El 16 de setembre del 1714, cinc dies després que la capital catalana sucumbís al setge de les tropes borbòniques, José Patiño, des del març nomenat superintendent de Catalunya per Felip V, va cridar a la Casa de la Ciutat els membres del Consell de Cent, màxima institució municipal.

Liderava la comitiva representativa d'una Barcelona cansada i derrotada, Salvador Feliu de la Penya, conseller segon, ja que el conseller en cap, Rafael de Casanova, havia estat ferit al baluard de Sant Pere durant el tràgic atac de l'11 de setembre. El borbònic, de gran corpulència, mirada penetrant, nas aguilenc i de poques paraules, els va rebre dret, amb posat arrogant i exhibint un document a la mà: el Decret del duc de Berwick, general de l'Exèrcit de les dues corones, que dictava la dissolució del Consell de Cent, institució amb més de cinc segles d'història.

Primer els anuncià el contingut del text, i, aleshores, buscant una humiliació més gran encara, va ordenar als consellers que allí mateix es traguessin les insígnies, lliuressin totes les claus de la Casa de la Ciutat i tornessin els llibres i tota altra documentació. Hores després, la mateixa escena es repetia amb els representants de la Generalitat i del braç armat de la ciutat. D'aquesta manera, un sol home posava fi a l'històric sistema institucional català. Qui era aquell individu que, amb l'empara de Felip V, actuava com si fos l'amo de Catalunya?

Una responsable amb poca experiència
Patiño era membre d'una família d'origen gallec que portava generacions vinculada a la burocràcia de la monarquia hispànica. El seu pare, Lucas Patiño, havia estat membre del Consell de Sa Majestat a Milà, ciutat en aquell moment de domini espanyol. Això explica que ell nasqués allà el 1670 i que iniciés la seva carrera burocràtica a Itàlia després de passar diversos anys al seminari dels jesuïtes, malgrat que mai no va arribar a ordenar-se. De la seva educació religiosa, però, en va heretar dos trets que el distingien: un gran esperit d'obediència i el celibat, mai no va passar per l'altar.

El 1706 es va instal·lar definitivament a Espanya i un any després Felip V el va nomenar directament membre del Consell d'Ordes Militars. El 1711 el van nomenar intendent d'Extremadura, on es va familiaritzar amb les necessitats militars i la manera d'obtenir recursos en un territori que era un front de guerra. Malgrat tenir poca experiència, el monarca recompensava la fidelitat. I el 21 de març del 1713 Patiño va ser declarat superintendent de Catalunya. Segons el text, el rei necessitava per a aquest càrrec una persona que tingués "la intel·ligència, l'experiència i la conducta" per ocupar un lloc tan "crític".

Malgrat que no podia prendre possessió oficial del càrrec perquè aquí la guerra de Successió encara bategava, Patiño va incorporar-se a l'envestida borbònica. El 24 d'abril, Felip V reunia un grup d'homes per encarregar-los l'ocupació del Principat, i entre ells, José Patiño rebia la missió "de establecer el método en que las armas debían entrar en Cataluña". L'1 de juliol l'Exèrcit borbònic començava l'ocupació final de Catalunya.

Quinzenades: l'avançament d'un nou sistema fiscal
Tenint en compte que la rendició no figurava entre els propòsits dels catalans i que l'hivern s'apropava, el 1713 l'Exèrcit borbònic es va veure obligat a replantejar la logística de la guerra. En aquest context, va ser Patiño qui va pensar un sistema per obtenir diners per pagar les tropes que assetjaven la capital catalana: les quinzenades. La voluntat era aconseguir fins al desembre del 1713, en tandes de cada quinze dies, 750.000 lliures repartides proporcionalment entre totes les vegueries. Una quantitat altíssima per a un país en guerra. Ara bé, aquell era un impost només per pal·liar les circumstàncies del conflicte, o era l'avançament d'un nou sistema fiscal?

Els ciutadans així ho van creure i les revoltes no es van fer esperar. El gener del 1714 diverses poblacions de Catalunya es van aixecar. Malgrat la repressió a mata-degolla, la xifra prevista no es va poder obtenir. Això, però, no va comportar que es deixés de pagar. A les acaballes del 1714, Patiño, inflexible i tenaç en les seves decisions, va enviar delegats per tot el Principat acompanyats de tropes a recaptar els terminis endarrerits i va afegir els eclesiàstics i la gent de Barcelona en el repartiment. En diversos indrets hi hagué detencions de veïns que després de tants anys de conflicte no podien fer front a una imposició d'aquestes característiques.

Patiño, com va voler deixar clar des del primer dia davant de les velles autoritats del Principat, tenia una missió clara: abolir les principals institucions del país, implementar el Decret de Nova Planta a Catalunya —en aquell moment el territori més gran de l'Estat que quedava per uniformitzar després dels decrets de Nova Planta a València (1707), Aragó (1707 i 1711) i Mallorca (1715)—, i posar en funcionament un nou model tributari amb la voluntat que els catalans també contribuïssin a les arques de l'Estat.

