Subscriu-t'hi
Especial 'Un judici per a la història'
Una revista amb tota la informació del judici més transcendental de la nostra història
Dels antecedents a la sentència
Catalunya 1714

Què se'n va fer dels herois de la guerra de Successió?

Reconstruïm la sort i, sobretot, la dissort dels caps militars més significatius de la defensa de Barcelona i Cardona, i restituir les biografies dels generals Villarroel i Basset

Arnau Cònsul (text), Agustí Alcoberro, Josep Catà i Antoni Muñoz (assessorament)
16 de setembre de 2019

Executats, confinats a les presons de tot l’Estat, castigats o exiliats. Després d’una gran tasca d’investigació, SÀPIENS va aconseguir reconstruir la sort i, sobretot, la dissort dels caps militars més significatius de la defensa de Barcelona i Cardona, i restituir les biografies dels generals Villarroel i Basset. 

1 La traïció, el pas previ al llarg captiveri
La Junta dels 24 s'encarregà de la defensa de Barcelona durant el setge
La Junta dels 24 s'encarregà de la defensa de Barcelona durant el setge Wikimedia Commons

El 13 de setembre del 1714, l’endemà de la data d’ocupació efectiva de la ciutat, els barcelonins es van posar a treballar. És el que sempre s’ha explicat com a mostra de la grandesa moral d’un poble que, derrotat després d’un setge duríssim, preferí no caure en el victimisme. Del que va passar els dies següents, n’ha transcendit poca cosa. Cardona va resistir fins al 18 de setembre i es va convertir en l’última ciutat del Principat que va capitular. Pocs dies més tard, el 22 de setembre, la repressió dels vencedors va començar a tirar terra al damunt dels quefers diaris dels catalans.

Una cita amb trampa
Ho van fer amb traïdoria: regnaven l’ordre i les bones maneres, tot i la contundència de les mesures -dissolució definitiva de la Generalitat, el Consell de Cent i el Braç Militar- i la calma tensa amb què es vivien els encontres per al traspàs de poders entre les noves i les antigues autoritats. Potser per això els 18 comandaments de l’exèrcit derrotat que van ser citats a casa de la família Dalmau, on aleshores s’allotjava el marquès de Lede, flamant nou governador militar de Barcelona, no van sospitar res i van acudir a la convocatòria sense saber que es dirigien cap a un llarg i penós captiveri. Entre ells hi havia Antoni de Villarroel, Joan Baptista Basset, Josep Vicent Torres, Juan Ramón Bordas o Sebastià Dalmau. Cadascun d’ells viuria un destí força diferent. Uns altres cinc comandaments convocats no van presentar-se a la cita, alguns per motius personals, d’altres perquè degueren endevinar l’engany. 

2 La deportació: d'Alacant a Pamplona, Hondarribia i la Corunya
Llista del segon grup de presos que van ser confinats a la Corunya
Llista del segon grup de presos que van ser confinats a la Corunya

Si una cosa tenien clara les autoritats borbòniques era que als detinguts, "siendo de una calidad tan vil”, se’ls havia de deportar ben lluny. Fora dels dominis de la Corona d’Aragó, per evitar qualsevol intent de fuga o que poguessin liderar algun tipus de resistència militar. Tanta era la temença en aquest sentit que, abans de pensar en quina presó calia confinar cada reu, el primer va ser treure’ls de Barcelona a corre-cuita, en vaixell i en direcció a una plaça pacificada de feia anys i aparentment inexpugnable, Alacant, on només s’estarien algunes setmanes. Cal tenir en compte, a més, que des d’allí era més senzill arribar als dominis castellans i s’evitava haver de travessar una Catalunya amb les ferides encara obertes, duent alguns dels seus principals dirigents engrillonats.

Primer grup: a Pamplona i Hondarribia
Els 18 presoners van dividir-se en dos grups des del primer moment. Un primer grup desembarcà a Alacant el 2 d’octubre. El 27 del mateix mes, amb condicions de seguretat extremes i una escorta reforçadíssima, van agafar el camí de Navarra i el País Basc, aleshores frontera amb l’amiga i borboníssima França.

Als forts de Pamplona foren confinats els coronels Sebastià Dalmau i Josep Vicent Torres, els tinents coronels Nicolau Aixandrí, Francesc Maians i Francesc Vila, el sergent major Gaietà Antillón i el capellà castrense Simón Sànchez.
A Hondarribia foren desplaçats els generals de batalla Joan Baptista Basset, Francesc de Sanç i Josep Bellver, el coronel Joan Llinàs, el capità Juan Ramon Bordas i el capità Ramon de Sanç, que acompanyava el seu pare. Els presos hi arribaren el 4 de desembre.

Segon grup: a la Corunya
El segon grup de detinguts a Barcelona va desembarcar a Alacant el 29 d’octubre, quan el primer grup ja n’havia sortit. Gairebé un mes després, es va desplaçar fins a la Corunya, al castell de San Antón, situat en una illeta vora la costa, per tal que “se lleven apartados de la frontera de Portugal”. Aquest país havia estat membre de la Gran Aliança de l’Haia, la coalició internacional que combaté contra els Borbons fins al 1713. Aquesta darrera comitiva era encapçalada pel tinent mariscal Antoni de Villarroelgovernador militar de Barcelona durant el setge. Amb ell, en formaven part el general de batalla Miquel Ramon i de Tordels coronels Pere Vinyals i Antonio del Castillo, el tinent coronel Eudald Mas i el sergent major Juan Sebastián SoroEn els mesos següents se’ls afegí encara el comandant Joan Tàrrega, reclòs a València i destinat a Pamplona.

3 La repressió borbònica contra els presos i contra Catalunya
Castell de San Antón a la Corunya, on foren confinats els comandaments catalans
Castell de San Antón a la Corunya, on foren confinats els comandaments catalans Wikimedia Commons

A tots els presos els unia un doble denominador comú: la seva condició de comandaments militars durant el setge del 1713-1714 i la no menys important condició de derrotats, cosa que comportava, a més de la pèrdua de la llibertat, el segrest de béns i la negació dels títols i honors obtinguts en els anys anteriors. De fet, la majoria dels antics comandaments de l’últim exèrcit de Catalunya deixaren de constar enlloc: durant els primers mesos van estar tancats a les fosques, aïllats i sense poder parlar amb ningú, en cel·les fredes i sense rebre cap assistència. Als familiars que provaven de resseguir-ne la pista sempre se’ls donava la mateixa resposta: “No tengo noticia de quien sea este sujeto”. La seva reclusió es prolongà durant 11 anys, durant els quals mai no se’ls obrí un procés judicial.

Catalunya, en estat d'excepció permanent
La repressió borbònica, però, va anar força més enllà dels comandaments militars. El seu empresonament lluny del país per ser “caudillos de la rebelión y cabezas de los más obstinados” tan sols va ser la punta de l’iceberg d’una situació força generalitzada. Abans fins i tot de la promulgació del decret de Nova Planta, s’estengué a tot Catalunya un autèntic estat d’excepció permanent. No solament les institucions catalanes van ser abolides i els símbols, destruïts. També es produí el desterrament massiu d’alguns col·lectius, com els eclesiàstics o les famílies no catalanes que havien restat al Principat durant el setge; l’embargament de béns de tots els qui havien participat en la resistència, o l’empresonament d’oficials i soldats en diverses fortaleses més properes, com Sant Pol, Tortosa o Peníscola.

4 Les dures condicions i el trasllat a l'Alcázar de Segòvia
L'Alcázar de Segovia es convertí en presó per a alguns dels caps militars
L'Alcázar de Segovia es convertí en presó per a alguns dels caps militars Wikimedia Commons

Un cop instal·lats al castell de San Antón, a la Corunya, Antoni de Villarroel i els seus homes van rebre ajuts del 'Bolsillo secreto', o fons reservats administrats per la Secretaria d’Estat del Consell d’Espanya de Viena. Més encara: el 1717 els carcellers van descobrir una conspiració que tenia com a objectiu alliberar qui havia estat governador militar de Barcelona. El complot disposava de complicitats dins la mateixa fortalesa i havia estat activat per Nicolás Tantalena, criat del general, que va ser detingut i desterrat a Ceuta.

Des d’aleshores, les condicions de Villarroel i dels seus companys es van agreujar. Com explicà el capità general de Galícia, marquès de Risbourg, amb les noves mesures els presos “ni ven la luz ni tienen otra comunicación que la vez que se abre la ventana por donde se les da la comida, y a esto asiste el oficial que está de guardia, y se vuelve a cerrar sin tener otra comunicación ni abrirse jamás la ventana para nada”.

