Utrecht, fundada com a fortalesa militar per l'emperador Claudi ('Ultra Trajectum'), avui en dia és una de les quatre capitals administratives d'Holanda, seu de la universitat més important del país i centre de la xarxa ferroviària estatal. Durant l'edat moderna, era un dels focus culturals més importants dels Països Baixos, sobretot pel que fa a la pintura, i el 1579 s'hi va firmar la unió de les set províncies del nord contra l'hegemonia espanyola, que s'entén com el punt de partida de la República Holandesa. A la primeria del segle XVIII, però, la potència econòmica d'Amsterdam i la seva condició de centre del catolicisme enmig d'un territori protestant, l'havien desplaçada a un segon pla. Tot plegat devia influir perquè aliats i francesos l'escollissin com a seu per a un congrés, a proposta de la reina Anna d'Anglaterra, per parlar de les condicions per a la fi de la guerra de Successió espanyola, que s'allargava des del 1702 amb batalles per mig continent.

Malgrat que els neerlandesos eren part implicada en el conflicte, Holanda era una terra experimentada en tractats de pau, la situació geogràfica permetia la ràpida circulació de les notícies —cap a França i la Gran Bretanya, sobretot—, hi havia tolerància religiosa i les ciutats eren tranquil·les i agradables per a les llargues estades que havien de fer-hi els plenipotenciaris. Així, quan al final del 1711 els alts caps de la diplomàcia britànica i francesa ja s'havien posat d'acord en els punts essencials, van decidir escenificar la pau a Utrecht, convidant la resta de potències a enviar-hi ambaixadors a partir del gener del 1712.

Les raons de fons dels aliats
El més habitual ha estat sempre relacionar la mort de l'emperador Josep I, l'abril del 1711, i la consegüent entronització de l'arxiduc Carles, germà seu i candidat al tron hispànic, per explicar el principi de la fi de la guerra de Successió. Els anglesos havien entrat en el conflicte per evitar que un Borbó, Felip V, fos rei de França i d'Espanya a la vegada, de manera que no estaven disposats, tampoc, a permetre que un austríac reunís les corones imperial i espanyola. Per això van deixar de donar suport als aliats contra la candidatura francesa. Quan s'aprofundeix una mica més en el tema, però, es posa de manifest que el desenllaç del llarg conflicte va començar a escriure's al camp de batalla, uns mesos abans: a les acaballes de la tardor del 1710, quan els dies 8 i 10 de desembre el general borbònic Vêndome va derrotar consecutivament els exèrcits de Lord Stanhope, comandant en cap de les forces britàniques a Espanya, a la batalla de Brihuega; i de Von Starhemberg, mariscal de l'imperi Austríac, a la de Villaviciosa. De fet, aquesta segona va acabar amb un empat tècnic: filipistes i austriacistes van patir el mateix nombre de baixes (entre 2.000 i 3.000 homes cadascun), però tenint en compte que la milícia imperial, acte seguit, va haver de retrocedir cap a Catalunya quan feia tan sols dos mesos que havia ocupat Madrid, bé es pot considerar com una desfeta.

En realitat, però, l'autèntic colofó d'aquesta disputa dinàstica es pot començar a buscar el mes d'agost d'aquell 1710 a Londres, quan l'espia francès François Gaulthier va entrar en contacte amb Robert Harley i Charles Talbot, poderosos membres del Govern britànic, per ordre directa del marquès de Torcy, primer ministre de Lluís XIV. El Rei Sol feia més d'un any que procurava negociar amb els holandesos el final de la guerra, però les condicions d'aquests eren extremes: que el seu nét Felip V renunciés al tron espanyol i, si calia, enviar tropes en contra seu.

