A la darreria del segle XVII, a Europa, els viatges de Marco Polo continuaven sent de referència i les notícies sobre països llunyans provenien de viatgers que no s'endinsaven gaire en els continents. En aquest context s'emmarca el llarg viatge que va fer un advocat calabrès durant el qual va venir a parar a la Barcelona en guerra.

Corria l'any 1685 quan Gemelli Careri va decidir donar curs a una passió secreta que, fins llavors, ell mateix s'havia negat: viatjar fora del Regne de Nàpols, d'on no havia sortit mai.

En tornar a Nàpols, Careri va escriure les seves aventures en dos llibres: 'Relazione delle Campagne d'Ungheria' (1689) i 'Viaggio in Europa' (1693). Però l'home de lleis calabrès aviat va tenir clares dues coses: ni les seves obres li atorgarien una fama suficient per mantenir una col·locació cobejada per gent més poderosa, ni tenia manera de progressar per altres bandes dins la burocràcia, ja que no posseïa el requisit indispensable, un títol nobiliari. Així que va optar per anar-se'n al Pròxim Orient. Quan el 13 de juny del 1693 va sortir de Nàpols, poc podia pensar-se que no hi tornaria fins al 4 de desembre del 1698. Ni tampoc que d'aquella llarga travessia en sortiria una obra de sis volums, publicada entre el 1699 i el 1700, que el convertiria en un dels viatgers més reconeguts de tots els temps.

El primer turista?
I és que els seus escrits traspuaven l'aire del qui viatjava per gaudir del viatge en si mateix. No era un missioner, ni un conqueridor o un ambaixador a compte d'un rei poderós, ni un buscador de tresors: Gemelli Careri va perfilar la seva odissea sobre la marxa, va aprendre idiomes i va anotar tots els detalls que trobava excepcionals de la quotidianitat de cada nova regió que trepitjava. A més, va trobar-se enmig de peripècies i d'imprevistos excepcionals i, als ulls dels futurs lectors, es va convertir en l'home "normal" enfrontat a circumstàncies gairebé heroiques. La gràcia de la seva ploma, farcida de referències cultes, però també d'exageracions èpiques i de cinisme, hi va fer la resta.

D'entrada, la travessia va seguir els passos més habituals de qualsevol viatger contemporani: Jerusalem, via Egipte, per conèixer les piràmides, i després Constantinoble, la capital de l'imperi Turc que havia combatut. Curiós com era, i necessitat de trobar interlocutors que li expliquessin els secrets de la ciutat, va visitar els venecians que estaven atracats vora el Corn d'Or… sense tenir en compte la secular enemistat entre uns i altres. Gemelli Careri va ser pres per un espia, empresonat i, gràcies a la ràpida intervenció del cònsol francès, alliberat abans que els otomans no prenguessin decisions irreversibles.

Obligat a fugir, va triar endinsar- se cap a territoris de nom mític i es va embarcar a Trebisonda, al mar Negre: Armènia, Geòrgia i Pèrsia, on va ser convidat a la cerimònia de coronació del xa Sultan Husayn I, a Ispahan (avui, Iran). Una gràcia d'aquesta mena devia aconseguir- la gràcies a l'empatia i la facilitat per caure simpàtic a personatges influents. Així mateix s'entén que, després d'embarcar-se al golf Pèrsic per passar cap a l'Índia, obtingués una audiència amb el gran mogol Aurangzeb —fill i botxí del constructor del Taj Mahal—, personatge polèmic i fanàtic religiós que volia arrasar l'hinduisme en favor de l'islam, embolicat constantment en conflictes bèl·lics.

Per si hi faltessin ingredients de misteri i excepcionalitat, Careri encara va tenir l'enorme sort de ser confós per un espia vaticà, pels missioners jesuïtes de la Xina, cosa que li va obrir les portes de Pequín, li va permetre entrevistar-se amb l'emperador Kangxi, assistir a la Festa de la Llanterna —l'última celebració de l'any nou— i recórrer la Gran Muralla.

Faltaven, encara, les aventures amb més èpica: arribar a les Filipines, esperar que sortís el galió de Manila i creuar l'oceà Pacífic durant sis mesos. Un malson fet d'epidèmies i tifons fins a arribar a Acapulco. A Mèxic encara patí un terratrèmol, però hi va començar a tastar l'èxit de les seves històries: els aristòcrates espanyols el convidaven a les seves festes perquè els expliqués anècdotes i aventures. Així que, quan va tornar a Europa, li sobraven motius per posar-se a escriure l'obra que el consagrà: Giro Intorno al Mondo.

Neix un 'best-seller'
Deu anys després, Careri era un home il·lustre arreu del continent: els sis volums del Giro s'havien publicat en anglès el 1704, i en italià se n'havia fet una reimpressió rere l'altra. Es dedicava a voltar per les corts explicant els seus viatges, potser posant-hi més pa que formatge, cosa que li va valer un seguit d'acusacions sobre la certesa o no dels capítols que explicava. En tot cas, en un món canviant, a causa de la guerra de Successió espanyola, quan
el juliol del 1707 l'Exèrcit imperial va ocupar Nàpols, Gemelli ho va tenir clar: tenia 57 anys i havia arribat l'hora de fer un salt endavant.