Respecte a les institucions, el Consell de Cent va ser substituït durant quatre anys per una junta d'administradors formada per setze membres triats entre reconeguts botiflers i presidida per Patiño. En realitat, els administradors pràcticament no tenien funcions més enllà d'obeir les ordres del superintendent. No és estrany, ja que també havia confiscat i posat sota el seu control directe tots els ingressos i propietats que havien estat de la institució.

L'ofec va arribar a ser tan gran que els servils administradors, el 12 de gener del 1715, en una carta enviada al superintendent, exclamaven que no hi havia recursos per a la reconstrucció de la ciutat —aleshores només s'alçava la Ciutadella—, ni per atendre els hospitals, pagar els funcionaris o adquirir blat per omplir els magatzems de reserves, i que el poc que se'ls donava s'havia d'aplicar en el manteniment de les cases ocupades pels alts oficials de l'Exèrcit borbònic.

Nous fonaments per Catalunya
Un cop desmantellades les institucions, el 12 de març del 1715, Felip V va demanar dos dictàmens al Consell de Castella, un a Francesc Ametller —català filipista, jurista i membre del mateix consell— i un altre a Patiño, sobre quina hauria de ser la millor estructuració política per a Catalunya. En el seu informe el superintendent començava recordant que s'havia de considerar el Principat "como si no tubiera gobierno alguno". I, amb la llibertat de poder aixecar una administració des de zero, apostava per mantenir la Reial Audiència i el dret privat, però no acceptava cap mena de concessió en l'aspecte institucional: mitjançant l'Audiència i el capità general s'havia de controlar tota la política i les institucions del país.

Definia els catalans com a "aficionadísimos a todo género de armas, prontos en cólera, rijosos y vengativos" i, per tant, "siempre se debe recelar de ellos" perquè "aguardan coyuntura para sacudir el yugo de la justicia". Però, a més, afegia: "[...] son apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón". I, partint d'aquesta anàlisi, assegurava que després de perdre la guerra l'orgull dels catalans estava abatut, però això no volia dir que estiguin convençuts, ja que segons ell només respectaven les decisions reials per la força de les armes, i per això afirmava que "la quietud y obediencia debe afianzarse con estas". Una aposta clara per l'ocupació militar. Finalment, recomanava eliminar el català de l'esfera pública. I encara hi ha més.

En la seva tasca de demolició de l'antic poder municipal, l'abril del 1715, Patiño va acabar privatitzant la Taula de Canvi, posant fi d'aquesta manera a tres-cents anys de banca pública a Barcelona. A partir d'aleshores, la institució va quedar reduïda a un simple instrument bancari i el Govern municipal, que n'havia fet ús per sobreviure durant la guerra, es va trobar sense cap mena de possibilitat de crèdit. Una situació que es va perllongar fins al 1718, quan Patiño va convèncer Felip V de donar a la ciutat —un cop tingués un ajuntament— un pressupost en el qual estaven marcades les partides de despesa i prohibit el dèficit.

Com a home fort de la nova Catalunya borbònica, Patiño tampoc no va quedar al marge de la repressió, malgrat que els afers militars estaven en mans del capità general. Com a president de la Junta Superior del Govern, només tenia poder absolut en temes civils i fiscals, però en aquests camps també podia fer mal.

La primera tasca que va dur a terme va ser fer la llista dels represaliats als quals s'havien de confiscar els béns, i va anul·lar totes les donacions de recursos i béns que s'havien fet durant el govern de l'arxiduc Carles d'Àustria. Així castigava els resistents i augmentava els ingressos de la Corona.

Amb aquest segon propòsit va introduir el paper segellat el 9 de març del 1715, que es pot considerar el primer impost reial de la història catalana, i va planificar la introducció del cadastre i com s'havia de cobrar i sobre quins conceptes. Durant aquells anys l'omnipresència i el control de Patiño en la presa de decisions a Catalunya era tan gran que fins i tot va anar a Cervera per triar el lloc exacte on construir la universitat.

Després de quatre anys, i un cop enllestida la feina de passar Catalunya pel jou borbònic, va ser premiat amb diversos càrrecs importants a la cort borbònica. Va morir el 3 de novembre del 1736, i dies abans el rei el va nomenar gran d'Espanya.

Durant el temps que va estar a Catalunya, Patiño no va dubtar a considerar els catalans com "els altres", una població diferent que calia lligar curt si es volia controlar el país. I l'arrogància sempre el va acompanyar com l'ombra. Els historiadors espanyols no dubten a qualificar-lo de "ministre universal"; pels catalans, en canvi, és la fosca figura de qui va pensar i executar la destrucció de molts fets diferencials catalans —des de les administracions fins a la llengua.