Fart d'aquesta posició maximalista, el vell monarca havia decidit sondejar els anglesos. A partir d'aquestes converses, en què també van participar altres agents secrets com Nicolas Mesnager, comerciant francès, o l'anglès Matthew Prior (oficialment, poe­ta), el totpoderós Torcy va saber que les condicions britàniques eren força més assumibles: a canvi d'oblidar-se de reclamar la corona espanyola per a l'arxiduc Carles, "només" demanaven un seguit de compensacions comercials i territorials. Llavors, tot va venir rodat: en les eleccions de l'octubre del 1710 al Parlament anglès, el partit conservador (els 'tories') va destrossar els 'whigs', que fins aleshores tenien una majoria sòlida, amb la promesa d'abandonar la guerra. 346 diputats contra 193: inapel·lable.

Robert Harley es va convertir en primer ministre i va atiar una campanya antibel·licista, a través de periodistes com Daniel Defoe o Jonathan Swift, a qui feia escriure libels en favor de la pau i titllant els aliats de "nous enemics". Tant era que uns anys enrere els mateixos escriptors, empesos pel mateix polític, haguessin defensat en públic la necessitat de la guerra. El nou secretari d'Estat, Henry Saint-John, vescomte de Bolingbroke, va convertir l'ambigüitat en arma política: sense deixar de donar suport a les aspiracions de la família imperial austríaca a la corona hispànica, va reforçar els contactes secrets amb París. Hi havia un sol element que no encaixava als britànics: la successió de Lluís XIV, que ja tenia setanta-dos anys.

Aquell mogut abril del 1713
Malgrat la discreció d'aquestes converses, Viena també tenia ulls arreu i aviat va assabentar-se de la jugada bruta d'Anglaterra. Però els avatars històrics li anaven a la contra: durant tota la guerra havia depès de l'ajut britànic, tant econòmicament com militarment, en part perquè tenia oberts conflictes amb Hongria (que França incitava), en part perquè Àustria no tenia res a fer en una conflagració on les campanyes marítimes eren essencials (per alguna cosa els britànics havien aconseguit els ports de Lisboa, Barcelona, Gibraltar, Alacant i Menorca). I al mes d'abril van enfonsar-se la majoria de les seves aspiracions quan, de sobte, el dia 17 va morir l'emperador austríac Josep I, als trenta-tres anys d'edat.

És clar que només tres dies abans, el 14, havia mort el Gran Delfí, l'hereu a la corona francesa i pare de Felip V, convertint el seu germà, el duc de Borgonya, de caràcter indisciplinat i amb dos fills molt petits, en successor del gran Lluís XIV. Fou un mes mogut: el dia 22, Torcy, primer ministre de Lluís XIV, va lliurar un document a l'espia Gaulthier perquè el fes servir de base en les negociacions amb els britànics. I aquest, el dia 28, ja era a Londres amb les instruccions ben clares i la lliçó apresa: a l'octubre, entre ell, el poeta anglès Prior i el comerciant francès Mesnager van signar tres documents que, en essència, recollien els punts bàsics del futur tractat d'Utrecht. A grans trets, França es comprometia a reconèixer els Hannover, que eren protestants, com a successors legítims del tron anglès; a demolir una sèrie de fortificacions, com la de Dunkerque, que controlava el pas de vaixells pel canal de la Mànega; a impedir la unió entre les corones francesa i espanyola; a satisfer certes demandes comercials als anglesos; a cedir territoris espanyols a Anglaterra (Gibraltar, Menorca, alguna illa antillana...) i italians a la Casa de Savoia, i a establir unes "barreres" defensives als Països Baixos —tant del costat francès, com del germànic.

Mentrestant, l'arxiduc Carles abandonava Barcelona per assumir el tron imperial, el dia 27 de setembre, i a la darreria d'any era coronat a Viena com a Carles VI. Aquell mateix mes de desembre, el comte Gallas, agent austríac, es queixà a la reina Anna d'Anglaterra pels acords a què havia arribat amb França, i li recordà que les despeses que havien tingut durant tants anys en camps de batalla com a aliats no podien quedar en no res. Però la sobirana ja havia mogut fitxa en una direcció inequívoca: quan la Cambra dels Lords va frenar la proposta dels tories per negociar la pau i trencar les aliances —coses de l'honor?—, va crear nous peers (‘pars' o ‘iguals', que cal entendre com a escons hereditaris) per tal d'assegurar-se la victòria en la votació següent per liquidar la guerra.

La reina també va destituir el duc de Marlborough, el capità general dels exèrcits britànics i responsable directe d'algunes de les victòries més sonades durant tot del conflicte, que era partidari de no abandonar els camps de batalla. Tal com mesos endarrere, Lord Peterborough, un altre destacat militar anglès, havia fet saber a un representant de l'imperi a l'Haia, "és just que qui vulgui ser rei d'Espanya hi aporti els màxims esforços, o bé que es resigni que ho sigui un altre, savoià o francès".

Amb el blat al sac i ben lligat, la reina Anna decidí convocar els aliats a un congrés per mirar de trobar un consens per a la pau. Un cop decidida la ciutat d'Utrecht per a tal cimera, les reunions començaren el dia 29 de gener. A diferència de les converses que s'havien mantingut fins a aquest moment, ara les reunions eren oficials, públiques. Cada alt mandatari implicat en la conflagració hi va enviar uns quants representants, altíssims dignataris de la seva més absoluta confiança: ministres, aristòcrates carregats de títols nobiliaris, algun religiós d'estirp elevada... En definitiva, individus que havien viscut les batalles i els setges des de molt lluny, però que havien decidit on calia collar l'enemic i quan era prudent deixar-ho córrer. Subjectes, en qualsevol cas, avesats a les negociacions, coneixedors del dret i que, probablement, ja s'havien tractat entre si en anteriors oca­sions. L'ambient potser era fred d'entrada, però cordial. Així que els mesos van anar passant i els tractats paral·lels entre cadascun dels reialmes representats veien la llum i s'anaven aprovant i signant, la relació entre aquells homes degué convertir-se gairebé en amistosa. Cal tenir ben clar que el tractat d'Utrecht no va ser un sol document, sinó un conjunt de tractats, declaracions i promeses subscrits a dues o tres bandes, cadascun dels quals permetia avançar cap a l'acord següent.

El primer pas que calia fer i, com s'ha vist, ja estava mig pactat, era declarar un armistici. Com que l'emperador, molest, no havia delegat cap ambaixador, el tracte l'havien de segellar francesos i anglesos. Però calien garanties, és clar, i la mort del duc de Borgonya, el germà de Felip V i hereu al tron francès, el 18 de febrer, i tres setmanes després del seu fill gran, de cinc anys, havia complicat les coses. Ara el delfí era un nen d'un any d'edat... i si seguia la dissort dels seus familiars més pròxims, el següent en la línia successòria de Lluís XIV no era altre que Felip V, que ja regnava a Espanya. Calia que renunciés definitivament a la corona de França.

Hàbils, els negociadors van plantejar una alternativa que hauria canviat el curs de la història: que Felip renunciés al ceptre espanyol tot esperant la més que probable mort del seu nebodet per convertir-se en monarca francès, sumant-hi uns quants territoris italians; a canvi, el tron de Madrid aniria a parar al duc Víctor Amadeu II de Savoia, tradicional súbdit francès però que havia donat suport als aliats durant la guerra. El Gran Avi, el Rei Sol, estava encantat amb aquesta proposta perquè confiava de ple en Felip V. Però aquest, que començava a estar fins al capdamunt de la tutela de Lluís XIV i del seu ministre Torcy, va preferir renunciar a França.

El tebi paper de l'emperador
La declaració va fer-la el 22 d'abril, tot i que la cerimònia oficial, amb signatura inclosa davant les Corts de Castella, no es va celebrar fins al 5 de novembre. Aneu a saber si en la seva decisió no hi va pesar que els plenipotenciaris que havia enviat a Utrecht estiguessin retinguts a París, per ordre de Torcy, que d'alguna manera volia acontentar els britànics que, cal tenir-ho ben present, no havien reconegut mai Felip d'Anjou com a rei d'Espanya. Fos com fos, els fets futurs van donar-li la raó, ja que aquell nebodet —diuen que de mala salut— va créixer fins a convertir-se en Lluís XV.

Tot i que la signatura de l'armistici, al qual ja van sumar-s'hi els espanyols, no va arribar fins al 21 d'agost, els exèrcits anglesos ja van rebre, al mes de maig, ordres secretes perquè no tornessin a entrar en batalles ni a participar en setges. A partir d'aquí va començar, de debò, la tasca dels plenipotenciaris d'Utrecht. Mentrestant, l'arxiduc (ara ja emperador Carles VI) feia el paper de la trista figura. En la seva cort vienesa, volia i dolia: els seus ministres germànics estaven ansiosos per entrar en les discussions i guanyar-hi alguna cosa o, en tot cas, no perdre-hi bous i esquelles, aprofitant la magnanimitat de França. Però els consellers que l'havien acompanyat des de Catalunya, com Ramon de Vilana-Perles, Jaume de Pinós, Joan Francesc de Verneda i Joan Antoni de Boixadors, eren inflexibles: no volien ni sentir a parlar de cap mena de pau; les hostilitats continuaven ben vives, a la Península! Entre una posició i l'altra, Carles va ser ambigu i mai no va demostrar tenir caràcter. Evidentment, va acabar enviant dignataris a Utrecht, però no en va informar mai els seus súbdits catalans.

El primer tractat que es va escriure i firmar a la ciutat holandesa fou el de l'11 d'abril del 1713. A diferència de l'armistici, que purament significava la retirada de les tropes, ara ja es posaren condicions i intercanvis de territoris. Els protagonistes van ser França, per una banda, i Anglaterra, Prússia, Portugal, Savoia i les Províncies Unides (Holanda), de l'altra. Tots aquests, però, aviat van comprovar que el seu paper a Utrecht era poc més que testimonial. Els britànics van rebre la possessió de Terranova, Nova Escòcia, part de la badia de Hudson i l'illa de Saint Kitts al Carib, guanys que sumaven a un acord previ, el del famós "asiento de negros"; és a dir, el monopoli del comerç d'esclaus africans al Nou Continent, que havien arrencat dels espanyols en un conveni bilateral firmat a Madrid el mes anterior. La Casa de Savoia va veure com França li retornava Savoia i Niça. Prússia va rebre Neuchâtel i els holandesos, la promesa d'una sèrie de fortificacions al nord dels Països Baixos espanyols (la famosa "barrera"), que l'emperador havia d'ajudar a finançar... sempre que Felip V les cedís. Però calia que els seus plenipotenciaris, retinguts encara a París, ho ratifiquessin. I això és el que van permetre anglesos, holandesos i austríacs just en aquest moment: que el nét de Lluís XIV, flamant rei espanyol, tingués veu a la taula de negociacions d'Utrecht.

La segona tanda de tractats es va signar el 13 de juliol. Ara va ser Espanya qui va fer les paus amb Anglaterra, a qui cedia Menorca, Gibraltar i la gràcia del "vaixell permès": una concessió que permetia enviar, un cop a l'any, un navili de cinc-centes tones de càrrega per comerciar a les colònies espanyoles d'Amèrica. Això representava la fi del monopoli hispànic, ja que els britànics van aprofitar per encetar un contraban descarat amb Jamaica com a epicentre. També es va signar el conveni amb la Casa de Savoia, a qui Felip V va donar Sicília. Com a colofó, tots els estats presents van reconèixer el Borbó com a rei d'Espanya. La clàusula final prohibia que aquest i el rei de França fossin la mateixa persona.