Després de les noces de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic amb Carles III a Viena, el calabrès va afanyar-se a arribar a Liorna amb temps de sobres per contractar un passatge amb un dels vaixells que s'havia d'afegir a la flota reial: les cent quaranta-set naus que van acompanyar la reina des de Gènova fins a Barcelona. El destí triat era evident: la Ciutat Comtal era la seu, des de feia poc més de dos anys, d'una cort nova, la capital d'un rei jove on feien cap artistes napolitans de totes condicions. Una ciutat que, malgrat la guerra i els setges que patia, oferia oportunitats impossibles en altres metròpolis del continent, on tot ja estava repartit: càrrecs, privilegis i favors que l'arribada de la reina multiplicaria segur.

El 25 de juliol del 1708, el nostre viatger va desembarcar a Mataró i les experiències que va viure durant un any i escaig a Barcelona va explicar-les a Aggiunta a' viaggi di Europa, un dietari dels seus progressos entre l'aristocràcia local, en què descriu poc l'aspecte de la ciutat —no devia impressionar-lo gaire, ja que al costat de Nàpols, era una urbs petita—: "La figura de la ciutat és irregular, amb forma de pentàgon amb cinc angles diferents. Les muralles no són gaire altes, però terraplenades per tot arreu, i no és fàcil obrir-hi bretxa en poc temps. Tanmateix, la seva fortalesa més gran rau en la unió i constància dels naturals, el pit dels quals ha estat sempre una barrera i resistència als atacs dels exèrcits enemics". En canvi, detalla costums i festes de la classe dominant i ens proveeix d'un excel·lent retrat del luxe que el regnat de Carles III va portar- hi. També s'ocupa de tradicions religioses i de rutines populars que li criden l'atenció; dels combats i la guerra, cada vegada més propera, en diu ben poca cosa.

Un dels esdeveniments on va prodigar-se més, tot un espectacle en si mateix, va ser anar a veure menjar els reis, una manera de ferse veure i de presentar-se als homes de pes de la cort. Aquestes coneixences li van donar l'oportunitat de cultivar altres amistats i visitar algunes rareses barcelonines: les columnes d'Hèrcules, "gabinets de curiositats" de farmacèutics que col·leccionaven plantes remeieres, insectes exòtics i animals embalsamats; processons religioses que servien per aprofundir lligams; però també carnavals populars d'estudiants cridaners i, sobretot, balls i tiberis en cases de renom. La seva fama d'erudit i bon conversador aviat va estendre's i van convidar-lo a actes oficials al Saló de Sant Jordi de la Diputació, i a festes aristocràtiques. Al seu dietari no s'oblidà mai d'apuntar amb qui parlava, qui hi havia i qui no.

Aquesta xarxa de relacions van tenir premi el maig del 1709, quan Careri va traslladar-se a Horta estalonant el seguici reial dels monarques, que havien decidit passar una temporada al camp. Cal entendre que, amb la parella reial, desenes de servents i cortesans també es mudaven; i, al seu costat, caçaoportunitats que podien permetre's llogar casalots a la vora de la nova cort. En un ambient més reduït, progressar era més senzill. L'amistat que havia conreat amb el comte d'Althann, home de màxima confiança de Carles III, va facilitar-li apuntar-se a esdeveniments a l'abast de ben pocs: una visita en un convent amb una extensa biblioteca, excursions de cacera, àpats de petit format… En una d'aquestes ocasions, el viatger assegura que el monarca va preguntar a Althann: "Què fa Gemelli?". La resposta va ser franca i directa: "Està esperant les gràcies de Vostra Majestat".

Dos mesos després, Gemelli Careri fou nomenat jutge de la vicaria i auditor de l'esquadra de les galeres de Nàpols. Era el 19 de juliol del 1709, menys d'un any després de la seva arribada. Missió acomplerta: el doctor en lleis calabrès havia aconseguit allò que feia mitja vida que perseguia. Va quedar-se a Barcelona fins al novembre, entre banquets i recepcions de comiat. Després d'un primer intent de viatge el dia 4, però, la nau va retornar a Catalunya salvant-se pels pèls d'una tempesta.

Mentre reparaven el vaixell a Arenys, Gemelli va anar a saludar els coneguts barcelonins i a sopar a casa del mariscal Von Starhemberg,que en aquelles dates començava a organitzar les noves forces austríaques per endegar una campanya militar per foragitar els Borbó, que arrasaven la Segarra, l'Urgell, l'Empordà i el Baix Ebre. La campanya fou un èxit d'entrada, amb conquesta de Madrid inclosa, tot i que per ben poc temps, i se seguí dels desastres de Villaviciosa i Brihuega, que significaren la derrota definitiva dels aliats a la península Ibèrica. Però en aquells dies Gemelli Careri ja exercia les seves altes funcions a Nàpols, que després del tractat d'Utrecht quedà ratificat com a domini del nou emperador austríac, Carles VI, el mateix home que li havia atorgat la dignitat. Va morir el 1724.