"Siendo oy lo principal a que debe atenderse el establecer la soberanía, desterrar la irregularidad del gobierno antiguo y reducir aquellos vasallos a la obediencia y sugeción que importa.” Es tracta d’una instrucció secreta enviada als corregidors de Catalunya perquè actuessin amb l’únic objecte d’esborrar qualsevol símbol de supervivència d’un país sobirà. Si bé la política repressiva es dirigia principalment contra els dirigents militars i polítics de la resistència, aquesta va afectar totes les classes socials i tots els àmbits. Els desterraments van ser habituals. L’exèrcit borbònic va empresonar una dotzena de dirigents militars i polítics a la Corunya, Pamplona i Hondarribia, mentre que un bon nombre d’oficials i soldats van anar a presons de Tortosa i Peníscola.

Eclesiàstics deportats
D’altra banda, una seixantena d’eclesiàstics van ser deportats als estats de l’Església acusats d’haver fanatitzat el poble durant el setge, i un col·lectiu d’uns 600 valencians, aragonesos i castellans van ser desterrats.

Una altra forma de repressió va ser l’ocupació militar dels edificis més emblemàtics del país, com la Seu de Lleida, les Drassanes de Barcelona i la universitat, convertides en casernes militars. De fet, l’ocupació, amb uns 30.000 soldats a tot el territori català, durà més d’un segle. En aquest sentit, per evitar un possible alçament armat a Barcelona, cal destacar el projecte d’edificació de la Ciutadella, una imponent fortalesa militar amb capacitat per a més de 8.000 soldats. Per fer-la, els mateixos veïns van haver d’enderrocar amb les seves pròpies mans més de 1.000 cases, la cinquena part de les que hi havia en aquell moment a Barcelona.

Decrets de prohibició d'armes
Els decrets de prohibició d’armes es van aplicar sense excepcions. A més de prohibir els gremis que les fabricaven, el zel dels ocupants va arribar fins al punt que tenir un simple ganivet a la cuina de casa podia comportar la immediata crema de l'habitatge i l’execució pública de l’infractor.

Al temps que l’ocupant segrestava els béns i les rendes dels austriacistes més coneguts i de les institucions polítiques, la Superintendència aplicava un nou impost, el reial cadastre. I cal dir que no va estalviar en mesures de coerció, fins al punt que els militars tenien via lliure per matar si algú no pagava. Els mateixos repressors eren conscients de la brutalitat de la pressió fiscal, i quan el capità general marquès de Castel-Rodrigo marxà de Catalunya el gener del 1721, va recomanar reduir els impostos a la meitat, en constatar que “los pueblos de este Principado están en un miserabilísimo estado por las exorbitantes cargas que les están impuestas i que se ejecutan con el mayor rigor [...] pues no pudiendo aguantar el peso, ni bastando todo su sudor para poder vivir, abandonan sus pueblos y van a buscar la vida como pueden [...]”. Amb el nou impost, de mitjana els catalans van passar a pagar 8,12 vegades més, com us vam mostrar en aquest mapa interactiu.

Respecte a la marginació del català, els corregidors tenien instruccions precises de “prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel país [...] parece combeniente dar instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. També s’ordenà la destrucció de símbols de l’imaginari col·lectiu del país, com banderes, monuments, quadres, mobiliari del Consell de Cent, i també llibres com 'Anales de Cataluña', del cronista Narcís Feliu de la Penya, que s’havia de lliurar a les autoritats perquè n’arrenquessin els darrers capítols que parlaven de la història recent.

Els títols concedits en època de l’arxiduc Carles van perdre la validesa, en un acte de depuració similar al que, posteriorment, va practicar el dictador Franco el 1939 amb els títols republicans. En aquest mateix sentit, Felip V va fer desaparèixer les sis universitats catalanes i va crear la Universitat de Cervera per centralitzar els estudis.

El 16 de gener del 1716, el decret de Nova Planta de Catalunya, imposat per les noves autoritats, va escapçar un sistema de govern pactista basat en el doble poder, del rei i de la terra, que tenia la màxima expressió a la Cort. El país perdia la sobirania legislativa, fiscal i judicial, i quedava en mans d’una monarquia absolutista forana. El decret suprimia totes les institucions representatives, tant locals com nacionals, i proclamava el poder absolut de Felip V amb una estructura institucional basada en tres jerarquies.

Tres braços de poder
El capità general, sempre foraster, va esdevenir la primera autoritat militar i política al Principat. La Reial Audiència, formada per 16 jutges, es va convertir en el tribunal superior i el govern polític, articulat en el territori a través de corregiments i corregidors. Aquesta institució, amb una presència significativa de catalans botiflers, s’apoderà del Palau de la Generalitat. Finalment, el tercer braç de poder era la Superintendència, que s’encarregava de recaptar impostos. El decret va respectar els drets senyorials, però va trobar fórmules per mantenir sota el seu control aquest règim, especialment amb l’elecció de càrrecs públics.

Catalunya, conillet d'Índies de la repressió
De fet, la Nova Planta, que ja havia estat imposada a la resta de territoris de la Corona d’Aragó —València (1707), Aragó (1711), i Mallorca (1715)—, havia de comportar la simple extensió a Catalunya de les lleis castellanes, però el cert és que Felip V, sentint-se  lliure per actuar en un país vençut, va utilitzar Catalunya com a conillet d’Índies per experimentar amb un model de matriu amb un caire molt més absolutista.

Una de les conseqüències més importants de la guerra va ser l’exili massiu de persones de totes les classes socials i de tots els regnes peninsulars, en total, entre 25.000 i 30.000 persones. Catalunya es quedava, via exili, presó i execucions, sense els dirigents que havien pilotat el país. La marxa havia començat després de la signatura del tractat d’Utrech, però l’endemà de l’11 de setembre es va desencadenar una veritable onada de fugides. Milers de catalans que veien perillar la seva vida van fugir clandestinament, al temps que el col·lectiu eclesiàstic i els no catalans que vivien a Catalunya eren desterrats.

Amb la caiguda de Mallorca el 1715, tothom qui havia fugit a l’illa va haver de tornar a marxar. El mateix va succeir el 1717 amb la caiguda de Sardenya, i el 1720, amb la desmobilització dels guerrillers de Pere Joan Barceló, Carrasclet, després de la guerra de la Quàdruple Aliança. Finalment, l’endemà de signar-se la pau de Viena, el 1725, els presos del 1714 que encara estaven en bones condicions físiques també van poder marxar. Els exiliats es van dispersar fonamentalment per Nàpols, Milà, Sardenya, Luxemburg i l’actual Bèlgica, mentre que Viena va quedar reservada per a la noblesa i la classe política. Precisament, a la capital austríaca es va crear el Consell d’Espanya, un govern a l’exili que també atorgava pensions als exiliats.

Carrasclet va comandar una guerrilla potent que actuà en els anys següents a la guerra de Successió, i que va prendre força durant la guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) que enfrontava els vells aliats —anglesos i holandesos— i França contra Felip V. Amb diners i armament francesos, Pere Joan Barceló —el nom real de Carrasclet—, va aconseguir revoltar les comarques meriodionals del Principat.

El general Moragues
Abans que ell actués, però, ja hi havia un gran símbol de la repressió i la resistència al país, Josep Moragues, el primer català que va arribar a la gradació de general dins l’exèrcit de l’arxiduc. Se li va encomanar vigilar la frontera francesa, i posteriorment va comandar la guerrilla dispersa pel país que tractava de distraure la tropa borbònica perquè no es concentrés tota en el setge de Barcelona. Després d’un llarg periple per intentar fugir a Mallorca, un mariner el va trair i va ser detingut al peu de Montjuïc. Torturat, executat i esquarterat, el seu cap va ser dipositat durant 12 anys en una gàbia de ferro que es va posar dalt del portal de Mar de Barcelona per tal d’escarmentar possibles resistents. En morir, l'esposa del general, Magdalena de Geralt, va viure un autèntic suplici per recuperar el cap del seu marit.

La fi de la guerra de Successió a Europa
Quan el cap de Moragues va ser despenjat, la resistència interior i l’exili van creure que amb la pau de Viena, que posava fi oficialment a la guerra, es retornaria a l’estat anterior de l’11 de setembre del 1714. Però res no va can viar. La darrera esperança es va acabar de cremar amb la guerra de Successió de Polònia (1733-1735), que se saldà amb l’ocupació borbònica de Nàpols i Sicília.

La Catalunya del segle XVIII va conviure amb l’ocupació militar i la repressió permanent, però amb el temps sobretot les classes dirigents van desenvolupar mecanismes d’integració al nou règim, un règim que va mostrar la seva seva cara més cruel a l’hora d’anorrear tot un país i les seves institucions.

• Entre 25.000 i 30.000 persones de totes les classes socials i de tots els regnes peninsulars es van haver d’exiliar a causa de la guerra. Els catalans en van ser el col·lectiu majoritari.
• Hi va haver uns 4.000 afectats per detencions, execucions, deportacions i penes de galeres després de la guerra.
• Les 6 universitats catalanes que acollien 4.000 estudiants, van ser clausurades per Felip V el 17 de setembre del 1714.
• El cadastre va multiplicar per 7,3 la pressió fiscal directa dels catalans. De mitjana, els catalans van passar a pagar 8,12 vegades més.
• Uns 30.000 soldats es van quedar a Catalunya en finalitzar la guerra. La forta presència militar es va prolongar durant tot el segle XVIII.
• 12 anys va estar penjada al portal de Mar de Barcelona la calavera del general Josep Moragues, líder de la resistència i general de l’exèrcit de l’arxiduc Carles.