Just una setmana abans, el dia 7 de juliol del 1713, l'exèrcit borbònic havia enviat una proposta a la Junta de Braços de Barcelona perquè rendís la ciutat. Com és ben sabut, la resposta va ser negativa. El dia 25 de juliol va començar el setge. I és que de totes les demandes que Felip V havia encarregat defensar als seus plenipotenciaris, una sola aspiració va acabar sent respectada del tot: "que de ninguna manera se den oídos a propósito de pacto que mire a que los catalanes se les conserven sus pretendidos fueros".

El congrés d'Utrecht encara es va allargar més d'un any i mig, tot i que els acords que es van continuar redactant ja eren de segona categoria perquè el gruix principal de la feina ja estava fet. L'únic punt de pes que quedava suspès era la pau entre França i l'imperi Austríac, ja que l'emperador, tot i que va participar a les converses d'Utrecht, no va subscriure cap tractat. Per tal de tancar-ho tot, va citar els representants francesos a Rastadt, una ciutat al Baden-Wurttemberg.

La conclusió més evident que cal extreure dels tractats d'Utrecht és que van reescriure els mapes del món, posant-hi accent britànic. Després de gairebé un segle de conflictes, Europa havia viscut lluites i canvis fronterers constants, i el final de la guerra de Successió espanyola va representar la construcció d'una pau sòlida. Utrecht és el símbol de la fi d'una guerra mundial. Per això, qui més qui menys va quedar-ne content, tot i que l'única gran beneficiada va ser Anglaterra, que, des d'aquell moment va edificar l'imperi que va dominar el món fins al principi del segle XX.

França, per la seva banda, va complir el desig del seu últim gran rei, però el preu a pagar va ser altíssim; no tant pels territoris regalats als eterns enemics, sinó perquè les seves finances estaven arruïnades, i quan Lluís XIV va morir el 1715, el nou rei va haver d'apujar impostos, l'un darrere l'altre. Això va provocar una reacció intel·lectual de les classes mitjanes (que es tradui­ria en la Il·lustració) i una agressivitat social creixent que va culminar el 1789. Holanda hi va perdre perquè Ams­terdam va deixar de ser la capital europea del nord, en favor de Londres, però va guanyar-hi seguretat respecte de la constant amenaça imperial; mentre que Àustria va oblidar-se de la península Ibèrica, però a canvi va rebre part dels Països Baixos, Sardenya, la Llombardia i Nàpols, entre d'altres.

La fi d'un imperi i l'inici d'un altre
I Espanya? Bé, l'imperi on mai no es ponia el sol havia dilapidat tota la seva fortuna amb guerres al llarg del segle XVII i Utrecht va significar el cop de gràcia. El control de l'economia i la geo­política eren en mans britàniques, i el focus cultural ja era París, del qual la península Ibèrica, amb una família francesa al tron (i tots els ministres que van arribar-hi de bracet), aviat va convertir-se en un mer apèndix. Els catalans, finalment, van convertir-se en una nosa en l'encaix que dibuixaven les grans potències. Anglesos i austríacs els reconeixien el seu valor, i fins i tot França va intentar algun gest a favor dels seus furs, però després de tot el que havien pres a Felip V, li havien de deixar algun premi. Abandonats de tothom, van lluitar sols, obstinadament, fins al 18 de setembre del 1714. A Mallorca, encara van resistir fins al mes de juliol següent.

L'inici de tot és el pacte de Gènova: el 1705, una comissió de catalans va comprometre's amb Anglaterra per donar suport a la causa de l'arxiduc, aprofitant la tradicional enemistat amb els francesos, que s'havia agreujat en les darreres dècades —i malgrat que les Corts Generals ja havien acceptat Felip V com a rei. En aquest acord, els britànics es comprometien a respectar els privilegis i lleis del Principat fins i tot si la causa austriacista perdia. Però el conveni va ser una jugada dels 'whigs' i quan el 1710 els 'tories' van accedir al poder, van oblidar-se de tot el que havien pactat els seus rivals polítics.

