Subscriu-t'hi
Especial 'Un judici per a la història'
Una revista amb tota la informació del judici més transcendental de la nostra història
Dels antecedents a la sentència
Catalunya 1714

Per què Catalunya va donar suport a Carles d'Àustria?

En un primer moment, els catalans van haver d'acceptar Felip V de Borbó, però ben aviat van adonar-se que si volien conservar els seus drets havien d'apostar pel candidat Habsburg en la guerra de Successió

Maria Coll
5 de novembre de 2019
1 En un primer moment, Felip V es mostra respectuós amb les Constitucions catalanes
Felip d'Anjou i Carles d'Àustria
Felip d'Anjou i Carles d'Àustria Wikimedia Commons

Felip d’Anjou (1683-1746), de la família Borbó i nét del rei francès Lluís XIV, segons el testament reial, havia estat escollit com a successor pel mateix Carles II, mort sense descendència el primer de novembre del 1700. Ara bé, alguns van dir que les darreres voluntats del malaltís monarca havien estat manipulades per diplomàtics francesos establerts a la cort espanyola de Madrid. Fos com fos, amb la benedicció del seu avi i els mals auguris de mitja Europa, el 16 de novembre havia estat proclamat rei com a Felip V de Castella i IV de Catalunya i Aragó.

Felip V es va mostrar molt respectuós amb les Constitucions catalanes
Encara que les institucions catalanes van acceptar el nou rei —això sí, amb algunes reticències i amb una actitud expectant—, Felip V des del primer dia va intentar mostrar-se respectuós amb les seves Constitucions. No és estrany, ja que darrere del jove monarca (aleshores tenia 18 anys) hi havia el seu avi, un gat vell en el tracte amb els catalans —Lluís XIV havia estat un dels signants el 1659 del tractat dels Pirineus, en el qual Felip IV cedia a França el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya, transgredint les Constitucions de Catalunya. Com a primer gest de complicitat, l’octubre del 1701, Felip V convocava les corts catalanes i jurava les Constitucions, cosa que no havien fet els seus predecessors de la casa d’Àustria en moltes dècades. Els beneficis foren nombrosos. A banda de permetre reactivar el funcionament de les institucions i del sistema pactista, la convocatòria de corts va comportar també l’aprovació d’una sèrie de mesures econòmiques molt beneficioses per als catalans, com el dret de negociar directament amb Amèrica, reclamat des de feia temps pels homes de negocis del Principat.

2 Sentiment de francofòbia entre les classes baixes i rebuig per part dels comerciants catalans
Retrat oficial de Felip V d'Espanya (1723), obra del francès Jean Ranc conservada al Museu del Prado
Retrat oficial de Felip V d'Espanya (1723), obra del francès Jean Ranc conservada al Museu del Prado Wikimedia Commons

I, doncs, per què els catalans no pogueren acceptar un monarca que els feia tantes complaences? Perquè des de feia temps un sentiment de francofòbia havia arrelat a Catalunya. Aquest es respirava especialment a les comarques pirinenques, on l’Exèrcit francès, mancat de recursos propis, s’havia dedicat durant les darreres dècades al saqueig d’esglésies i masies. De tots els enfrontaments entre castellans i francesos a la zona fronterera, el darrer havia estat amb motiu de l’anomenada guerra dels Nou Anys (1689-1697), provocada per la voluntat expansionista de França vers Alemanya. I precisament va ser aquest sentiment d’humiliació constant per part dels militars allò que Felip V no va saber reparar. De fet, va mantenir l’allotjament de tropes i la contribució econòmica a l’Exèrcit. 

I si aquestes decisions van dificultar l’estimació de part de les classes baixes vers el nou monarca, els comerciants catalans ben aviat tampoc no li mostraren cap simpatia. La presència d’un Borbó al tron d’Espanya significava la porta oberta dels productes francesos a Catalunya just en un moment en què els productes autòctons, principalment els teixits, els fruits secs, el vi i l’aiguardent, tenien bona acceptació en diversos països d’Europa, concretament a Anglaterra i Holanda, que per malastrugança eren els dos principals enemics dels Borbons. Aquests dos estats havien liderat la creació de la Gran Aliança de l’Haia, coalició internacional formada per evitar l’entronització de Felip V i que acabaria declarant la guerra a França el 1702.

3 L’odi envers els francesos era més fort per acabar acceptant Carles d’Àustria que no pas els mèrits propis d’aquest pretendent
Retrat de Carles d'Àustria, obra del suec Martin van Meytens
Retrat de Carles d'Àustria, obra del suec Martin van Meytens Wikimedia Commons

Per tots aquests elements era evident que Felip no podia ser un bon rei per als catalans. Ara bé, per què l’arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740), fill de l’emperador Leopold I, va despertar la nostra simpatia? Ell, dos anys més jove que Felip, era el suposat candidat a la corona hispànica en virtut d’un antic pacte, el qual estipulava que Carles II, l’últim Habsburg, donaria en herència la corona a un altre membre de la mateixa dinastia. Però com s’ha comentat, el servei diplomàtic francès va fer bona feina. 

Més enllà d’aquest fet, a diferència de la casa borbònica, que des de feia segles a França es caracteritzava per un ferm absolutisme i per portar fins a les darreres conseqüències les formes pròpies de la monarquia de dret diví, la casa dels Àustries havia demostrat que podia ser respectuosa amb els sistemes constitucionals específics de cada zona de la Península, en aquest cas de Catalunya, i oferia llibertat en assumptes monetaris, fiscals, duaners o militars. Ara bé, si tenim en compte que els darrers reis no havien jurat fidelitat a les corts catalanes els darrers cent anys, es pot dir que l’odi vers els francesos era més fort per acabar acceptant Carles d’Àustria que els mèrits propis d’aquest pretendent.

4 La repressió del virrei de Felip V va fer incrementar el nombre d'austriacistes a Catalunya
Jordi de Hessen-Darmstadt en un gravat fet per John Smith (1669-1705)
Jordi de Hessen-Darmstadt en un gravat fet per John Smith (1669-1705) Wikimedia Commons

El moviment austriacista a Catalunya, encapçalat per un grup de nobles, cavallers i burgesos, va ser força primerenc, però fins l’any 1702 no va assolir una força remarcable a Barcelona i en algunes comarques de l’interior, especialment a Osona. Allà, els anomenats ‘vigatans’ (o també coneguts com a ‘austriacistes’, ‘imperials’, ‘arxiduquistes’, ‘carlistes’ o ‘maulets’ al País Valencià), lluny del control de les autoritats reials, conspiraven de manera oberta, perseguien els partidaris de Felip V (aquests coneguts com a ‘botiflers’, ‘borbònics’, ‘filipistes’, ‘gavatxos’ o ‘renegats’), vestien uniformes imperials i, fins i tot, s’atrevien a despenjar el retrat del rei del consistori de Vic. 

Però si una persona, amb el seu menyspreu vers les institucions catalanes i el seu tarannà autoritari, va fer incrementar el nombre d’austriacistes a Catalunya, aquesta va ser Francisco Fernández Velasco, nomenat virrei per Felip V el 1703 en substitució del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, darrer virrei designat per Carles II. En aquells anys Velasco era un dels homes més odiats pels catalans. Però abans de poder dir “cantava el lluer / visca Carles III / i el duc de Savoia / i també el general / d’Anglaterra i Portugal / puix ens han dat la joia”, un altre verset del romanç en honor a la victòria de l’arxiduc sobre Barcelona, els austriacistes van haver de patir alguna derrota.

La repressió del virrei només va servir per propagar encara més el moviment
El primer intent frustrat de tombar Felip V havia tingut lloc el 26 de maig del 1704, quan un estol format per gairebé una cinquantena de vaixells anglesos i holandesos, comandat pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, aparegué davant les costes de la capital catalana. De pressa i corrents, els austriacistes planejaren una conspiració per facilitar la presa de la ciutat.

El virrei Velasco, però, va aconseguir impedir que Barcelona caigués en mans dels partidaris de l’arxiduc, gràcies, sobretot, al fet que els representants de les institucions catalanes no van afegir-se a la revolta perquè veien molt difícil que arribés a bon port. Velasco no es va quedar parat davant d’aquest greuge i immediatament va engegar una forta persecució contra els conspiradors. La repressió, tot i que va portar gran part dels austriacistes a la presó o a l’exili, només va servir per propagar encara més el moviment.