Moviments al nord de la Península
Per la seva banda, la situació dels presos de Pamplona i Hondarribia es va modificar radicalment el 1719. En el marc de la guerra de la Quàdruple Aliança (1718–1720), les tropes franceses, comandades pel duc de Berwick, van entrar per Guipúscoa amb l’objectiu d’ocupar la Península. Puntualment, França s’havia aliat amb la Gran Bretanya, els Països Baixos i l’imperi Alemany, i Felip V havia esdevingut el seu enemic. En el mateix context, França finançà la guerrilla de Pere Joan Barceló 'Carrasquet' al Principat i ocupà algunes viles del Pirineu català, on restablí el règim municipal anterior a la Nova Planta.

Per aquest motiu, les autoritats borbòniques ordenaren el desplaçament dels “presos d’estat” a l’Alcázar de Segòvia, on romandrien fins al 1725. No tots hi anaren, però. Aleshores, Francesc de Sanç i el seu fill Ramon, Joan Llinàs, Gaietà Antillon i Simón Sánchez sol·licitaren el perdó a Felip V i obtingueren l’indult, cosa que els permeté tornar a casa. Alguns d’ells van ser utilitzats aleshores com a oficials de les milícies guipuscoanes que van contribuir a aturar l’ofensiva francesa.

Les condicions lamentables dels presos dins de l'alcàsser segovià
Alguns informes sobre la condició dels presos de Segòvia, que van ser consultats per SÀPIENS, resulten colpidors. Segons el jesuïta Pedro Aleson, una de les poques persones que va tenir-hi accés, els presos estaven “desnudos y muertos de hambre, y sin hallar quien les quiera prestar para comprar ni una libra de pan”. Les malalties cròniques eren freqüents. Segons el metge de la presó, Josep Torres patia “achaques habituales y muy continuos arrojando piedras por la vía de la orina”, mentre que els seus companys tenien “melancolía, hipocondría, afectos de pecho y palpitación de corazón, todos síntomas de suma gravedad y riesgo”.

5 El destí d'Antoni de Villarroel i de Joan Baptista Basset
El general valencià Joan Baptista Basset
El general valencià Joan Baptista Basset Wikimedia Commons

La pau de Viena del 1725, la primera signada per Felip V i l’emperador Carles VI (el Carles III dels catalans), va posar fi a aquella situació. La pau establí l’amnistia recíproca. Els “presos d’estat” de la Corunya i Segòvia van ser alliberats a la fi d’octubre. Aleshores els més afortunats van fer cap a Viena. Alguns, però, greument malalts i envellits, ja no els van poder seguir. Aquest va ser el cas de dues figures clau de la guerra, Joan Baptista Basset i Antoni de Villarroel, els exponents més clars del gran buit biogràfic que encara avui envolta els grans personatges del 1714.

El futur de Joan Baptista Basset
Del general valencià Joan Baptista Basset, en no constar a les llistes dels excarcerats fetes públiques pels Borbons el 1725, sempre s’havia cregut que havia estat alliberat o que s’havia escapat l’any 1719, just quan els presoners que eren al fort d’Hondarribia van ser traslladats a Segòvia.

L’historiador Alfonso Ceballos va trobar una partida de defunció que datava la mort de Basset el 15 de gener del 1728, a Segòvia. El document, donat a conèixer per la historiadora Carme Pérez Aparicio i publicat a 'El Temps', canvià radicalment allò que coneixíem de Basset. Avui sabem que el 1724, veient que la seva vida perillava, les autoritats havien accedit que els jesuïtes se’n fessin càrrec. Les descripcions que els religiosos fan de la situació de Basset són reveladores: “un home que compadece a todos, viéndole tan mal tratado del mundo y de la fortuna”, “estaba sumamente pobre”… Si més no, la mateixa partida de defunció revela que, en morir, Basset sabia que l’emperador l’havia ascendit, de manera honorífica, a 'Feldmarschall-Leutenant' (tinent general) de l’exèrcit imperial.

El final d'Antoni de Villarroel: va morir a la presó de la Corunya, d'on mai no en sortí
El cas d’Antoni de Villarroel, cap suprem de les forces barcelonines durant el setge, que, quan va tenir l’oportunitat de fugir, preferí quedar-se al costat dels seus durant el darrer assalt borbònic, és encara més dramàtic. No pas perquè les circumstàncies del captiveri i la mort fossin més penoses que les del seu col·lega valencià, sinó perquè al barceloní se li han inventat 16 anys de vida i un retir digne que mai no va tenir.

La historiografia deia que, després del tractat de Viena, l’il·lustre comandant havia fet cap a Segòvia, on havia aconseguit viure amb certa comoditat gràcies a una pensió que rebia de Carles VI, fins que morí l’any 1742. Però la carta d’un familiar datada del 12 de març del 1726, localitzada pels historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, revelà que Villarroel no va marxar de la Corunya, on la mort el va sorprendre el 22 de febrer del 1726: no havia pogut ni sortir de la presó a causa de la paràlisi que li va provocar l’aigua de mar que entrava a la seva cel·la.

6 Set exilis i una execució brutal, la del general Moragues, que va ser arrossegat viu per un cavall i esquarterat
El castell de Cardona
El castell de Cardona Wikimedia Commons

Un cas paradigmàtic és el dels germans Antoni i Manuel Desvalls: el primer, comandant general dels fusellers de muntanya; el segon, governador militar de Cardona, i ambdós coronels de cavalleria. L’orografia de la fortalesa bagenca afavorí que els borbònics accedissin a una amnistia general dels militars i fusellers que hi resistien, a canvi de la capitulació. Sis-cents homes pogueren marxar sense ser destorbats i embarcar a Mataró en direcció a Gènova, on arribaren el 13 de novembre. Els Desvalls lideraven aquella tropa.

El general Josep Moragues, en canvi, preferí quedar-se pensant que no li passaria res. Quan va adonarse que la repressió era molt més dura del que preveia, va ser massa tard. Després d’intentar fugir cap a Mallorca, el 22 de maig del 1715 va ser detingut i jutjat sumàriament. Condemnat a mort, va ser arrossegat viu per un cavall i esquarterat. El seu cap va ser posat dins d’una gàbia dalt del Portal de Mar de Barcelona. Hi va romandre 12 anys.

El destí dels defensors de Cardona
Si l’exili dels defensors de Cardona va ser col·lectiu, i amb honors militars, la sort de la majoria d’exiliats es ventilà de manera individual i estrictament clandestina. Això s’esdevingué ja amb els cinc comandaments militars que no es presentaren a la cita —la trampa del 22 de setembre del 1714. Parlem dels coronels Pau de Thoar i Blai Ferrer i dels tinents coronels Alfonso Díaz de Aux, Esteban de Llerena i Joan Vernet. Tots ells s’exiliaren. Thoar va participar en la companyia de voluntaris exiliats que van combatre a la tercera guerra Turca, sota les ordres de Manuel Desvalls (1716–1718). En aquella contesa, els imperials van conquerir Temesvár (avui Timisoara, a Romania) i Belgrad.

Ferrer, per la seva banda, va combatre a Sardenya, on va ser detingut per les tropes borbòniques el 1717. Morí el 1736 a l’Hospital d’Espanyols de Viena. En aquella institució, que va ser fundada el 1717 per personal sanitari íntegrament català, també hi morí aquell mateix any Díaz de Aux.

7 El destí dels presos alliberats: Viena
Document del Consell d'Espanya a Viena que explica el destí de diversos exiliats catalans
Document del Consell d'Espanya a Viena que explica el destí de diversos exiliats catalans

Dels presos alliberats el 1725, com a mínim vuit es desplaçaren a la capital imperial, segons va documentar Agustí Alcoberro: Bellver, Dalmau, Torres, Aixandrí, Maians i Vila, que provenien de Segòvia, i Ramon i Mas, que havien estat tancats a la Corunya. A Viena van poder obtenir una satisfacció material i moral pels anys patits. Alguns es van reenganxar a l’exèrcit, com Sebastià Dalmau, que va morir a Viena el 1762 després d’haver obtingut el grau de tinent general de cavalleria de l’Imperi. D’altres feren carrera funcionarial, com Josep Vicent Torres, que havia estat secretari del consell municipal de València i que el 1727 va obtenir la secretaria del Reial Segell del Consell d’Espanya de Viena. Tots van obtenir pensions d’acord amb el seu rang militar, en igualtat de condicions amb els seus homòlegs de l’exèrcit imperial. Alguns disposaren d’una vida particularment dilatada, com Josep Bellver, que va morir centenari, o Manuel Desvalls.

En aquestes circumstàncies, Francesc de Sanç evidencia un autèntic contrapunt. Sanç va ser indultat per Felip V i es desplaçà, tanmateix, a Viena després de la pau. Allà maldà durant molt temps per obtenir una pensió imperial. Morí el 1757, amb gairebé noranta anys, poc després que l’Administració vienesa li hagués concedit una petita paga.

Subscriu-t'hi

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Un Judici per a la Història

Un número especial commemoratiu per guardar i recordar un moment excepcional de la nostra història

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto