El monument al conseller en cap de Barcelona abatut durant el setge del 1714 va esdevenir una icona del moviment catalanista des del primer dia en què es va inaugurar. Amb l'arribada del franquisme el monument es va desmuntar i desar. Gràcies a això va sobreviure als anys més durs de la dictadura oblidat en un barracó sense portes i protegit per un fals envà.

L'octubre del 1959 el No-Do mostrava la col·locació a Barcelona d'una nova escultura de la Mare de Déu de la Mercè a la seva basílica. La figura havia de reemplaçar l'estàtua desapareguda durant la guerra civil. La imatge, de més de quatre tones de pes, s'havia fabricat amb bronze, un metall car. Però el règim tenia solucions per a tot. N'havia tingut prou de fer fondre diverses escultures dels prohoms catalans. D'aquesta manera es feia un clar gest de política d'estalvi i, de passada, es culminava un genocidi identitari que anava molt més enllà de la brutal repressió física i política.

L'escultura supervivent
Les figures de Guifré el Pelós, Bernat Desclot, Ramon Berenguer I, Jaume Fabre i Pere Albert havien sucumbit a les flames. Però estàtues tan estimades com la de Rafael Casanova es van salvar de la depredació gràcies al fet que el mateix règim les havia fetes desmuntar i desar en un magatzem mig oblidat. I gràcies, sobretot, a l'acció d'uns ciutadans anònims, patriotes coratjosos, que van ocultar l'estàtua del conseller en cap darrere un fals envà. Emparada per un mur, la imatge del conseller en cap de Barcelona, venerada pels catalans com a símbol nacional, va sobreviure als anys obscurs de dictadura, i va tornar a emergir per presidir l'històric Onze de Setembre del 1977.

Una estàtua per a l'Exposició Universal
L'any 1869 la ciutat de Barcelona va recuperar, prèvia demolició, el conjunt arquitectònic de la Ciutadella, que havia manat construir Felip V el 1716 i que havia comportat l'enderrocament de bona part del barri de la Ribera. Per dignificar-lo, s'hi va projectar un gran parc, i en un dels solars, el que es va denominar Saló de Sant Joan, un passeig que havia de servir per connectar el parc amb l'Eixample i ser alhora espai d'entrada a l'Exposició Universal des de la gran ‘porta' de l'Arc del Triomf.

A la barana del passeig, s'hi va projectar la col·locació de vuit estàtues de personatges il·lustres catalans. Així, l'any 1884, l'Ajuntament de Barcelona va aprovar els dos primers integrants del passeig: Guifré el Pelós i Roger de Llúria. No va ser fins dos anys més tard quan el consistori, governat per l'alcalde Rius i Taulet, va determinar dues noves incorporacions, les de Bernat Desclot i Rafael Casanova. El monument a Rafael Casanova va ser encomanat a Rossend Nobas, deixeble de l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El conjunt monumental del Saló de Sant Joan es va completar amb les estàtues de Ramon Berenguer I, Jaume Fabre, Pere Albert i Antoni Viladomat.

Des de la inauguració d'aquesta galeria de personajes ilustres —l'epígraf que en justificava la seva presència al passeig—, l'estàtua de Rafael Casanova ja va destacar de la resta. D'una banda, per un criteri estètic, perquè, a diferència de les altres, que mostraven els il·lustres catalans en un posat hieràtic, Nobas hi va representar un heroi malferit, abraçat a la bandera de Santa Eulàlia. Mentre que Ramon Berenguer o Guifré el Pelós tenien una actitud solemne, estàtica, el retrat de Casanova era realista i dramàtic, mostrava l'heroi en els seus últims instants de vida —fins a l'any 1912 no es va descobrir que Casanova no va morir aquell Onze de Setembre del 1714, com s'havia pensat fins aleshores.

L'altra raó per la qual va fer-se mereixedor de l'estima popular era el seu simbolisme. En paraules del doctor en Filosofia i Lletres Enric Pujol, "la forma en què fou concebuda l'estàtua de Casanova té molt a veure amb el fet que acabés convertint-se en un element de referència nacional. Recull un dramatisme que va arribar molt a la gent, és un homenatge als caiguts que va aconseguir despertar la sensibilitat popular". Això ho confirmen les cròniques de l'època, que detallen com gairebé des del moment de la inauguració es va forjar un culte cívic a Casanova.

La primera manifestació als peus del monument
L'any 1889 es va publicar el Codi civil espanyol, que havia de tenir vigència a tot el territori i que a la llarga deixaria malferit el dret civil català. Els estudiants de Barcelona van protagonitzar un dels principals actes de repulsa contra aquest article, convocant a tothom "a rendir un tribut d'homenatge i enyorament a l'heroi de les llibertats catalanes, en Rafael Casanova, darrer conseller en cap de Barcelona, qual estàtua, per exemplar veneració dels seus descendents, s'aixeca a l'entrada del Saló de Sant Joan".

Es considera, però, que el primer acte reivindicatiu que va utilitzar l'estàtua del conseller en cap com a catalitzador i que va servir per engegar les ofrenes com a tradició va tenir lloc el 1897. Abans d'aquell any ja s'hi havien depositat algunes ofrenes florals, però aquell Onze de Setembre un acte commemoratiu als locals de l'Associació Popular Catalanista va acabar amb un gest que esdevindria un gest amb continuïtat . A iniciativa dels integrants d'una entitat participant, la Joventut Excursionista els Muntanyencs, acabat l'acte es van recollir les branques de llorer que guarnien la sala i se'n va fer una corona que es va dipositar als peus de Casanova. La iniciativa no va tenir una transcendència especial, però va esdevenir un costum que es repetiria cada any.

Memòria feta tradició
No obstant això, el punt d'inflexió va tenir lloc el 1901. Fins llavors el culte a Casanova provenia sobretot de nuclis del catalanisme progressista. Però aquell Onze de Setembre un grup de joves catalanistes d'entitats adherides a la Unió Catalanista van ser detinguts per dipositar corones al peu de l'estàtua. Dies després la Unió va convocar una manifestació de desgreuge davant del monument, i s'hi van aplegar entre deu i quinze mil persones. Va ser la primera manifestació relacionada amb l'Onze de Setembre que es va fer davant de l'estàtua de Casanova. I també va significar l'esclat del culte massiu i popular a l'heroi del 1714. La institucionalització de la diada de l'Onze de Setembre va esdevenir una realitat, i les ofrenes de flors als peus del monument en memòria dels herois de les llibertats catalanes, una tradició.

L'any 1914 se celebrava el segon centenari de l'Onze de Setembre. Malgrat la preocupació per l'esclat de la guerra europea, a Catalunya es vivia un moment especialment significatiu, amb l'acabada de constituir Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba. El moviment catalanista passava per un moment d'eufòria, i els actes de celebració del bicentenari es van planificar amb molt de temps. Una de les accions que va proposar la Comissió Organitzadora, formada per diversos corrents del catalanisme, va consistir a dignificar l'estàtua, traslladant-la a l'actual emplaçament, l'encreuament entre la ronda de Sant Pere i Alí Bei. A més, s'hi faria un pedestal nou, encarregat a l'arquitecte Alexandre Soler i March, que tindria un relleu de Josep Llimona. El nou emplaçament seria inaugurat el mateix dia de la Diada, a la vegada que s'organitzaria una manifestació cívica.

El dia de la inauguració
L' Onze de Setembre del 1914 quinze regidors de l'Ajuntament de Barcelona, acompanyats de la banda municipal, van portar una corona al monument. Al cap del dia hi van desfilar milers de persones, entre les quals hi havia el poeta Àngel Guimerà, que va pronunciar aquestes paraules: "Ara en Casanova ocupa el seu lloc. D'aquí a una estona la bandera catalana ocuparà el seu a ca la ciutat. Ara cal només que els catalans sapiguem també ocupar el nostre".

L'estàtua es va inaugurar sense el nou relleu, que Llimona encara no havia enllestit. Quan aquest finalment es va col·locar, els catalans van poder contemplar una nova escena als peus de Rafael Casanova. Llimona havia esculpit dues figures. Una dona serena, a peu dret, que posa amb suavitat la mà sobre el front d'una altra dona ajaguda, que sembla dormir. Els diaris de l'època van interpretar l'escena dient que era "l'esperit català despertant el poble de Catalunya".

L'horitzó catalanista
Van succeir-se diversos anys convulsos en els quals la commemoració de l'Onze de Setembre resultava tan imprevisible com el devenir de la política catalana, amb el catalanisme que s'anava dividint entre els partidaris de participar en la governabilitat espanyola, els autonomistes i els clarament independentistes. El 1915 hi van tenir lloc càrregues policials violentes i detencions, que es van repetir l'any següent; però el 1918, amb Cambó de ministre, la policia ni tan sols hi va ser present.

La repressió va tornar el 1923 de manera violenta. Es van detenir vint-i-quatre persones i va haver-hi diversos ferits i contusionats. Dos dies més tard el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, feia un cop d'estat, acceptat pel rei Alfons XIII, que va tenir com a conseqüència directa que durant els sis anys de dictadura es prohibissin la senyera i l'ús de la llengua catalana en els corporacions públiques. La commemoració de l'Onze de Setembre no es va reprendre oficialment fins a l'any 1930. El 1931, amb la proclamació de la República Catalana de Francesc Macià, es va recuperar, amb tota la seva força, una celebració amb el caire nacionalista i reivindicatiu que avui encara perdura.

L'actuació franquista
Ja aquell any el president de la Generalitat va anar a retre homenatge a l'heroi i, al mateix temps, a tots els lluitadors caiguts en la defensa del poble català. I així es faria fins al 1938. L'any següent Francisco Franco ja era cap d'estat. I monuments com el de Rafael Casanova, erigit de manera popular en símbol nacional a Catalunya, eren un desafiament per a ell.