5 Catalunya s'alia amb Anglaterra per derrotar Felip V
Mitford Crowe, en un gravat de 1703 fet per John Smith
Mitford Crowe, en un gravat de 1703 fet per John Smith Wikimedia Commons

Aleshores, convençuts que per derrotar Felip V i conquerir Barcelona havien de treballar conjuntament amb les potències aliades, els vigatans van iniciar contactes amb Anglaterra. Aquestes converses es van concretar el 20 de juny del 1705 amb la signatura del pacte de Gènova, el qual, signat per Mitford Crowe, ministre plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, i el doctor Domènec Perera i Antoni de Peguera, dos vigatans austriacistes exiliats, establia poders per “contractar, convenir i formar una estreta aliança i amistat entre el regne d’Anglaterra i l’il·lustre i preclar Principat de Catalunya” amb la voluntat de fer fora Felip V.  A més, els anglesos es comprometien a fer desembarcar vuit mil homes, dotze mil fusells amb municions i dos mil cavalls i “mantenir i respectar amb totes les formes” les lleis i els privilegis dels catalans. Per la seva banda, els vigatans prometien mobilitzar sis mil homes, el sou dels quals aniria a càrrec de la monarquia anglesa.

De fet, un mes abans, el 17 de maig, els dirigents vigatans ja s’havien reunit a la capella de Santa Eulàlia de Riuprimer per donar conformitat als acords d'un pacte que significava l’entrada oficial de Catalunya a la guerra de Successió i que va ser clau perquè l’arxiduc fos proclamat comte de Barcelona (i, per tant, sobirà de Catalunya) just quatre mesos més tard, el 7 de novembre de 1705.

6 Els austriacistes entren a Barcelona, el virrei de Catalunya signa la capitulació de la ciutat i l'arxiduc Carles és proclamat comte de la ciutat

Així, el 22 d’agost del 1705, una flota fidel a Carles d’Àustria formada per cent vuitanta vaixells, nou mil soldats anglesos, holandesos i austríacs i vuit-cents cavalls va desafiar Barcelona. En un primer moment, les autoritats de la ciutat van convenir que s’havien de mantenir al costat de Felip d’Anjou, proclamat rei d’Espanya el 1700, i van proposar convocar la Coronela, força armada popular que responia quan la ciutat era atacada. Però la població va vacil·lar. Per acabar de fer tombar la balança a favor de Carles, sis mil vigatans van baixar armats a la capital catalana per unir-se al setge. Gràcies a ells, els aliats van capturar la fortalesa de Montjuïc com a primer pas per fer rendir la ciutat. 

Envoltada completament de tropes aliades, el 9 d’octubre del 1705 el virrei de Catalunya Francisco Fernández de Velasco y Tovar va signar la capitulació de Barcelona. El 22 d’octubre l’arxiduc Carles entrava de manera apoteòsica a la ciutat i el 7 de novembre, com a Carles III de Catalunya i Aragó, jurava les Constitucions catalanes. En aquell moment Barcelona, després de molts anys, tornava a convertir-se en seu d’una cort reial. Un romanç titulat “Cant dels ocells quan arribaren els vaixells” recorda aquella gesta: “L’Àguila imperial / va per l’aire volant, / cantant amb melodia / l’alegria que causà / quan el rei va arribar / en aquesta monarquia”.

Els que més participaren de l’eufòria austriacista que es vivia a Barcelona aquella tardor del 1705 no foren només els catalans, sinó també els austríacs i les potències marítimes europees. Per als austríacs, l’entronització de Felip d’Anjou significava la fi de la dinastia dels Habsburg a Espanya després de dos segles. A les principals potències marítimes europees —Anglaterra, Holanda i Portugal— els causava una gran preocupació que l’imperi Hispànic, controlador de diverses rutes comercials atlàntiques, passés a mans franceses.

Subscriu-t'hi

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Un Judici per a la Història

Un número especial commemoratiu per guardar i recordar un moment excepcional de la nostra història

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto