Subscriu-t'hi
NO EREN BRUIXES. EREN DONES
Recuperem la memòria de totes les dones jutjades i executades per bruixeria, un crim inexistent. Signa el manifest
Recuperem la seva memòria. Signa el manifest
Catalunya 1714

Ramon de Vilana-Perles

El català que va moure els fils de l'imperi Germànic

1 Ramon de Vilana-Perles
En el fresc 'L'apoteosi de Carles VI' (Paul Troger, 1739), l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic és representat com el déu Apolo
En el fresc 'L'apoteosi de Carles VI' (Paul Troger, 1739), l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic és representat com el déu Apolo

Aquest reportatge que s'inclou en el número 100 de la revista ens apropa a la figura del secretari de l'arxiduc Carles d'Àustria, Ramon de Vilana-Perles, el nom del qual no podria faltar en una llista dels catalans més influents de tots els temps, per curta que fos. La descoberta de SÀPIENS d'un impressionant fons documental a l'Archivio di Stato de Nàpols ha aportat nova llum sobre el paper que va jugar aquest personatge durant la guerra de Successió i, posteriorment, com a mà dreta de l'emperador Carles VI i primer ministre ‘de facto' del Sacre Imperi Romanogermànic, a Viena.

Des de la capital centreeuropea, De Vilana-Perles va procurar que l'emperador mai no oblidés el denominat ‘cas dels catalans'. De fet, els documents trobats per SÀPIENS demostren que el català va vetllar perquè se suavitzessin les mesures repressives de Felip V contra Catalunya i que, per exemple, es despengés el cap del general Moragues.

El reportatge es basa en l'estudi de Joaquim Albareda (vegeu l'entrevista adjunta) dels milers de documents inèdits de l'arxiu del govern de Carles d'Àustria trobats, el 2009, per l'historiador Àngel Casals i SÀPIENS a l'Archivio di Stato de Nàpols. Aquests papers perduts de Carles d'Àustria, alguns dels quals es van publicar en un suplement del número 76 de la revista, inclouen cartes del mateix arxiduc i una correspondència molt completa del seu secretari i protagonista del nostre reportatge, Ramon de Vilana-Perles, amb instruccions precises i descripcions del desenvolupament de la guerra de Successió. A Sapiens.cat us reproduïm fragments d'alguns d'aquests documents en la galeria d'imatges 'Els papers perduts de l'arxiduc Carles d'Àustria'.

2 Entrevista a Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la UPF
Joaquim Albareda
Joaquim Albareda Dani Codina

Per què un personatge de la talla de Ramon de Vilana-Perles ha estat un perfecte desconegut durant tant de temps? De fet, no n'hi ha cap biografia.
És per la suma de diversos factors. D'entrada, perquè hi ha testimonis de l'època que sí que han tingut ressò posterior entre els historiadors i que eren molt crítics amb ell: part del sector eclesiàstic, per exemple, o l'escrit 'Via fora els adormits!', obra probablement conjunta d'un anglès proper a Mitford Crowe i d'un català que no estava d'acord amb la manera com s'havien fet les coses durant la guerra, una opció ben lícita i lògica dels qui patien la repressió. Però és que, a més, De Vilana-Perles és un personatge esmunyedís, no pots seguir-li la pista quan t'interesses per ell. Sabem que la seva correspondència va ser amplíssima, superlativa, però no conservem les seves cartes, només les respostes que rebia de personatges importants. I és a partir de les respostes que es pot intentar deduir el contingut de les seves missives.

Creu que algunes d'aquestes cartes poden aparèixer entre la "nova" documentació que s'ha trobat a l'Archivio di Stato di Napoli?
No, no ho crec. No han aparegut enlloc. A més, el que hi ha a Nàpols és, bàsicament, la documentació del govern austriacista entre el 1705 i el 1714, especialment a partir de 1711, des que l'emperador se'n va a Viena. Són els papers que ens ensenyen el De Vilana-Perles gestor, les decisions que pren sobre la marxa: les que tenen a veure amb la guerra, amb els abusos de les tropes austriacistes, les que afecten el finançament que els britànics incomplien, la retirada de les tropes britàniques, els contactes amb la Conferència dels Comuns… És un munt d'informació que ens confirma i multiplica el que més o menys intuíem: que De Vilana-Perles tocava moltes tecles i que actuava com un primer ministre. Tenia molt més poder que el mateix virrei, sobretot per la seva bona relació amb l'emperadriu i el contacte directe que tenia amb Viena, amb Carles VI: era el seu home de confiança. Així ho corroboren els ambaixadors francesos a Viena.

És a dir, que el que ens aporta la troballa dels documents perduts de l'Arxiu de Nàpols és la constatació del seu paper central?
Ernest Lluch, el seu redescobridor, ja va dir que havia estat el català que havia tingut més poder de la història, però referint-se al seu paper a Viena, al costat de l'emperador, on va continuar exercint el seu càrrec de secretari universal, fins i tot en contra de la pressió de l'anomenat ‘partit alemany', és a dir, els polítics de Josep I que eren allí abans que arribessin De Vilana-Perles i els austriacistes. Però, és clar, la confiança de l'emperador se l'havia guanyada a base de treballar incansablement a partir de 1705 a Barcelona, essent la mà dreta i l'esquerra de l'emperadriu. I treballant a l'ombra a favor dels catalans, perquè ell no era físicament a les negociacions de pau d'Utrecht, però no va parar d'escriure al príncep Eugeni de Savoia, el negociador imperial, preguntant-li com anava l'assumpte dels catalans —fins que aquest li va respondre que deixés d'escriure-li, que ja no hi havia res a fer!