Quan tothom hi diu la seva, menys l'interessat
Quan va començar el tractat d'Utrecht, els ambaixadors imperials van ser els primers a plantejar solucions per als seus fidels aliats, però Felip V va ser molt taxatiu: res que Catalunya fos un domini de l'emperador, ni de constituir una república catalana sota protecció anglesa —punt, aquest, que Bolingbroke tampoc veia clar. El pitjor, però, és que aquests súbdits de qui tothom parlava no van tenir mai l'ocasió de parlar per defensar la seva causa: se'ls va negar la possibilitat de participar a Utrecht, ja que se'ls considerava representats per l'imperi. Així i tot, van enviar representants a les principals capitals: Francesc de Berardo, marquès de Montnegre, va ser rebut a Viena per Carles VI el 8 de febrer del 1713; Pau Ignasi de Dalmases, a Londres, el 28 de maig, i Ferran de Sacirera, a l'Haia. Mentrestant, l'imperi retirà l'emperadriu Elisabet de Barcelona —fet públic— i signà el conveni de l'Hospitalet (22 de juny del 1713) amb els borbònics per tal de retirar les tropes —en secret.

La rectificació que va arribar tard
Robert Sutton, ambaixador anglès a Madrid, va aconseguir que en el tractat de pau del 13 de juliol, entre Espanya i la Gran Bretanya, un cop esborrat el concepte "llibertats catalanes" del redactat final, Felip V acceptés que se'ls concedís "tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles". Els 'whigs' van denunciar els seus adversaris per l'abandó dels catalans, considerat com una vergonya per l'honor britànic, tant al Parlament, com en libels i escrits. Tot plegat va ajudar a fer caure el govern 'tory', just amb l'ascensió del nou rei Jordi I, que accedí al tron el 18 de setembre del 1714 i va enviar una flota per ajudar Barcelona. Una setmana massa tard.

El duc d'Osuna i el marquès de Monteleón van sortir de Madrid, camí d'Utrecht, entre el març i l'abril del 1712. En passar per París, però, Jean-Baptiste Colbert, marquès de Torcy, va fer-los saber que no podien continuar el viatge, ja que els estats reunits a Holanda no reconeixien, encara, Felip V com a rei. Era cert pel cas de l'imperi, és clar, i de les Províncies Unides, tot i que no tant per Anglaterra.

El passaport com a excusa
Els 'tories', en realitat, no tenien cap problema perquè aquell que ja estava decidit que seria rei d'Espanya tingués veu a Utrecht, però l'opinió pública 'whig' pressionava en sentit contrari, així que tampoc no en van voler fer un problema afegit. I a França, que és qui hauria pogut forçar la presència dels representants espanyols, ja li anava bé: Lluís XIV preferia decidir ell pel seu nét, deixar ben lligats els interessos del seu regne, informar-lo a través del seu ambaixador a Madrid (el marquès de Bonnac) i evitar que sortís amb cap estirabot. De manera que va retenir els plenipotenciaris a París, entre el maig del 1712 i el març del 1713, amb l'excusa que els calia un passaport per anar a Utrecht, requisit indispensable de tots els negociadors.

Els catalans, una ‘bagatel·la'
Tot plegat encara va donar més marge als britànics, que van aprofitar per cridar Monteleón a Londres (a negociar per separat) i per pressionar Felip V a Madrid, a través de Lexington, ambaixador anglès. Tant ell com Bonnac van insistir fins a última hora perquè el Borbó acceptés negociar sobre l'afer dels catalans, fins que van convèncer-se que es tractava d'una qüestió personal. A distància, Felip havia après a negociar: "no trencareu la pau per una bagatel·la", va dir als ambaixadors.