de materialitzar una idea i de resumir-la de manera irònica, mordaç o virulenta en una senzilla làmina.  Diverses estampes, principalment angleses i holandeses, intentaren explicar l'actualitat de manera satírica, combinant una imatge sovint al·legòrica amb versos o explicacions còmiques, fetes en diversos idiomes per ampliar-ne l'abast. Malgrat que el personatge més odiat —i, per tant, el més satiritzat— era el rei de França Lluís XIV, un altre dels personatges que hi sortia més malparat era Felip d'Anjou, el futur Felip V, ridiculitzat i presentat com un covard, un lladre, un incapaç o un simple titella de Lluís XIV.

Gravats estampats en fulls
Aquestes estampes eren gravats —usualment calcografies sobre metall, tot i que també hi ha algunes xilografies sobre fusta de boix— estampats en fulls que a més de la imatge tenien un vers o una explicació, i que de vegades també foren recollits en alguns àlbums. Sovint circulaven diverses versions de la mateixa imatge, en les quals es canviava el títol i el text (i a vegades, fins i tot, el sentit), ja fos a partir de la mateixa matriu o redibuixant de nou la mateixa escena. Però el paper no era l'únic suport de la sàtira; no era estrany veure imatges còmiques gravades en monedes, o fins i tot en tapissos i en peces de marqueteria.

Entre el 1701 i el 1702, quan es desencadenà el conflicte successori, la impremta de Sebastian Petzold a Amsterdam va editar una sèrie de fascicles de contes satírics sota el títol 'Esopus in Europa', on un breu text és encapçalat per un frontispici dibuixat per Romeyn de Hooghe. Fent referència al cèlebre escriptor de faules protagonitzades per animals de l'antiga Grècia, l'autor satiritza la posició de les potències europees davant la successió del tron espanyol, convertint els monarques en bestio­les, i emprant-los per explicar gràficament (i irreverentment) els moviments polítics del moment.

Entre moltes altres imatges carregades de mordacitat, destinades a mossegar els partidaris de la causa borbònica, podem destacar, per exemple, la número 27, 'Nebucadnezars beeld­ tot Versailles ten toon gesteld, om tot Madrid opgerigt te worden' (‘estàtua de Nabucodonosor exposada a Versalles, amb la finalitat de ser erigida a Madrid'), que ridiculitzava la proclamació de Felip V convertit en estàtua (en el punt 1), o la número 32, 'De Spaansche Carravaan' (‘caravana espanyola'), on Felip s'assimila a un cavaller poruc i espantadís que fuig literalment cagat de por, com certifica la mà amb què intenta tapar-se el cul descobert o l'orinal que tragina entre el seu equipatge.

Fent referència a l'abús i malbaratament dels recursos del país, el mateix any circulà l'anònim 'L'alarme au quartier des charlatans', on es caricaturitza Felip munyint la vaca espanyola i regalant la llet al seu avi Lluís­ XIV, amb l'aquiescència del cardenal Portocarrero, cap del govern borbònic de facto en aquell moment.

'L'allarme au quartier des charlatans': Felip V munyeix la vaca espanyola

El 1707 es publica a Londres la col·lecció 'Poems on Affairs of State from 1620 to the present year' (‘poemes sobre afers d'Estat des del 1620 fins l'any actual'), amb un suplement gràfic titulat 'A collection of some Satyrical Prints, publish'd beyond Sea, relating tot the Affairs of Europe, since the French King plac'd his Grandson on the Throne of Spain' (‘una col·lecció d'impresos satírics, publicats a l'altra banda del mar, relacionats amb els afers europeus, des de que el rei francès va col·locar el seu nét al tron d'Espanya'), on hi ha diverses imatges satíriques relacionades amb el fracàs del setge borbònic de Barcelona del 1706 amb referència a l'eclipsi de sol d'aquell any i la proclamació de Carles d'Àustria com a Carles III.

Sobre aquest mateix fet es realitzaran diverses obres satíriques, com el càustic gravat flamenc 'Vacarme au Trianon' (‘alarma al Trianon'), estampat el mateix 1706 per Filibert Bouttats, on se satiritza Lluís XIV desmaiat entre les seves amants mentre Felip fa el ploricó a causa dels revessos militars que ha patit. O també l'estampa holandesa d'autor anònim 'De Groo­ten Waereld Verdeelder' (‘el gran món dividit'), de contingut força més escatològic, que mostra Lluís XIV i el seu nét Felip intentant partir el globus terraqüi amb un xerrac, mentre l'amant i segona esposa del rei, Madame de Maintenon, eixarrancada al damunt, l'aspergeix amb un raig d'orina.

Del 1706 són també 'Castilien Hervormd' (‘reforma castellana'), un gravat holandès anònim que mostra Carles III entronitzat sobre un castell en el qual Felip intenta enfilar-se de forma infructuosa; la paròdia '‘t Gedwonge Huwelyk van Don Quichot dela France En Spagnoletta Infante' (‘el complicat matrimoni del Quixot francès i la verge espanyola'), o 'De Papire Koning of de vluchtende Hertog van Anjou' (‘el rei de paper, o el duc fugitiu d'Anjou'), que mostra el Borbó en plena rebequeria a causa de la derrota.
 

El complicat matrimoni del Quixot francès i la verge espanyola


'El rei de paper, o el duc fugititu d'Anjou'

Del 1711 és la sèrie de quatre gravats al·legòrics 'De zieltogende Anjouse Monarchie' (‘la monarquia d'Anjou agonitza')­ que satiritza el regnat de Felip i representa Espanya com un gran ase vestit com una dona. En la primera estampa, el rei fa munyir l'ase; en la segona, mengen junts ben entaulats; en la tercera, ballen i es diverteixen, i finalment en la darrera, veiem l'ase al llit , agonitzant per culpa del malbaratament i dels excessos del monarca, que sosté un bací als peus del llit on l'ase perboca, mentre un metge simbòlic ('Doctor Financier') intenta salvar infructuosament el país.

Amb motiu del tractat d'Utrecht, circulà el gravat alemany titulat 'Der Fridens-Hoff zwischen der Rose und der versöhnten Lilie' (‘amistat de jardí entre la rosa i el lliri reconciliats'), estampat el 1713, satiritzant el tracte que reordenava les fronteres europees i condemnava els catalans, en una escena multitudinària de la qual circularen edicions en diversos idiomes, i diferents versions modificades, amb nous personatges i versos diferents, però amb la constant que Felip hi és dibuixat fent el ploricó, mentre el seu avi Lluís porta el pes polític de la cimera.

Entre les més reeixides sàtires d'aquesta època, cal esmentar una curiosa baralla de cartes editada a Londres cap al 1725 en què es commemoren les victòries del duc de Marlborough durant la guerra de Successió. Cada carta conté un dibuix i un petit text, sovint en vers, al peu; els trèvols, rombes i cors representen escenes de les campanyes del duc als Països Baixos, Bèlgica i la península Ibèrica, i les piques satiritzen indistintament tant francesos com austríacs. Sens dubte els Borbó són els que en surten més malparats; mentre que el rei de trèvols és un retrat de mig cos de Carles III com a rei d'Espanya, el rei de piques és una imatge de Felip que fuig corrents amb la corona robada.

Finalment, un material satíric força curiós és una medalla de plata encunyada al Regne Unit el 1714, que ridiculitza el tractat d'Utrecht. A la cara de la moneda , amb data 1713, sota el lema 'Concordia res parvae crescunt' (frase llatina que apareix a l'obra del romà Sal·lusti, i que significa ‘les coses petites floreixen en concòrdia'), tres homes representant Anglaterra, França i Holanda defequen ajaguts junts.

Però a la creu, amb data 1714, els mateixos personatges es llancen la femta els uns als altres, sota el lema de la segona meitat de la frase: "Discordia maxima dilabuntur"; és a dir, ‘la discòrdia desfà les coses grans'. Gràficament resulta un resum perfecte del que va significar el tractat.

La caiguda de Barcelona
No he estat capaç de trobar cap sàtira sobre la caiguda de Barcelona. Suposo que és un tema que no fa gaire gràcia i, vista la sort que va tocar-nos als catalans, també en el camp satíric el món va preferir mirar cap a una altra banda i fer com si res. Sigui com vulgui, aquests gravats ens deixen un testimoni lúdic i irreverent, però esmoladament fidel, del que els contemporanis de Felip V pensaven d'ell. Com en els acudits de la premsa d'avui dia, aquelles imatges descarades ens serveixen per prendre el pols del moment històric que s'hi dibuixa.