A les acaballes de l'any 1713, gran part del territori català estava ocupat pels exèrcits borbònics. Només Barcelona, sotmesa a un setge terrible des de feia sis mesos, Cardona i alguns nuclis aïllats resistien l'embat de les forces francoespanyoles. La resta del Principat ja tastava la repressió dels vencedors de la guerra de Successió, sobretot en forma de nous impostos i violències arbitràries. En aquest marc, el ministre de Finances i secretari d'estat d'Hisenda, Jean Orry, enviat especialment per Lluís XIV de França per controlar el seu nét Felip V, va decidir imposar una nova taxa: les quinzenades. Els borbònics necessitaven liquiditat de manera urgent per mantenir el cost de la guerra: calia pagar la ingent quantitat de soldats que, principalment, assetjaven la Ciutat Comtal, però que també perseguien i reprimien els alçaments arreu del país i, sobretot, assegurar la seva manutenció diària amb vista a l'hivern.

Orry i l'intendent José Patiño, màxima autoritat de la Catalunya ocupada, van calcular quin era l'import total que tocava pagar als catalans, van fer una divisió per vegueries i van disposar que el pagament es convertís en una contribució regular. Més enllà de ser una quantitat desorbitada, el gran error dels borbònics va ser el mecanisme per a la recaptació: seria cada quinze dies; i els deutors sofririen tota mena de vexacions fins que paguessin.

‘Via fora, lladres!'
La impossibilitat de pagar en metàl·lic va dur molts catalans a malvendre propietats i pertinences, o a endeutar-se. L'altra solució era abandonar-ho tot i anar-se'n a viure fora de pobles i ciutats, al camp o amagats en coves. Fins que va encendre's la guspira de la revolta: primer, en forma de tímides protestes dels municipis; després, amb crits contra els recaptadors ("via fora, lladres!"), gairebé sempre resposts amb violència, i finalment, amb emboscades contra els soldats. Es fa difícil saber quina va ser la primera i com va acabar, però de manera simbòlica es pren la data del 4 de gener del 1714 com l'inici d'una rebel·lió pagesa que es va estendre "desde Puigcerdá hasta el mar, desde el río Ter al Ebro", en paraules de Francesc de Castellví.

No es tracta, ni de bon tros, d'un alçament coordinat, sinó de la suma de moltes petites resistències que es resolien de la mateixa manera: amb una repressió ferotge. El que resulta evident és que, quan les notícies van córrer, unes insubordinacions van animar-ne d'altres i, malgrat que també s'acabaven sabent les brutalitats i els càstigs posteriors, pagesos d'arreu van preferir enfrontar-se als soldats francoespanyols que no pas abaixar el cap o fugir. Al capdavall, si no podien afrontar el pagament, l'abús militar també s'acabava produint, d'una manera o altra.

Per tal de sofocar les revoltes, el duc de Popoli havia d'enviar reforços des de la fortalesa d'Hostalric cap a la plaça forta de Vic. I vist el mapa de la zona, les tropes només tenien dues opcions: la llarga era fer marrada i passar pel Congost, l'estreta vall que s'obre entre el Montseny i els cingles de Bertí, per caure a Centelles i, des d'allí, entrar a la Plana per Tona. El camí curt era aprofitar la vall d'Arbúcies i caure cap a Taradell, via Viladrau.

Aquesta circumstància va convertir la vila d'Arbúcies en lloc de pas habitual de tropes i exèrcits durant tota l'edat moderna. Només comptant l'últim quart del segle XVII, trobem nou allotjaments de soldats entre el gener del 1680 i el juliol del 1701. La majoria van tenir a veure amb la guerra dels Nou Anys, en què Lluís XIV va ocupar Catalunya en dues ocasions. A la mortaldat ocasionada pels mateixos conflictes, per tant, cal sumar-hi l'inconvenient que un, dos o tres regiments de soldats arribessin en qualsevol moment i, en virtut d'un privilegi reial en cas de guerra, obliguessin els habitants a acollir-los a casa i proporcionar-los sabó, pa, tabac, vi i el que fos de menester, començant per una cambra amb llit; mentre les autoritats corresponents buscaven gallines, moltons, porcs i mesures de farina a l'engròs per alimentar-los. Per tot plegat, l'odi contra els francesos havia crescut de feia molts anys, arreu del Principat.

Quan la guerra de Successió va instal·lar-se a Catalunya, als arbuciencs els va tocar acollir tropes un altre cop el juliol del 1710 i just un any després, l'estiu del 1711. Tenir un soldat a casa es va convertir, gairebé, en un fet quotidià. D'aquesta manera, quan el 13 de gener del 1714 uns vuit-cents soldats, comptant-hi cent trenta cavallers, van arribar a les envistes d'Arbúcies, els seus habitants sabien perfectament què els esperava. O millor: què s'esperava d'ells. La diferència, en aquesta ocasió, era que els allotjats eren francesos o, per ser més precisos, valons: els regiments Newport i Ostende, al capdavant dels quals hi havia els coronels Jacques-Laurent-Pierre-Charles Franclieu i Francisco Bruno Cano.

És fàcil d'endevinar la tensió que va respirar-se a partir de mitja tarda, quan tots els soldats van formar davant la vila. Francesc de Castellví retrata el moment amb tres anècdotes sucoses: quan l'alcalde d'Arbúcies (o jurat primer, en terminologia de l'època) els indicà que es podien hostatjar en unes granges que hi havia als afores de la vila, els soldats van començar a insultar-lo i fins algun d'ells li va donar un parell de bastonades perquè consideraven que les alqueries eren indignes. Mentrestant, un militar va voler forçar una dona, que s'hi va resistir i, mentre el mercenari li cridava "rebel", l'altra li va llançar una pedra… i el va tocar a la cara. Cap al vespre, un comandant va demanar que un veí acompanyés un soldat fins a Hostalric i, quan van ser-hi davant, el való va apunyalar el seu guia que, malgrat tot, va poder tornar al poble. Cal suposar, perquè les cròniques no en parlen, que tots tres incidents van ser tallats pels oficials borbònics i la cosa, de moment, no va anar a més. Però la guspira de la venjança ja s'havia encès.

Aquella va ser, sense cap mena de dubte, una nit moguda, d'anades i vingudes entre Arbúcies i els pobles del voltant: Sant Hilari Sacalm, Espinelves i Viladrau. Els caps del sometent local havien entonat el "via fora!" per resquitar-se de les ofenses dels militars borbònics. Calia organitzar una operació de càstig i, per a tal propòsit, es feia necessari que tots els homes armats, menors de seixanta anys i majors de setze, acudissin a la crida d'Isidre Pujató i Francesc Puig. Com a milícia que era, el sometent s'estructurava a partir d'una jerarquia molt clara i a partir d'uns càrrecs que eren triats pels veïns mateixos. Tot sovint, la manera de convocar-lo era amb un repic de campanes o amb fogueres en punts elevats.

En aquesta ocasió, amb vuit-cents soldats dormint a la rodalia —si no en algunes cases importants, en el cas dels oficials de més rang—, no era qüestió d'alarmar ningú i la convocatòria va fer-se a través de missatgers i contrasenyes prèviament concertades amb els caps de cada municipi, amb els quals els unia un jurament sagramental. Pujató i Puig van fer saber als habitants de Viladrau i de les masies properes que preparessin les armes i, a trenc d'alba, baixessin a les penyes de Grau Sala, als afores de la vila; i que ells mateixos s'encarreguessin d'avisar els homes d'Espinelves, i aquests, els de Sant Hilari. Calia tancar, amb arbres caiguts, el congost per on corre la riera d'Arbúcies en la seva part més estreta, on hi havia el Molí de les Pipes. Darrere la trinxera, quaranta homes ben armats; la resta havien de situar-se en zones elevades, al capdamunt dels cingles, i a diferents nivells enmig del bosc, ben parapetats.

El dia 14 de gener del 1714, a les vuit del matí, els dos regiments de valons van iniciar la marxa, camí de Viladrau, i el foc va començar quan els granaders de l'avantguarda van arribar al pas tallat. Al mateix temps, els veïns d'Arbúcies van atacar la rereguarda. L'Exèrcit borbònic es va trobar atrapat en una gorja i tirotejat per totes bandes. El coronel Cano va provar de reunir els oficials en un lloc poc exposat a l'escopetejada i, davant l'opció de tirar endavant i aixafar la trinxera que els barrava el pas, al cost que fos, o retirar-se cap a Hostalric, va prevaler la segona opció. El coronel Franclieu (partidari de seguir cap a Viladrau) va ser l'encarregat de convertir la rereguarda en la nova avantguarda, estratègia que va funcionar fins que, amb dues companyies de granaders obrint camí, van arribar a un indret anomenat el Mal Pas, on una altra barricada d'arbres els tallava la retirada.

L'única solució va ser fugir amunt, recular altre cop cap a la vila d'Arbúcies, abandonant el camí de la riera. Els soldats que anaven amb Cano van acabar fent el mateix, però, mentre que aquest va continuar cap a Hostalric sense esperar ningú (i hi va arribar amb seixanta-cinc homes, la majoria ferits), Franclieu va esperar que tota la tropa arribés al poble, mentre els granaders esbotzaven la porta de l'església, on s'anaven refugiant els qui aconseguien arribar-hi. Eren vora les dues del migdia.

