Subscriu-t'hi
OFERTA ESPECIAL -16%
Subscriu-te ara i gaudeix de tot un any amb un descompte únic!
Subscriu-te ara i gaudeix de tot un any amb un descompte únic!
Catalunya 1714

Passió pel joc

L'afició desfermada per les apostes a la Catalunya moderna

Jaume Clotet (text), Albert Garcia-Espuche (assessorament)
1 Passió pel joc
Joves jugant a una versió similar al tennis actual a Estrasburg, al segle XVII
Joves jugant a una versió similar al tennis actual a Estrasburg, al segle XVII Wikimedia Commons

Un dels trets més característics de la societat catalana del segle XVIII és la seva passió desmesurada pel joc. En una societat molt marcada pels cicles laborals i el calendari religiós, la gent va trobar en el joc el seu gran espai de lleure i diversió. A banda de les cases particulars on es practicaven els jocs de manera privada i familiar, Barcelona disposava d'una bona xarxa de cases de joc o trinquets on es podien practicar els jocs de caràcter esportiu. La capital catalana tenia, a la primeria del segle XVIII, uns 35 trinquets; un per cada mil habitants. Trobem aquesta proporció en altres ciutats europees, fet que demostra que l'afició a jugar era un fenomen d'abast continental.

Jocs dins i fora de casa
L'expansió de la cultura del joc per Catalunya va lligada a la consolidació definitiva dels nuclis urbans com a nous centres de poder en detriment del món rural. En el cas de Barcelona, l'obertura econòmica de la ciutat i el trànsit constant de persones, moltes d'elles forasteres, va convertir el joc i el lleure en quelcom estructural de la ciutat, i per això el Consell de Cent va regular-ne la pràctica i va afavorir l'obertura de trinquets regulats, dels quals obtenia taxes i impostos. A més, els jugadors pertanyien a totes les classes socials i, fins i tot, es dóna el cas que els jocs preferits per les classes benestants acabaven essent també els més populars entre els grups socials més pobres.

Hi havia dues grans categories de jocs: els jocs físics i els jocs de taula. Els primers eren molt populars, es practicaven en espais establerts de control fàcil i concentraven sempre un públic nombrós. Als jocs de taula, per la seva banda, s'hi jugava arreu de la ciutat, en espais públics i privats, i quasi sempre estaven vinculats a les apostes econòmiques. Precisament aquestes juguesques amb diners van alarmar les autoritats, sobretot a causa de la misèria que causava en molts apostadors i per la conflictivitat social que sovint duia aparellada. Per aquesta raó, les autoritats van intentar eradicar algunes tipologies de joc, sobretot determinats jocs de daus i cartes. Tot i així, aquests primers intents de suprimir els jocs més nocius van ser infructuosos i els veguers reials van procurar llavors equilibrar aquestes pràctiques establint indrets i horaris, i també la quantitat màxima que es podia apostar. Per exemple, es va fixar que no es podia jugar a daus a les tavernes ni als hostals, sobretot després de les oracions del capvespre. Està documentat que l'any 1700 Rafael Casanova, molt abans de ser nomenat conseller en cap de Barcelona, va dirigir un procés contra el taverner Sebastià Colom per permetre el joc al seu establiment.

Juguesques econòmiques
Un dels jocs d'apostes més perseguits per les autoritats civils i eclesiàstiques era les anomenades llistes, que no eren altra cosa que la confecció de llistes de persones que, segons l'apostador, serien escollides per a determinats càrrecs gremials o governamentals. Hi havia una versió religiosa, per la qual la gent apostava diners a veure quins serien els sants següents que establiria l'Església. Les amenaces del bisbat d'excomunicar els apostadors no van tenir, segons sembla, gaire èxit.

A banda de les juguesques econòmiques, la passió catalana pel joc va provocar esclats de violència a causa, sobretot, de les trampes que feien molts jugadors. Per exemple, l'any 1710 uns criats del comte d'Althan, un dels consellers més pròxims a l'arxiduc Carles d'Àustria, van agredir-se amb ganivets a causa d'una disputa per trampes en el joc. Lògicament, els catalans que es guanyaven la vida amb el joc tendien més a jugar fent trampes i molts d'ells acabaven davant dels tribunals quan se'ls enxampava. Els tramposos sovint feien servir daus trucats o algunes cartes lleugerament més llargues per indicar quins naips eren els més bons i descartar, així, les cartes menys útils.

2 Els jocs més populars
Tauler del joc de l'auca, concretament l'Auca del Sol i de la Lluna, de Pere Abadal
Tauler del joc de l'auca, concretament l'Auca del Sol i de la Lluna, de Pere Abadal Wikimedia Commons

No és clar si el joc de pilota és originari de França o d'Itàlia, però no hi ha cap dubte que va ser al país gal on aquest joc va ser tan popular que va arribar a convertir-se en una mena d'esport nacional. Està documentada l'existència de més de 250 sales de 'jeu de paume' a París a la primeria del segle XVII, i se'n van arribar a comptar més de deu en un sol carrer.

El joc de la pilota
Les regles del joc eren pràcticament idèntiques a les del tennis actual, del qual és l'antecedent. Així, dos o quatre jugadors es posaven a banda i banda d'una xarxa penjada a mitja altura just al mig de l'àrea de joc. Tot i que hi havia versions que es jugaven amb la mà, la versió més popular del joc establia que els jugadors havien de fer servir raquetes de fusta amb els cordills fets de budell. Les pilotes, per la seva banda, eren fetes de pell d'anyell. El reglament fixava, com el tennis d'avui, una sèrie de jocs que calia guanyar per derrotar el contrari. De fet, ja es feia servir una numeració similar a l'actual: 15, 30, 45 i joc guanyat. Tot i que no hi ha unanimitat sobre la raó d'aquesta numeració, hi ha una teoria que diu que es feia servir un rellotge de referència, de manera que calia guanyar els quatre quarts d'una hora per vèncer un joc.

Aquest esport es podia jugar tant a camp obert com en recintes tancats. En aquest cas, l'àrea de joc més habitual tenia trenta metres de llarg per deu d'amplada. A Catalunya el joc va causar un gran impacte i també es van obrir sales especials per jugar-hi. A Barcelona com a mínim es podia jugar al joc de pilota en una vintena de trinquets. El joc no va escapar a la passió catalana per les apostes, de manera que sempre que es disputava una partida de pilota hi havia un nombrós públic que feia juguesques sobre qui seria el guanyador. També els jugadors hi tenien una implicació econòmica, atès que la tradició manava que l'equip perdedor pagava el lloguer de la sala i el dinar que aplegava després els jugadors rivals.

El joc de l'auca
Un dels jocs més populars a què es jugava a Barcelona durant els segles XVII i XVIII era el joc de l'auca. Era bàsicament un joc d'atzar que consistia a extreure petites boles d'una bossa, dins de les quals hi havia un nombre i una imatge. Aquests nombres, amb les imatges corresponents, també estaven estampats sobre un tauler, de manera que els nombres extrets s'anaven col·locant al seu lloc damunt del tauler. En conseqüència, cada vegada hi havia menys boles a la bossa i les probabilitats de predir quin nombre seria extret eren més altes. Aquest joc pot tenir ara poc sentit sense tenir en compte que la seva pràctica anava sempre lligada a fortes apostes. Els jugadors apostaven diners per veure quin nombre seria el següent a ser extret de la bossa. Com en altres casos, les autoritats van intentar limitar el volum de les apostes per evitar la ruïna econòmica de molts jugadors i les batusses que acostumaven a produir-se en els trinquets i les tavernes.

A Barcelona, i per extensió a les altres ciutats de Catalunya, a l'auca s'hi jugava en públic i en privat. A les cases de jocs i als trinquets s'hi podia jugar i fer apostes, tant els que hi participaven com el públic. Quan es jugava a les llars, per exemple, moltes vegades les apostes no eren amb diners reals, sinó amb pellofes o altres elements innocents. En aquests casos era habitual que els nens també hi juguessin, empeltant-se d'aquesta manera de l'afició al joc i l'aposta que tenia la societat barcelonina.

Malgrat la tendència a vincular el joc de l'auca amb el joc de l'oca, són absolutament diferents i no tenen relació entre ells. El joc de l'auca, que té més punts en comú amb el joc de la ruleta o el bingo, és un entreteniment absolutament originari de Catalunya, nascut possiblement durant el segle XVI, mentre que el joc de l'oca va néixer, segons tots els indicis, a Florència durant aquell mateix segle. El joc de l'auca es va escampar ràpidament per Europa i està documentat que el mateix rei Lluís XIV n'era un gran jugador.

El joc de l'argolla
El joc de l'argolla va néixer al sud d'Itàlia, on ja era popular a mitjan segle XVI, i la seva expansió pels països mediterranis va ser molt ràpida. Tal com indica el seu nom originari, 'pallamaglio', el joc consistia a donar cops amb un mall llarg a una bola per tal de fer-la passar per sota d'uns arquets en el mínim nombre de tocs possible. Els actuals esports del golf i el croquet tenen el seu origen en aquest joc. El joc de l'argolla va aixecar passions a Barcelona a partir del segle XVII.

Com que el joc utilitza diverses peces, a Catalunya va rebre molts noms; a banda de joc de l'argolla, també apareix documentat amb les denominacions de palamall, joc dels arquets, joc de boles i joc de trucs. A Catalunya els malls i les boles eren de fusta, i les argolles eren de ferro. Hi havia moltes modalitats de joc amb un nombre variable de jugadors. Tot i que la versió clàssica enfrontava dues persones, hi havia una opció que permetia competir fins a 18 jugadors. Aquest joc requeria un espai de joc considerable, que estava limitat per fustons per evitar que la bola sortís del terreny de joc. En conseqüència, al joc de l'argolla s'hi jugava dins dels trinquets, tot i que a vegades s'aixecaven circuits desmuntables en altres indrets. Amb el temps, aquests llocs van adoptar el nom del joc. A Londres hi ha un carrer que encara avui té el nom oficial de Pall Mall en record al joc de l'argolla que està documentat que s'hi jugava des del segle XVII.

Amb el pas dels anys, el joc es va adaptar perquè s'hi pogués jugar a l'interior de les cases. Així, el terreny de joc va limitar-se a una taula gran amb cantons elevats per impedir que la bola caigués a terra. Aquesta versió interior, preferida pels reis de França, de seguida va adoptar un aire elitista, fet que va afectar la composició dels materials. Les boles van passar a ser d'ivori, per exemple, i sobre la taula, s'hi va posar una tela fina. En aquest cas, el joc de l'argolla sobre una taula és el precedent del billar actual.

3 Jugar a matar
Gravat del bisbe Benet Sala
Gravat del bisbe Benet Sala

Al marge dels trinquets i dels jocs més o menys lúdics, a Barcelona hi havia una distracció absolutament singular i estrafolària: les pedrades. Aquesta activitat, com el seu nom indica, no era altra cosa que una pugna entre dues persones, o fins i tot entre dos bàndols, que consistia a llançar-se pedres per torns fins que un dels dos contendents abandonés el combat a causa de les ferides rebudes. Aquest joc, si és que en podem dir així, aplegava moltíssims espectadors i solia practicar-se, per necessitats d'espai i matèria primera, fora de les muralles de la ciutat. Captivats per la febre de les apostes, els espectadors dels combats de pedres feien juguesques sobre qui seria el vencedor, fet que convertia les pedrades en un gran negoci.

Un passatemps d'alt risc
Lògicament, les pedrades produïen ferits greus i, segons algunes fonts documentals, havien arribat a provocar la mort d'alguns dels participants a causa dels impactes rebuts. Aquesta pràctica mantenia viva la reputació que tenien els catalans de ser un poble impetuós i bel·licós. La reacció de les autoritats civils i religioses va ser implacable. El bisbat de Barcelona va condemnar les pedrades en diverses ocasions i va amenaçar d'excomunicar no solament els participants, sinó també els espectadors. Tot i així, la reacció oficial va ser tan contundent com poc efectiva. Si bé les pedrades estaven prohibides, la seva pràctica va continuar i aplegava sempre un públic entusiasta. Per exemple, l'any 1701 el bisbe Benet Sala lamentava que malgrat les prohibicions "lo sobredit diabolich exercici de les pedradas age sobreviscut, succehint algunas morts repentinas".

Batalles de taronges i caramels
Tot i que hi ha molt poca informació relativa a les pedrades, per la seva condició d'activitat perseguida i no reglada, sí que tenim alguns indicis de quin era el seu origen. Segons Albert García Espuche, amb tota probabilitat tenia el seu precedent en les batalles de taronges que es feien durant els Carnestoltes, de la mateixa manera que avui, en alguns indrets, es fan batalles de caramels.

 

Descarrega't el reportatge en PDF

Subscriu-t'hi

Portada del número 237 del SÀPIENS (desembre 2021)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Portada del número 237 del SÀPIENS (desembre 2021)

La guerra del Rif des de dins

Reproduïm el dia a dia del conflicte amb el testimoni inèdit dels catalans que hi van participar

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Més informació Accepto