Però estranyament el règim no el va fer destruir, sinó que es va acontentar de retirar-lo del seu lloc i desar-lo en unes dependències municipals. Per què va mostrar aquesta magnanimitat? Joan Crexell, autor del llibre 'El monument a Rafael Casanova', apunta que potser els regidors botiflers van aconseguir que no es destruís aquesta estàtua —i algunes altres, com la del doctor Robert, Francesc Layret o Pau Claris— adduint que no eren patrimoni d'un partit o un sindicat, sinó patrimoni municipal. Fos com fos, el fet és que l'estàtua va ser desmuntada, peça a peça, i duta a uns magatzems del carrer de Wellington. Uns anys més tard es construiria al costat una mena de barracó, sense portes, on es dipositaria i quedaria oblidada.

Patriotes anònims
En aquest punt cal destacar la intervenció d'uns patriotes anònims, sabedors de la càrrega simbòlica de l'estàtua de Casanova, que no es van acontentar de desar el monument en aquell barracó. Conscients que la figura representava tot allò que el dictador volia eradicar i possiblement temorosos que qualsevol dia aquest recordés que no havia enllestit la feina, van ocultar les peces de l'estàtua darrere un fals envà. D'aquesta manera, qualsevol que entrés al cubicle pensaria que Rafael de Casanova ja no hi era. L'any 1976, una expedició del Museu d'Art de Catalunya va anar fins al barracó mig derruït, i en entrar-hi s'hi van trobar les estàtues del Doctor Robert, Francesc Layret, Pau Claris i la dona símbol de la República del monument a Pi i Maragall. Es van adonar, també, que la proporció externa del barracó no quadrava amb el seu interior. Així és com van descobrir un fals envà fet amb totxanes que ocultava el monment del conseller en cap, verd de rovell i gairebé intacte.

Tres anys més tard, l'Onze de Setembre del 1977, ja mort el dictador, el monument de Rafael Casanova tornava a ocupar el seu lloc i va ser testimoni de la primera gran manifestació en defensa de la llibertat de Catalunya des de la represa de la democràcia. El lema: "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia".

L'any 1901 la revista modernista Joventut va posar a la venda les primeres reproduccions en miniatura de l'estàtua de Rafael Casanova. Feien 125 cm i costaven 15 pessetes. Unes de més petites, de només 60 cm, es regalaven a qui es fes subscriptor de la revista durant un any. Aquestes figures decoratives es van fer molt populars, fins al punt que l'any 1914, la Casa Esteve i Cia., única propietària dels drets de reproducció de l'escultura, va publicar un anunci a la premsa avisant que corrien reproduccions falses i amenaçant amb demandes d'indemnització civil i querelles criminals per als autors de les falsificacions.

El 1939 es va desmuntar l'estàtua de Rafael Casanova i es va traslladar als magatzems del carrer de Wellington. Es va voler eliminar amb tant d'afany qualsevol rastre del monument al conseller en cap que fins i tot es van retirar els jardinets que hi havia al voltant. Però això no va aconseguir eradicar el culte civil al personatge i el que representava. La primera nit en què l'estàtua ja no hi era, el lloc es va omplir de flors, motiu pel qual l'endemà s'hi va establir vigilància policial. Fins i tot la premsa a l'exili relata com s'hi va trobar una reproducció petita del monument amb un cartell que deia: "Ja creixeràs". Curiosament el nom del carrer de Casanova no es va canviar perquè al Govern Civil van creure —o els van fer creure— que feia referència a l'aventurer italià famós per les seves arts amatòries.

Perdut i trobat
Joan Crexell relata com, a les acaballes del 1974, Maria Carme Farré, conservadora tècnica del Museu d'Art de Catalunya i membre del Foment de les Arts Decoratives (FAD), es va assabentar de l'existència del patrimoni escultòric dipositat al carrer de Wellington. Una expedició encapçalada per la mateixa Maria Carme va anar fins al barracó mig derruït, i en entrar-hi s'hi van trobar, mig desmuntades i plenes de pols, les estàtues del Doctor Robert, Francesc Layret, Pau Claris i la dona símbol de la República del monument a Pi i Maragall. El monument a Rafael Casanova no hi era. Però es van adonar que la proporció externa del barracó no quadrava amb el seu interior. Així és com van descobrir un fals envà fet amb totxanes que ocultava el monument del conseller en cap, verd de rovell i gairebé intacte.

El fotògraf Pepe Encinas, que llavors treballava a Tele/eXprés, recorda encara el 4 de gener del 1975. "Havien convocat la premsa al carrer de Wellington per ensenyar-nos l'estàtua del Doctor Robert. Jo hi vaig anar amb el Josep Maria Huertas. Era molt jove, i m'agradava fer la cabra. Així que em vaig enfilar per dins de la nau i vaig veure que hi havia una paret falsa, i al darrere, l'estàtua de Casanova. Jo no vaig reconèixer qui era, però quan el Huertas la va veure va identificar el personatge de seguida." Les fotos que aquell dia va fer Pepe Encinas es van publicar al diari i mostren el conseller en cap desmuntat, mirant a la paret i molt brut.

Descarrega't el reportatge en PDF