El gust de la victòria
Al coronel francès li va tocar rendir el que quedava de la columna: dos-cents seixanta-vuit soldats, incloent-hi setanta-dos oficials, per als quals va demanar clemència de vida, a canvi de lliurar armament, les casaques dels soldats, sis banderes, dues trompetes i cinc tambors. Després de sis hores de lluita, la victòria arbucienca havia estat completa —i més si es té en compte que només van comptar-se set morts i disset ferits entre els sometents locals. L'ajut dels pobles veïns, els arbuciencs van recompensar-lo enviant-los una de les banderes guanyades a cadascun.

No queda clar què va passar amb els presoners. Francesc de Castellví diu que van ser enviats a Cardona; però en les seves memòries, el coronel Franclieu explicita que només els oficials, com ell mateix, van seguir el camí cap a la monumental plaça forta bagenca. Als soldats rasos, segons la seva versió, se'ls va estimbar daltabaix d'una penya propera a Arbúcies, després de clavar-los diverses ganivetades.

Com era d'esperar, però, la pèrdua pràcticament completa de dos regiments no va deixar el duc de Popoli de braços creuats. La revolta generalitzada va obligar-lo a mobilitzar molts efectius destinats al setge de Barcelona per castigar les comarques sollevades. A Arbúcies, Sant Hilari, Viladrau i Espinelves els tocà entre el 31 de març i l'1 d'abril: una columna de cinc mil soldats, fruit de la unió dels destacaments dels generals Bracamonte, Caraffa i Fiennes, van saquejar i incendiar els quatre pobles, malgrat l'oposició de tres-cents fusellers encapçalats per Ermengol Amill. El mateix capità general de Catalunya se'n vantava així: "Bracamonte quemó tan enteramente aquella villa de Arbucias, que sólo la iglesia se reservó del universal incendio". Segons Castellví, no se'n va salvar ni el temple.

Malgrat la mala imatge que podem tenir-ne avui en dia, causada en part per l'ús que en va fer el franquisme, el sometent és una organització d'origen català que constitueix una part essencial de la història militar del país. Es remunta a un usatge del segle XI: el Princeps namque, que són les dues primeres paraules de la llei en qüestió, que ve a dir que, en casos excepcionals en què el príncep fos assetjat o, per altres motius, necessités ajuda militar, tots els homes d'entre 16 i 60 anys haurien d'acudir a la seva crida armats. Es tractava d'una crida que passava per sobre dels lligams feudals que pogués tenir cada individu, i que van regular Jaume I i Pere III.

Sagramental
Aquest és el nom que va rebre la institució d'entrada, ja que es tractava d'un jurament sagrat amb el príncep i, també, entre els habitants d'una mateixa comarca. A la llarga, va fer créixer un sentiment comunitari i la importància de defensar la pròpia terra d'una agressió exterior i, a la vegada, el rebuig a participar en guerres a l'estranger. Òbviament va propiciar la necessitat i fins el dret de posseir una arma (amb Pere III es va convertir en obligació) i de tenir-ne cura.

Host
És el nom que rebien, durant l'edat mitjana, les tropes militars convocades per una autoritat i formades per la població baixa. Podia ser senyorial, si la convocava el senyor feudal; reial, quan era el rei o el príncep qui ho feia, o veïnal, quan ho feien els batlles o veguers, sempre basant-se en el Princeps namque. Tenien una organització interna que estructurava els milicians en desenes, cinquantenes o centenes —que implicaven els càrrecs de desener, cinquantener o centener. Per sobre de tots hi havia un capità.

La crida i les funcions
Es feia encenent fogueres en llocs elevats o pel so de corns, trompetes o repic de campanes; és a dir, emetent so, del qual en derivarà el mot que arriba fins als nostres dies. En el segle XVI, el mot host queda substituït per sometent, a la vegada que perd la seva funció de caràcter militar, com a exèrcit suplementari, i guanya pes el caràcter policial, sobretot contra bandolers i pirates.

Força de la Generalitat
La llunyania dels reis en l'edat moderna el va convertir, en més d'una ocasió (com en la guerra dels Segadors), en una força de la Generalitat, oposada a la Unió d'Armes que pretenia el comte-duc d'Olivares. Durant la guerra de Successió, el sometent general es va decantar pel candidat austriacista, cosa que explica per què va ser suprimit pel Decret de Nova Planta i, sobretot, per què les noves autoritats van tenir cura de prohibir la possessió d'armes.