La primavera del 1707, les forces aliades van decidir atacar abans que l’enemic rebés reforços. Berwick va acceptar el repte, ja que el seu exèrcit era superior i podia escollir posició. Tenia 50 batallons d’infanteria i 81 esquadrons de cavalleria, és a dir, uns 20.000 infants i 8.000 genets. Els aliats, amb 42 batallons d’infanteria i 60 esquadrons de cavalleria, deurien sumar uns 16.000 infants i 6.000 genets. L’exèrcit borbònic tenia unitats experimentades i bons comandaments, mentre que la meitat de l’exèrcit aliat es componia de tropes portugueses, coratjoses però amb comandaments i experiència desiguals. Berwick, un bon militar, era un anglès al servei de França. Contràriament, Galway, el cap dels aliats, era un francès al servei d’Anglaterra que compartia comandament amb el portuguès marquès das Minas.

L’exèrcit borbònic, a la defensiva, es va desplegar a llevant d’Almansa amb la infanteria al centre i la cavalleria a les ales, tot aprofitant els pendents. A migdia del 25 d’abril, després d’una esgotadora marxa, els aliats es van situar en ordre de batalla. La dreta, al nord, es va formar amb portuguesos: cavalleria i infanteria intercalades. Al centre es va disposar la infanteria: portuguesos, holandesos, anglesos i hugonots (protestants francesos). L’esquerra, al sud, aplegava cavalleria holandesa, anglesa i portuguesa i batallons d’infanteria anglesa.

A les tres de la tarda Galway va començar l’atac en massa i pendent amunt. Les forces aliades van avançar pel centre i per la dreta. Al sud, ambdues cavalleries van xocar, però els aliats es van mantenir gràcies al suport de la infanteria anglesa. Pel centre, la infanteria angloholandesa va atacar de biaix per tal d’evitar l’enfrontament directe amb les guàrdies valones. L’avanç resultà imparable. En direcció a Almansa, van perforar la primera línia borbònica amb una falca que amenaçava de partir i desbandar l’exèrcit contrari.

Al nord, les forces enfrontades també van xocar. Havia passat una hora de batalla i els borbònics es trobaven en una situació difícil. Però els aliats lluitaven sense direcció. Galway, amb una valentia del tot inútil, va resultar ferit mentre anava davant de la cavalleria. Pel que sembla, el general dels anglesos no va conèixer en cap moment la situació global de la batalla. Contràriament, Berwick, amb una cadena de comandament coherent, va aconseguir girar a favor seu una situació que fins llavors havia estat molt perillosa.

La profunda falca aliada havia generant uns flancs dèbils. I Berwick va fer valer llavors les seves reserves i la seva superioritat. La brigada Maine, els esquadrons de cavalleria i les unitats del centre van atacar els flancs de la falca, que es va convertir en una bossa dins la qual quedava encerclada el millor de la infanteria enemiga. Els aliats del centre, esgotats i sense reserves, van quedar sentenciats.

Els borbònics es van imposar al centre i, tot seguit, a la dreta. Finalment, van escombrar els portuguesos. A les 16.30 h Berwick havia guanyat la batalla. La cavalleria aliada es retirava i la infanteria es rendia o era exterminada. Els aliats van patir més de 6.000 baixes i més de 10.000 presoners. Per la seva banda, els borbònics van perdre menys de 2.000 combatents. Berwick tenia en aquell moment al seu abast el territori valencià. I val a dir que no va desaprofitar aquesta conjuntura. Almansa va ser un enfrontament important en la guerra peninsular, atès que va impedir una consolidació austriacista amb base als territoris de la Corona d’Aragó.