És a dir, que el seu és un paper de protagonista entre bastidors
Exacte. I el fet de no tenir pràcticament escrits seus encara ens el fa més anònim. Però des de Viena no va parar de treballar a favor dels exiliats. Tretze anys després d'acabada la guerra, el 1727, i aprofitant la bona sintonia amb Madrid arran de la pau de Viena (1725), va enviar tot un memorial de precs, perfectament justificats, perquè es reobrís la Universitat de Barcelona, remarcant que era una ciutat massa important i dinàmica perquè no en tingués. I així, un munt de reclams, alguns dels quals van ser atesos —el rescat de presoners, despenjar el cap de Moragues—, i d'altres no —l'abolició del cadastre—, però això ja era cosa de Felip V. Hi ha un moment en què Königsegg, l'ambaixador imperial a Madrid, li demana que no hi insisteixi més, que pot arribar a ser contraproduent perquè Felip odia els catalans tant com aquests l'odien a ell. Essent ja comte del Sacre Imperi, quina necessitat tenia de continuar-hi insistint, si no era per coherència ideològica, la mateixa que el va dur a la presó el 1704 per conspirar contra Felip V?

Al costat d'aquesta dimensió política, però, hi ha l'ombra de la corrupció i el benefici propi. Què hi ha de cert en tot plegat?
Però és que això, a l'antic règim, no estava regulat. Que algú m'expliqui la frontera que separava els interessos privats dels públics! L'Espanya borbònica del s. XVIII és la de la venda de càrrecs a gran escala, i arreu d'Europa els ministres amassaven fortunes. Només en casos molt flagrants de corrupció es produïen denúncies o investigacions. Els mateixos monarques governaven a partir d'interessos familiars. Evidentment que De Vilana-Perles va vetllar pels seus i va aprofitar la seva influència, al revés no s'entendria. El que passa és que ell era un polític de nova fornada, sense pedigrí nobiliari, i sobretot en els seus primers anys d'escalada social, quan es va convertir en secretari reial, va generar enveges entre els sectors privilegiats catalans, que el veien com un home que venia de baix i que arribava a les cotes més altes de poder.

I per més austriacista que fos, si no pertanyia a l'escalafó privilegiat, tot i tenir una posició econòmica respectable, com va aconseguir fer el gran salt?
Gràcies als seus vincles amb el notari Reverter, molt influent, i a la seva participació en la Conferència dels Comuns. A Catalunya, el 1697, es va formar aquest òrgan consultiu permanent, del qual formaven part representants del Consell de Cent, de la Diputació del General i del braç militar. Tot i que no tenia rang oficial —i no en va tenir fins al 1706, quan el va reconèixer l'arxiduc Carles III—, va convertir-se en l'autèntic govern a l'ombra i els seus dictàmens van ser assumits per les institucions catalanes de govern. El seu paper en tot aquest temps va ser de primeríssim ordre —Felip V va prohibir-lo el 1704, sense que fos oficial!— i, sobretot, tenia un funcionament molt dinàmic, en bona part perquè en formaven part ciutadans honrats procedents dels sectors emergents de la societat, burgesos i professionals com De Vilana-Perles. A través de la projecció que li va donar formar part d'aquest òrgan, De Vilana-Perles, que com a secretari reial va ser qui va llegir el discurs de proclamació de l'arxiduc com a Carles III, va pujar a la primera línia de poder.

Tot i que hi hagi estudis sobre la Conferència dels Comuns, la sensació és que també és una gran desconeguda avui en dia. A quin organisme s'assimilaria?
A cap. És un producte genuí que només és possible gràcies al sistema obert i participatiu de la política a Catalunya, el qual donava joc a sectors socials emergents fins al punt que van passar a primera línia en el govern del país. I és la seva mateixa existència, explicada amb tot detall per Eduard Martí, que ens permet entendre l'aferrissament dels catalans a l'hora de defensar les seves lleis i constitucions. S'ha estudiat i buscat què hi havia de similar a l'Europa de l'època, i no s'ha trobat res. Va néixer per suplir els dèficits derivats del control reial dels càrrecs que accedien a la Generalitat i el Consell de Cent per domesticar aquestes institucions, i es va convertir en l'òrgan director de la política catalana entre el 1697 i el 1714. La mateixa paraula de ‘comuns', és a dir, de tots els catalans, és molt expressiva. Durant massa anys ens hem quedat amb els Casanova, Villarroel i els resistents de 1714, en bona part perquè eren els representants visibles de les institucions catalanes de govern…, però, en canvi, qui movia tots els fils durant la guerra era De Vilana-Perles; qui va conduir la política era la Conferència dels Comuns, i qui va negociar amb els militars francesos durant el setge de Barcelona va ser el comerciant Sebastià Dalmau. Aquests van ser, a banda de la Coronela i d'alguns militars i guerrillers, els homes decisius en aquell moment tan difícil de la nostra història.

Subscriu-t'hi

Portada del número 230 del SÀPIENS (maig 2021)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del número 230 del SÀPIENS (maig 2021)

La vida privada de Napoleó

Fill, germà, marit, pare... En el dos-centè aniversari de la seva mort desvelem com era l'home que hi ha rere el mite

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto